sakalisker

Pop ràpid

2011-08-28T23:38:00.003+02:00

Anímic és el grup que apareix en aquest capitol de pop ràpid. Una serie de TV3 que està molt i molt be amb actuacions en directe de grups novels i tot (mireu el 3 a la carta i segur que s'enganxeu a veure-la)

4t 1a

2011-08-28T22:44:00.002+02:00

Un grup molt bo al que he vist en directe...i erem 5 mirant-los

SENSE SENYAL!

2011-02-18T16:55:00.002+01:00

Amb solidaritat amb ACPV, en contra del tancament de tv3 al país valencià.

A l'escola....el català!

2010-12-23T01:06:00.004+01:00

Senyors del TS! ja podeu venir a tancar-me en la presó o a afusellar-me si voleu..o si ho preferiu envieu els militars a la meva classe, perque jo senyors del TS....MAI deixaré de fer les meves classes en CATALÀ!

prou d'amenaces, prou d'atemptats...INDEPENDÈNCIA ja!

Sentència del TS

Comunicat del Departament d'Educació

Noticia publicada al Mundo

Noticia publicada a Vilaweb

Noticia publicada a l'Ara

In - Inde - INDEPENDÈNCIA!

2010-10-30T20:03:00.004+02:00

Impressionant el Lipdub per la Independència gravat a Vic, que a més suposa batre el record de participació.

Bcn 2010

2010-10-24T13:26:00.018+02:00

De nou la feina m’ha fet tornar a la gran ciutat. Baixe del tren a l'estació del Passeig de Gràcia. Mentre puge les escales mecàniques observe les pintes que tenen dos guiris al meu davant, tots dos en pantalons curts i rapats, van passats d'alcohol i criden consignes hooligans que no arribe a entendre del tot, semblen ser aficionats del Liverpool que s'han perdut a Barcelona. La gent passa per la seva vora i ni els mira, deuen d'estar ben acostumats a veure'n a dotzenes. En sortir de l'estació es descobreix davant meu la Casa Batlló on batallons de càmeres esperen el seu torn per fer-la immortal, imagine en quants racons de la ciutat es repeteix la mateixa escena amb diferents botxins i diferents monuments afusellats.

Enfile Passeig de Gràcia cap avall direcció Gran Via i només veig gent i més gent caminant per totes les direccions amb un ordre immaculat, ningú es mira, ningú es toca, ningú sent i el fet em recorda a un formiguer on totes les formigues van per feina. Una dona mancada d’una de les seves cames reposa al terra demanant diners sense aixecar els ulls del terra, mentre a una terrassa de la vora una noia jove molt jove es magreja amb un home vell molt vell que vesteix com si fos jove molt jove. Em creue amb més i més gent i cap d’ells em mira als ulls, ni em toca, ni tan sols em roça. Tothom camina sense més fins que el vermell del semàfor els atura acumulant la gent a totes dues bandes de la vorera com apunt d’enfrontar-se en un duel a mort, moment d’incertesa que es ressol amb el verd que els retorna de nou al seu món.

Veig un dona gran que li costa caminar i un home gran que li va al darrera amb un vestit de boda de fa 50 anys. Un nen plora mentre la mare sembla ni inmutar-se mirant a l’aparador d’una botiga un vestit de 3000 €, potser el nen siga l’únic que se n’adona d’aquesta farsa de món. Persones i persones absortes del soroll de la gran ciutat, dels ulls de la resta de gent, dels seus propis batecs. No puc més, ja en tinc prou, m’ature i tanque els ulls, necessite sentir per un instant, recuperar el tacte de l’herba mullada del prat sobre els meus peus descalços com aquell estiu de la meva infantesa. Vull estar lluny d’aquí, allà on el vent fa soroll i el mar gris queda enrere.

Quan torne a obrir els ulls un sol encisador m’ennuvola la vista. Entre ombres blanques distinguisc uns ulls blaus penetrants que em miren de ben aprop, observant-me. Al mateix temps que la meva mirada de mica en mica es fa més nítida me n’adone que ja no escolte el soroll dels cotxes al passar. Note com unes mans em toquen alhora que descobrisc nous ulls que m’observen en silenci. Fins i tot una noia de llavis tendres que vesteix de blanc com els àngels em besa i puc sentir el tacte d'uns dits allargats i prims abraçant-me fort el pit. Per primera vegada des de que vaig posar els peus en aquesta maleïda ciutat puc notar una fredor al cos que em fa aturar el cor.

Mai hagues pensat que a Barcelona em mirarien als ulls, que em tocarien i menys encara que em besaria una desconeguda amb llavis de mel...sembla tot plegat un somni, tracte de despertar però no em puc moure, vull aixecar-me i marxar d’aquesta estranya ciutat que em posseeix, però ni les cames ni els braços em responen. Amb molts esforços gire una mica el cap i la mirada em transmet llums de colors que venen cap a mi i al meu costat una bici de lloguer destrossada. El meu nom és Antoni Gaudí i he mort atropellat a la cruïlla entre Gran Via i Bailen, avui és 7 de juny del 2010.

Ü_ma

2010-10-24T04:00:00.000+02:00

Cau la pluja tòxica sobre els escarabats
i el mar gris s'emporta les ciutats.
(Visca el progrés mundial).
Ja només em queda el record
d'un passat en què vaig somiar,
un futur molt diferent per tots.

82,30 € = El preu de ser patriòtic

2010-09-24T13:36:00.003+02:00

Fins ara sempre m’havia preguntat quin era el cost reial de parlar en català a l’estil de València com deia l’Ovidi, fins ara sempre havia dubtat que la censura mediàtica de la meva terra, els xanxullos continus en contra del valencià i de qui ossa a practicar-lo i el boicot a tot allò etiquetat o possible de ser tildat de massa català fos el veritable cost a assumir. Tot això ja és molt evident i per desgràcia n’estic ben acostumat, així que no les tenia totes en mi com per a pensar que sols amb aquestes conseqüències pagaria el preu d’estimar la llengua que ja parlaven els meus avantpassats...ja sabia jo que ací no s’acabava tot, no.

Avui, però, ho he vist clar. 82,30 €, aquest és el preu que he hagut de pagar per ser coherent en les meves idees, per que si amics i amigues, en aquesta vida tot es paga i més ara, fins i tot per ser i viure amb un mínim de coherència. 82,30 €, aquest és l’import que se n’ha anat de la meva butxaca per voler comprar al supermercat BonPreu, una cadena de botigues d’alimentació que com vaig escoltar aquesta setmana a la radio s’ha compromès amb la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a fomentar l’ús del català posant cançons justament en aquesta mateixa llengua en un 60% del seu fil musical, afegint un nou granet de sorra al que ja feien amb l’etiquetatge dels seus productes i la retolació, en català, dels seus centres.

82,30 € que piquen a final de mes i més si no tenies previst despendre’t d’ells, almenys no tan prompte, però és el que té aparcar el cotxe en un lloc que no tocava i que la grua faci la seva feina....ja podia haver anat al Carrefour o al Mercadona que si tenen pàrking per als clients, però per desgràcia també tenen productes de les marques “Discount” i “Hacendado” retolats en 7 llengües i cap d’elles és el català. 82,30 € és el que val tenir unes idees. Sóc coherent si, però també tinc la sensació que sempre acabe escaldat, gràcies que almenys la multa i la taxa estava en català, perque no estava al País Valencià que si no ni això.

L'últim ball

2010-08-14T19:20:00.011+02:00

Fa dies que no veig aquell vell que solia seure al parc que hi ha al davant de casa meua. De vegades l’espiava des de la finestra del meu estudi, el veia sempre allà, quiet al mateix banc que havia ocupat els darrers anys, fes calor, vent, fred o pluja. Hi era amb la vista perduda i amb la quietud i el silenci del qui potser recorda temps millors, és aleshores quan patia per robar-li aquell instant de solitud i alhora plenitud que deuria sentir en aquell moment.

Altres estones l’observava llançar pa dur als coloms que poc a poc s’anaven acumulant al seu voltant, fent-li sentir un raig d’estima i alegria tot i que tan sols fossen aus qui se li aproparen. Fa dies que no veig aquell rostre cansat, aquella roba desgastada pel pas del temps i aquells ulls que havien vist tants racons del món. Em pregunto on deu ser el vell del parc, haurà anat a viure amb algun familiar lluny d’ací, potser estarà a un llar d’ancians mirant per la finestra la llibertat, patirà alguna malaltia i estarà hospitalitzat, haurà mort?...qui donarà de menjar els coloms a partir d’ara, qui omplirà ara el buit deixat pel vell al banc del parc? On han quedat els records del vell?

Degut a la feina que per aquesta època m’exprimia les forces ja no vaig tornar a pensar en ell al llarg d’un bon temps, fins que un dia camí del gimnàs vaig desviar el meu trajecte per passar per aquell parc que tinc al davant de casa i que ara em preguntava si mai havia xafat. Vaig anar a seure’m en aquell banc que coneixia molt be des de la finestra, només arribar vaig poder entendre que no era un lloc qualsevol, segurament per aquell vell aquell banc seria una espècie d’altar, potser allí es va declarar a la seva dona, potser allà li va fer el primer petó, potser van ballar tota la nit sota la llum del farol, feia 60 anys..i ara, una vegada passada tota una vida torna cada mati a aquell banc per tal de reviure aquell instant aturat en el temps.

Vaig tancar els ulls per un moment per poder imaginar en que pensaria el vell al estar allí on sóc jo ara mateix. No se si va ser l’efecte de l’aire sobre les fulles dels imponents arbres que abraçaven el banc o la meva imaginació que volava, però per un instant vaig poder escoltar la melodia més bella que mai ningú pogués imaginar escoltar, al mateix temps creia veure al meu davant una parella jove amb vestits antics ballant al ritme de les notes que sonaven al meu cap, ella era rossa amb unes cames esveltes i perfectes, ell era alt, jove, sense cap dubte amb els mateixos trets de la cara que el vell però un bon grapat d’anys menys....ballaven i reien....fins que...

- Perdone, està ocupant el meu banc del parc!
Ah, si, si, ho sent, ja marxava cap a casa
- Gràcies jove
De res, ja ens veurem
- Per cert jove...
Si?
- Té un tros de pa dur?, avui se m’ha oblidat a casa
No, ho sent. Adèu

Caçant papallones

2010-07-25T21:01:00.015+02:00

Gal·la és una noia d’aspecte tendre i dolç, la seva pell de color blanc i el seu cabell llarg i ros fa que tothom al veure-la s’imagine una nina de porcellana que ha deixat el món de les joguines per sentir batecs al cor. Tots els dies agafa el tren des del seu poble per anar-hi a estudiar a Barcelona on s’ha matriculat a fer un curs de fotografia. Des de sempre tothom li havia dit que era molt observadora, però el que tothom no sap d’ella és que s’ha passat tota la vida observant en silenci la resta d’humans i no sols els contempla si no que els seus ulls són capaços d’analitzar qualsevol gest, qualsevol mirada, qualsevol moviment que facen. Després, amb l’ajuda de la imaginació juga a escriure al seu cap històries amb personatges quotidians que té al davant.

Puja al quart vagó com cada dia quan arriba el tren a l’estació, una vegada a dintre seu al mateix lloc de sempre, última filera a la dreta, pegada al corredor. És el lloc perfecte per tal de poder veure la resta de gent que viatja amb ella al vagó sense aixecar cap tipus de sospita. Al llarg de l’hora que dura el trajecte no perd detall de cap d’ells, ho fa de forma tan dissimulada que mai ha coincidit els seus ulls amb els ulls de cap d’ells, per que intueix quan enretirar-los i fer la despistada com si aquell moment no fos amb ella.

Al vagó observa un home calb amb vestit i corbata que passa el temps teclejant la seva agenda electrònica sense parar, sembla enfeinat però la seva expressió de la cara li revela que no es feliç al seu matrimoni, de tant en tant aixeca la vista dissimuladament cap a la noia morena i un pel grassa que té al seu davant, segurament és mare de dos fills i viatja cap a Barcelona buscant treball, fa unes setmanes va enxampar a l’home amb una altra al seu llit. A l’altra part del corredor viatgen dos avis, un d’ells té càncer i van cap a l’hospital on els comunicaran que la malaltia està molt avançada, tots dos ho sospiten per que no separen les seves mans per por de perdre’s el poc temps que els queda d’estar junts. Al davant viatja un jove que té la música molt alta, el seu posat és dur però per dintre es troba neguitós i mira el mòbil cada cinc minuts esperant senyals d'un company de classe del que s'ha enamorat, alhora que pensa com farà per a que la seva família no s'entere que és gay.

Més endavant hi ha una parella d’adolescents que no deixen de fer-se abraçades i petons, fa poc que s’han conegut en una quedada per internet, un mes o dos mesos com a molt, el temps suficient per deixar-la prenyada, ella s’ha fet la prova aquest mateix matí i sap que si li ho diu ell la deixarà sense més, tal i com va aparèixer, es troba perduda i cada cop que l'abraça ella mira amb els ulls perduts cap a l'altra banda del vagó on hi ha un home negre sol que porta una maleta repleta de cd’s per vendre a les Rambles, enyora Gàmbia on ha deixat la família per mal viure en un pis amb quinze immigrants que com ell no tenen papers.

En escoltar l’anunci de la imminent parada a Sants tothom al vagó es posa en peu. Gal·la baixa del tren i enfila les escales mecàniques deixant un dia més les seves històries per al viatge de tornada, no es fixa però, que al sortir de l’estació hi ha un noi amb una guitarra a la porta cantant que cada dia l'observa passar fins que la perd de vista. Avui però, el seu pas ferm, l’expressió de la cara i els seus gestos fa que s'imagine que aquella noia que tots els dies passa a la mateixa hora es diu Gal·la i li agraden les papallones.

El somni

2010-06-30T18:30:00.006+02:00

Els somnis somnis són. Som ignorants dels nostres propis somnis, desconeixem si són reals o no, potser són experiències ja viscudes per nosaltres mateixos en una altra vida o potser simplement visualitzem amb els ulls tancats aquells camins que encara ens queden per recòrrer. Quan somiem entrem en una altra dimensió, una altra realitat...un nou món, abstracte o no que es caracteritza per no seguir cap pauta temporal ni sentits tal i com entenem el temps i els sentits al nostre món, per això aquella història que dormint tenia significat en despertar-se només són escenes inconnexes sense cap tipus d’argument. Vivim entre dues realitats que no sempre han d’estar relacionades, són paral·leles i cap d’elles tenen sentit fora de la seva pròpia història...

Avui tinc la sensació d’haver somiat, no sóc capaç de recordar amb detall allò que he viscut, només se que en tancar els ulls el meu cos s’ha relaxat i la meva ment ha fugit cap a terres endins i desconegudes, omplint-se d’experiències, dades i fites que mai hagués imaginat que podrien existir. Recorde estar sol en una sala fosca envoltat de llibres com mai havia vist, grans prestatgeries estranyes repletes de llibres de totes les matèries i escrits en llengües diferents que no em costen llegir i rellegir, com si el temps no tingués cap sentit aquí. En cada enquadernació trobe un raig de vida i a cada paraula un sentit a tot plegat. Estic absort amb tots els fets històrics que poc a poc vaig descobrint, quan de sobte escolte un soroll llunyà al final de la sala que no per això em fa posar en alerta, cada cop estic més segur que algú s'apropa cap a mi decididament i malgrat que la por comença a conquerir-me el meu cos no reacciona a moure's. Les passes estan més i mes prop de mi i jo segueixo absort en els llibres que tinc al meu davant....quan note una ma que reposa sobre el meu muscle, mentre em gire puc apreciar com de la paret penja un calendari i un número 2010, al mateix temps que escolte unes paraules que no acabe d'entendre....es repeteixen una i altra vegada fins que comence a despertar-me del somni...."Nostradamus, desperta que ja ha sortit el sol"....és el gener de 1553, dos anys després publicaria la meva primera obra Les verdaderes centuries astrològiques i profecíes....

Fent l'indi!

2010-03-25T13:56:00.005+01:00

Una cançó d'aquelles que s'enganxen pel bon rotllo que transmeteix. Vaig descobrir aquest grup català gràcies a una entrevista que vaig poder escoltar a la ràdio mentre tornava conduint cap a casa. Musiqueta fresqueta per a ara que sembla que ja ve el bon temps. Verdurita buena, si

Amerrika

2010-01-31T11:05:00.004+01:00

Aquesta pel·lícula m’ha sorprès, en primer lloc per la forma tan propera i senzilla de contar-te la història en si, gran culpa d’això la té la interpretació dels personatges. M’ha sorprès també l’argument que dona peu a la crítica encoberta o no del somni americà i que també posa en evidència que és el que fa que els USA sigui la primera potència del món, potser per la intel·ligència de la seva gent no que diguem, i per últim m’ha sorprès que aquest tipus de cinema porte el segell de pel·lícula d’origen EEUU, potser l’efecte Obama per fi es fa notar a un país on l’esport nacional és mirar-se el melic, be això amb permís dels hotdogs, la cheesseburguer i la famosa crema de cacahuet. Ah no! Ara que pense, això del segell és perquè la directora és la cineasta palestina-americana Cherien Dabis i aquesta “Amerrika” és la seva obra prima, i per tant finançada pel país de Mickey Mouse, quantes pel·lícules més li deixaran fer?¿.

Qui veu aquesta pel·lícula, sortirà del cinema primer emprenyat pensant, “si he vist la peli en BSO, tant costaria fer quatre subtítols en la llengua de Verdaguer i no en castellà?¿” i després pensarà, “mira que be, palestins i jueus barrejats sense tenir punts de controls a Cisjordania”, perquè això si, el petit poble d’Ilinois on van a parar la família palestina formada per la mare, Muna, i el seu fill, Fadi, potser no tindrà punts de control amb soldats israelians armats com a la seva Palestina, però si hi ha altres barreres igual d’insalvables, aquelles culturals i socials que promogudes pel poder dels mitjans de comunicació i la propaganda del sistema, fa que tothom pense que per ser àrabs porten bombes amagades a les faldilles i siguin amics d’Osama Bin Laden i Saddam Hussein. Doncs això, l’argument de la pel·lícula tracta de tombar aquests prejudicis i judicis de valors entre cultures, i fer veure que les generalitzacions són dolentes...be, ara que penso, jo sóc un incoherent, he fet el mateix en generalitzar als nord-americans, ficar-los a tots al mateix sac, poc intel·ligents i sobrats de greix...Toc final = potser l’esser humà és incoherent per natura, si és així en una altra vida em trie ser un pollastre.

La peixateria del súper

2010-01-09T12:23:00.006+01:00

A la cua de la peixateria sóc el número 32, porto cinc minuts aquí i la gent que gaudeix a dirigir-me la paraula ho fa esperant que li digui un número per resposta, no volen saber res més de mi, no em pregunten si sóc feliç o no, si estic casat o solter o si m’agrada la coca de cirera o el tipus de cinema que veig els diumenges a la tarda, res, sols els interessa quin número m’ha sortit al dispensador de tiquets!..així que vaig repetint una vegada darrera un altra amb un somriure forçat 32, 32, 32, 32,....això és el que sóc ara mateix? un insignificant número de dos xifres, par, múltiple de 2, el doble de 16, la meitat de 64, el 32, un número sense història que per a la majoria dels humans no significa res, un 32 sense més. 3 i 2, dues xifres, 32!...

Allà plantat a la cua em fixo en tot allò que m’envolta, ja van atenent el 29 i contemplo les cares d’absents i desconegudes amb gestos seriosos a l’espera dels somnis aparcats en una peixateria repleta de gent. Algú parla, algu escolta i altres es dediquen a estar presents i deixar passar el temps fins que els toqui dir la seva sense fer res més pel moment que estar presents. La majoria de persones que omplen la parada són iaies que apuren com jo al darrer dia per comprar el marisc i peix fresc que menjarem al Nadal, entre totes elles, però i envoltada de carros de compra replets de productes i marques blanques la veig, vesteix un abric vermell que li arriba fins els peus i a sota s’intueix una figura de cos de dona jove sensual i fràgil, els seus pits me’ls imagino despuntant per la fredor propera del gel i el seu cabell ros i llarg destaca sobre un fons on predomina el vermell de les gambes, i la negror dels musclos. Com m’agraden els musclos, penso, alhora que criden al 30, dos números més i estaran atenent-me, el meu cor batega més fort que la nadala que sona als altaveus del súper. He de dir-li alguna cosa, però el què? - em pregunto, potser faré com tothom que està aquí i m’aproparé a ella per preguntar-li quin número té, això no faria sospitar a ningú. No això no! no seria bona idea, pensaria que sóc poc original i ximple. Pensa de pressa, que ja estan atenent al número 31. Ja està li dic si sap fer la recepta del rap amb salsa de pebre, a les dones els agrada que els homes tinguin iniciativa a la cuina..no?, uff massa lluny d’ella, em separa dos carros i tres iaies que han decidit fer una barricada entre nosaltres. Amb molta traça em desfaig de les barreres al temps que estic força a la vora com poder olorar-la i fixar-me en els seus llavis carnosos que em fan sentir una fiblada al cos. La saludaré senzillament, un hola, com va això?, alhora que me n’adono que les mirades de les iaies intueixen els meus nervis. Li parlaré, si ara és el moment abans que em toqui, un hola simple i després tractaré de coincidir en un altre lloc del súper per continuar la conversa.

Em giro i quan just començava a obrir la boca per saludar-la, escolto que una veu potent de dona que odia el seu treball diu “el 32” aquest és el meu numero, merda!. Una dècima després dic jo!, però oh sorpresa, una iaia coincideix amb mi amb el mateix crit!, com potser? jo tinc el 32, ella no, i li intento dir de forma educada que s’ha equivocat, la iaia em fa veure que sóc jo qui s’ha enganyat, i així passem un temps discutint davant l’atenta mirada expectant de la resta de gent, la dona visiblement emprenyada m’ensenya el paper i veig que realment té el número 32, al igual que jo, com potser això? Trec de la butxaca el meu i me n’adono que el paper no és del mateix color, mentre que la iaia entre les rialles de tothom exclama en veu alta. Nen, aquest és el paper de la carnisseria!. On és? no la veig, segurament tindria el 33 i ja l’han atès mentre discutiem, marxo de la peixateria deixant enrere les rialles i la vergonya. la busco per tots els corredors i les caixes del supermercat però no hi és enlloc, deixo el carret i surto a l’aparcament però allà tampoc hi és, em rendeixo per fi, agafo el cotxe i torno a casa emprenyat. Aquest Nadal serà diferent em vaig prometre fa uns dies i tenia raó, el passaré un altre any sol sense gambes ni musclos...ah i sense un trosset de cor tampoc!

Tu no saps com em fas sentir

2009-12-23T00:55:00.000+01:00

De vegades nomes cal un somriure, un fet, una mirada per creure't invencible, de vegades només cal una paraula, un gest, un pensament per explotar per dintre, de vegades només cal un silenci, un comiat, un destí per morir de sobte, de vegades només cal una il·lusió, una complicitat, un somni per viure eternament..Tu no saps com em fas sentir!

Petit Indi

2009-12-01T09:48:00.001+01:00

Diu una frase popular que a gos flac, tot són puces, doncs aquesta dita resumeix a la perfecció l’argument d’aquesta pel•lícula dirigida per Marc Regla i protagonitzada pel jove Marc Soto que borda el paper en companyia d’altres actors més consagrats com ara Sergi López, Eulàlia Ramon i Eduardo Noriega. La història, ambientada al barri de Vallbona, a l’extraradi de Barcelona, ve a contar la vida de l’Arnau, un jove d’aspecte fràgil i trist i que fins i tot desperta tendresa, i que viu capbussat entre dos mons: la seva il•lusió, els ocells, i la seva realitat, veure la seva mare a la presó mentre a casa gairebé hi ha per menjar. Mentre aquests dos mons no es barregen, il•lusió i realitat conviuen en el món de paper d’Arnau, una història que es trenca per complet quan amb una escena final que es podria definir fins i tot com hardcore ens conta que en el nostre destí no sols el decidim nosaltres mateixos. Pel•lícula altament recomanable de veure, ah! i un apunt final per als grans empresaris de les sales cinematogràfiques...la vaig veure en CATALÀ i hi havia públic a la sala mirant-la, un respecte per la llengua i per la cultura senyors!.

I a tot això...seguim esperant!

2009-09-26T13:24:00.002+02:00

Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo

I hui la cançó del dia és…

2009-09-21T14:16:00.003+02:00

Hi ha dies en que no saps per quin motiu et despertes amb ganes d’escoltar una determinada cançó que t’ha vingut de sobte a la memòria, o dies que per casualitat descobreixes una cançó que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar-la una vegada rere una altra mentre li vas traient tot el seu suc. Hui és un dia d’aquests, d’aquells que com si fos per obra de màgia ha aparegut a la teua ment una cançó i que conforme la vas escoltant més t’agrada. Aqui us deixe una molt bona cançó i un molt bon vídeo que reflecteix que tot al nostre voltant està ple de vida i senzillesa alhora. Universos Infinits dels Love of lesbian!

He eixit per la tele!!

2009-09-17T16:32:00.004+02:00

Volem TV3 per humanitat, senyors!

Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.

Estimat Senyor President

2009-09-05T10:00:00.001+02:00

Estimat Senyor President, vinga a donar una volta amb mi. Fem com que, vostè i jo som dues persones normals i vostè no és millor que jo. M'agradaria fer-li unes preguntes, si és que podem enraonar honestament. Com se sent quan veu als indigents als carrers?. Per qui plega per les nits abans de dormir? Que sent quan es mira a l'espill?. Se sent orgullós?. Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...i dir-me Per què?. Estimat Senyor President. Va ser vostè un xiquet solitari?. És vostè un xiquet solitari?. Com pot dir que cap xiquet es deixat de costat?. No som tontos ni estem cecs. Estan empresonats a les seues gàbies, mentre vostè pavimenta el camí cap a l'infern. Que classe de pare li prendria els drets a la seua pròpia filla?. Que classe de pare odiaria la seua pròpia filla si ella fos homosexual?. Sols puc imaginar-me el que la Primera Dama ha de dir: "Has avançat tant des de la teua època de whisky i cocaïna". Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...Deixe'm parlar-li sobre treball dur, amb un sou mínim i un bebè en camí. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, reconstruir la teua pròpia casa després que una bomba la destruira. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, fer-se un llit amb una caixa de cartró. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, treball, dur, treball dur...vostè no té sap res del que és treballar dur. Com aconsegueix dormir per la nit?. Com camina amb el front en alt?....

Estimat Senyor President, vostè mai eixirà a donar una volta amb mi!.

En record de Christian Poveda

2009-09-03T10:54:00.000+02:00

Hui és un dia trist pels que seguim el treball dels fotoperiodistes arreu del món, que realitzen un treball digne, sense lligams amb els grans medis de la "desinformació" i sense por a dir les coses pel seu nom. Avui hem conegut la mort del company Christian Poveda, a la població de Apopa (El Salvador). Poveda vivia en aquest país des de feia tres anys, just el temps que va necessitar per enregistrar el documental La vida loca, treball que tracta el tema de les bandes juvenils "Maras" a El Salvador.

L'audiovisual es va estrenar al darrer Festival de Donostia, i s'havia de presentar properament a França, el seu país d'origen, el mes vinent, cosa que ja no podrà veure. Christian ha mort assassinat per mostrar la realitat tal com és, per dir la veritat, per fer un periodisme responsable i sense "Censures", per no estar manipulat ni per cap medi de comunicació, ni govern, ni corporació, ni ningú. D'ell si que podem dir que feia periodisme.

Gràcies per tot Christian!!

Veure el documental La vida loca

Operació sarnatxo

2009-09-02T16:35:00.020+02:00

Fa uns anys quan era xicotet i recorria els carrers del meu poble, Alcoi, recorde que em fixava en aquells trossos de parets pintades, en diuen grafitis, on generalment hi havia signatures i gargots escrits amb més o menys gràcia! De vegades també et trobaves alguna frase lapidària de l’estil “cómete a los ricos, estan muy ricos” on es reflectia que qui havia escrit això, no sols li volia donar un toc reinvidicatiu a la cosa, si no que a més en set paraules havia aconseguit una complicitat amb el lector-ciutadà de peu, en forma d’un somriure. També recorde al final del meu carrer un escrit que posava “A la mili i a la guerra que vaja Serra”, una rima fàcil però ben trobada usant el cognom del ministre de defensa d'aleshores, i que vindria a dir de forma educada que s'estava en contra de tota manifestació de poder armat. No se si qui va escriure la primera frase va ser també l’autor d’aquesta segona, si és així deuria d’estar reconegut com el poeta de les masses!...i si no és així, i les cites van ser escrites per mans diferents, estareu d'acord amb mi que a Alcoi tenim molta gent amb criteri.

De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿

Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.

El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!

Esperant

2009-09-01T18:37:00.005+02:00

Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.

Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.

Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.

Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.

Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.

Fart de censures

2009-08-29T17:33:00.004+02:00

Estic fart de la censura, de la gent que creu que té la raó única, grande y libre. La mateixa gent que no té cap mirament d’imposar el seu ideari coste el que coste i per damunt de tot i tots els que no pensen com ells. Estic fart de les seues penoses intoleràncies, incoherències de dreta més rància i del seu desprestigi a tot un poble. Perquè si, senyores i senyors censuradors del Partit Popular i companyia, som un poble malgrat que no puguen dormir per la nit pensant-ho! I un poble amb una cultura i una llengua pròpia de nord a sud i de sud a nord, que vostès intenten cegar amb fets que evidencien la seua prepotència i mal fer. Sou mala gent, persones sense cap escrúpol ni cap sentiment que disfresseu sempre la vostra ànima pudenta sota la gomina, el bronzejat, les camises de mànigues llargues i els suèters nugats al coll de color rosa. Feu fàstic, pena i gràcia alhora. Fàstic pels vostres intents de canviar una realitat que vos angoixa amb mentides i trampes, pena, per que mai aconseguireu treure’ns el poder de la paraula ni la força per lluitar per l'estima de la nostra terra i en contra d'allò que la maltracta, i gràcia per que per més que censureu al Cesk Freixas acusant-lo de ser un terrorista, o a l'Hugo Mas per cantar en català, per molt que censureu al Xavi Castillo per riure’s de vosaltres i de pas de tota l’església que adoreu, per molt que censureu el Pepe Rubianes per dir sempre el que pensava, per molt que censureu periòdics, televisions, idees, noms, espais i pensaments, per molt que censureu, nosaltres, els bons, cada cop som més, i més forts i això vos dol molt! feu riure!. Continuarem cantant més fort les cançons del Cesk Freixas i l'Hugo Mas, continuarem aplaudint més fort als espectacles del Xavi Castillo, continuarem rient més fort recordant les paraules del Pepe Rubianes, continuarem cridant més fort demanant uns mitjans de comunicació dignes i en català, continuarem pensant com pensem, continuarem anant als llocs on anem, continuarem parlant la nostra llengua que parlem i continuarem nomenant País Valencià, a la terra on vaig nàixer per molt que vostès em censuren.

Bona nit senyores i senyors de la censura. Descanseu en pau, i una merda!

censura al Cesk Freixas per part del PP i ciutadans

censura a Xavi Castillo per part del PP i l'església

censura a L'Hugo Mas per part de l'Ajuntament d'Alcoi

censura a Pepe Rubianes per part de la dreta espanyola

censura de tv3 al País Valencià per part del PP valencià

censura a la portada del "Jueves" per part dels monàrquics

censura dels xiulets a l'himne espanyol a la final de Copa per TVE

i aixina fins omplir milers d'enllaços... i jo em pregunte: això és democràcia, això és llibertat d'expressió...més be diria jo que això és una farsa!

El jugador de futbolí que volia córrer la banda

2009-08-26T10:55:00.000+02:00

Aquest estiu m'he rellegit aquest recull de relats curts que va ser premiat amb el guardó Joan Santamaria 2007 de Narrativa. De les vuit històries que hi han reflectides al llibret escrit pel Ramon Pardina, em quede amb la darrera que just dona nom al llibre "El jugador de futbolí que volia córrer la banda", un títol ben original, (podria passar per una entrada del blog del meu amic Pau, la vida en chandal) sembla ser una molt bona metàfora per definir la vida que tots nosaltres portem dia a dia a terme al món real. La història ens conta els somnis que té un ninot del futbolí, que té els colors del Barça pintats al cos, de veure món, somia en córrer la banda i fins i tot qui sap, algun dia poder marcar un gol i gaudir per un instant la gloria del triomf. Tot i que el jugador de futbolí ansia marxar i veure estadis nous, segons ell diu també enyorarà als companys amb qui comparteix la barra de ferro i a tot l’equip sencer, perque ell s'autodefineix com un jugador d'equip, fins i tot als rivals que com no podria ser d’una altra forma són del Madrid. A partir d’ara quan jugue al futbolí, em fixaré en els jugadors que hi ha allà clavats, condemnats per sempre més a seguir un esquema de joc del 3-3-4, uns ninots que segons tot apunta tenen sentiments i somien en un món millor com fem tots nosaltres.

A qualsevol altra part

2009-07-26T20:53:00.006+02:00

Ahir a la nit sonava aquesta cançó al cotxe mentre des del seient del copilot i recargolat sobre la finestra veia passar carrers, llums i gent desconeguda, com fotogrames enllaçats d'una vella pel·lícula. L'argument de la peli narraria la vida d'algú que malgrat sentir-se feliç amb el que ha aconseguit, mai deixa de tenir la sensació de ser un fugitiu del seu propi destí. Supose que aquesta és una bona banda sonora per posar música a la seua estada "a qualsevol altra part".

La bola de neu

2009-07-21T01:23:00.006+02:00

La por tornava de nou. Com cada 18 de febrer tothom ja esperava que el cel de sobte es cobriria de núvols amenaçants, el terra tremolaria de sobte i una gran nevada taparia per complet qualsevol senyal de vida del poble. Des de feia 14 anys, aquesta data estava marcada al calendari de la xicoteta població de Tisma, els seus habitants es passaven tot l’any atemorits davant el que ja sabien que havia de venir. Les autoritats desconeixien per complet els motius del que passava per molt que ho estudiaven. Mentre alguns deien que era obra del dimoni, altres deien que era fruit de la casualitat, fins i tot alguns deien que era cosa d’un Déu, que fins i tot afirmaven que li havien vist la seua cara reflectida al cel abans just de començar la tempesta de neu que puntualment deixava el seu rastre cada 18 de febrer.

Tots aquells que deien haver vist el Totpoderós de les altures coincidien en la seua descripció, tothom deia que es tractava d’un rostre innocent i bonic, deien que era la cara d’una xiqueta amb cabells rossos i un grans ulls blaus penetrats. Aquesta descripció però, res tenia a veure amb els efectes tan devastadors que se li associava a la seua presència, cosa que seria més pròpia d’un ser despreciable i dolent que no pas d’un ser amb cara d’àngel com tothom afirmava haver vist.

Aquest any, com els darrers, la gent es trobava tancada a casa esperant atemorida la vinguda del ja conegut desastre natural. El silenci que regnava al poble només fou trencat pel soroll de les campanades que anunciaven que ja era migdia. Els darrers 14 anys solia començar el tremolor del terra per aquesta hora, així que les precaucions eren extremes i tothom des dels finestrons miraven al cel tractant d’esbrinar qualsevol indici del començament del perill. Van anar passant les hores i res feia amagar el sol que lluïa al poble, la gent començava a creure que per algun motiu s’havien lliurat per sempre d’aquell estrany fenomen i començava a eixir al carrer per celebrar que mai més hi haurien tremolors al terra, ni cels blancs apunt de trencar-se en mil pedaços, ni tempestes de neu que ho cobrien tot.

“Si? Qui és?” – contesta una veu tremolosa a l’altra part del telèfon-
“Sóc jo iaia, la Maria. Hui no aniré a ta casa pel meu aniversari, he quedat amb les amigues per anar al cinema” – diu una veu dolça i jove.
“No passa res, filla, ja vindràs un altre dia a fer-me la visita” – contesta la iaia.
“Però guarda’m el regal del meu 15é aniversari...eh?” – li demana la Maria.
“Si, si, no et preocupes, passa-t’ho molt be, filla. Un beset” – i la veu de la iaia sembla més trencada que mai.
“Adèu iaia”.

Després de penjar el telèfon, la iaia camina cap al menjador on tenia parada la taula com cada 18 de febrer, el dia de l'aniversari de la seua neta Maria. No s'atreveix a entrar-hi, i abans de tancar la porta però, es fixa en la bola de cristall que hi ha damunt del moble, mentre pensa que aquest any serà el primer que la seua néta no jugue amb ella el dia del seu aniversari. Enguany serà el primer des de fa 14 anys seguits, que el poble que hi ha a dintre de la bola de cristall no acabe cobert per complet de neu.

I de nou els 80!

2009-07-03T00:47:00.008+02:00

Estic amparanoiat des de que m'he despertat aquest matí! Alguna cosa han fet en el meu cos aquesta nit per patir aquesta sensació tan estranya que ara sent..però perquè jo? han estat els de la NASA que estan experiment amb mi? serà que la meua ment mentre dormia ha travessat un espai del temps? o potser hi ha una espècie de triangle de les Bermudes entre la Tasca Manolo, l'estanc del tio Pepe i el xiringuito playero que tinc davant de casa?...la qüestió és que tinc la sensació d'estar vivint de nou els anys 80!!! i si no t'ho creus, continua llegint i voras....

Com faig sempre, mentre em decidisc a despertar-me del tot, els primer minuts del dia els passe recargolat al llit escoltant les noticies del món.....m'ha sobtat que en engegar la radio el primer que he escoltat ha estat una emissora en la que no paraven de parlar de Michael Jackson, que si el rei del pop per ací, que si posem thriller per allà, que si we are the world per l'altre costat....resulta que segons han dit a la radio, Michael Jackson és el número 1 de vendes de discs d'aquesta setmana.

Ja m'ha semblat estrany, aixina que no he fet gaire cas al que deien i he canviat d'emissora, la següent que m'ha eixit parlava d'un cop d'estat a un país llatinoamericà, més concretament a Hondures, on els militars havien segrestat i expulsat del país el seu legítim president, José Manuel Zelaya. Ondia! m'he dit - alhora que m'enrecordava del Ronald Reagan i tota la seua familia i com aquest va acabar amb el sandinisme a Nicaragua allà pels 80, simplement per que aquest moviment popular era una amenaça per a les polítiques neoliberals dels països més rics, EEUU al capdavant de tots. La paranoia es feia evident, primer Michael Jackson, ara un cop d'estat a Llatinoamèrica....tornen els 80!!

En un instant curt en el que he recobrat la plena lucidesa entre tanta paranoia, he pogut canviar de nou d'emissora, i oh sorpresa! ara la radio parlava del Reial Madrid, i qui parlava de l'equip era ni mes ni menys que Jorge Valdano, que deia unes frases moooooolt llargues amb el seu accent argentí que no he acabat d'entendre del tot, ja tenia la mosca darrera l'orella i per completar la noticia ha acabat parlant també Emilio Butragueño que valorava el Madrid com un equip capaç de guanyar tots els títols que es posen per davant. Ondia, ondia - El Valdano i el Butragueño junts, mare que por!....ja no tinc cap tipus de dubte!!...He retornat a la dècada dels 80...

Ara que vindrà? Veure a la gent pel carrer amb hombreres imitant els jugadors dels Dragons?, veure pentinats que no sé com qualificar però això si tots enlacats? La Lina Morgan ens presentarà l'especial de cap d'any en companyia dels marte y trece?¿ És per a estar o no estar amparanoiat?¿...des de que estic en estat de shock sols faig que mirar cap avall, no siga cosa que em quede sense pelets allà on sé jo, perque clar jo als 80 res de res. Però com que a mi m'han ensenyat a ser positiu i tirar endavant passe el que passe, doncs he pensat que la dècada dels 80 també tenien coses bones, i aquestes coses bones tenen nom i cognom, Samantha Fox! oi que té morbillo?..i és que hi han coses que no canvien, en fi...millor me'n torne a dormir!

Dir Adèu...

2009-06-30T01:27:00.003+02:00

...Un adéu és un vers sense rimar, un adéu és la cançó sense melodia, un adéu és un nou lloc nou que deixes enrera, un adéu és com aquell bes que queda per donar. M'estime més dir sempre arreveure, fins aviat, fins ara...M'estime més no dir mai adéu, m'estime gaudir del present, que el futur ja vindrà. M'estime més dir fins ara, perque així demà tindré un lloc al que poder tornar...

Hi havia una vegada un home que no sabia mai dir Adéu!..per molt que li ensenyava tothom, ell sempre deia que això d'acomiadar-se no estava fet per a ell. Quan era xicotet, aquesta rebel·lia feia gràcia per la innocència i tendresa d'aquelles quatre paraules que amb gran esforç aconseguia a dir "No se dir Adéu". D'adolescent seguia igual, sense poder pronunciar aquesta paraula màgica quan de sobte es trobava un conegut pel carrer que caminava a corre cuita. De la gràcia de nen va començar a ser considerat com un mal educat ja d'adolescent, i tal va anar que de major la gent se'l mirava malament i tothom el prenien com a boig per allà on passava, simplement pel fet que no sabia dir Adéu. Milers de persones li havien preguntat sempre perquè no s'acomiadava mai amb un Adéu, i ell sempre responia el mateix "Perque no en se", i així varen passar anys i anys, i llocs i llocs. Sempre feia seua l'essència de cada racó nou que descobria, i s'emplenava dels colors que omplien cada un dels camins que xafava....però quan marxava d'allà, seguia sense saber dir adéu....Un dia, mirant com caia la pluja al darrera la finestra en un lloc llunyà i perdut on l'havien dut les seues passes, va agafar un vell troç de paper i va escriure...Un adéu és un vers sense rimar, un adéu és la cançó sense melodia, un adéu és un nou lloc nou que deixes enrera, un adéu és com aquell bes que queda per donar. M'estime més dir sempre arreveure, fins aviat, fins ara...M'estime més no dir mai adéu, m'estime gaudir del present, que el futur ja vindrà. M'estime més dir fins ara, perque així demà tindré un lloc al que poder tornar...

El camí

2009-06-24T23:30:00.003+02:00

Sóc banquer, tinc dues filles, una esposa a qui estime després d’anys i anys plegats i una casa unifamiliar al mig de la ciutat amb jardí i piscina comunitària. No puc pas queixar-me del que m’ha deparat la vida. Sóc feliç amb el que tinc. El treball al banc potser no és del tot el somiat, però l’horari que faig almenys em permet gaudir de la meua afició preferida del cap de setmana, anar a la muntanya. A la meua dona no li agrada pas enfilar-se les botes i pujar cims, i molt menys a les meues filles que sempre em diuen que els dies de festa tenen altres coses més interessants a fer que no olorar excrements de vaca en llocs plens de bitxos.

Aixina que tots els dissabtes al matí, mentre la família encara dorm, em desperte a trenc d’alba i pose rumb a un pic. Tinc la mania de voler ser sempre el primer del dia en arribar allà dalt, no m’agraden les aglomeracions de gent ni sentir l’alé de ningú a la muntanya, per això moltes vegades comence a caminar quan tot just amaneix el sol entre les pedres del camí i el silenci de les valls, i la sensació de viure això és indescriptible.

Aquest dissabte he sortit a les 4 de la matinada de Barcelona, en poc menys de dues hores ja estava a Fontalba, al peu del Puigmal, un pic dels Pirineus Orientals que amb els seus gairebé 3.000 metres es considera el sostre de tota Girona. Mentre conduïa, he repassat una i altra vegada el recorregut en la ment, hui m’he decidit a venir a la Vall de Núria per cobrir un tram circular que feia ja anys que no caminava, de Fontalba pujaré al Puigmal, d’allà baixaré cap a Núria per tornar a Fontalba, en total calcule unes 4 o 5 hores caminant tranquil·lament. Em sobta, però, que quan he arribat a l’aparcament habilitat ja hi havia un cotxe amb els llums encara encesos, qui pretén pujar abans que jo?.

Mentre posava a punt el material i feia unes queixalades a un entrepà que m’havia preparat la nit anterior, del cotxe del costat ha eixit una dona rossa amb el cabell recollit i ulleres de sol, sembla anar sola, i em fa gràcia veure-la maquillada, on es pensa que va?, segur que és la típica “dominguera” que mai no ha fet esport a la seua vida i ara es creu algú especial per ser aquí, si fins i tot no porta la roba de muntanya adequada, potser ni ha dormit i ve d’una nit de festa amb alguna copa de més, be ja s’ho trobarà, això no és com anar per les rambles de compres, -pense. Es veu seriosa, sembla haver plorat i quan passa pel meu costat agatxa el cap i ni tan sols em diu bon dia. Calcule que serà fàcil agafar-la pel camí i llavors em confie i tarde un poc més del previst en estar a punt. Quan comence a enfilar el camí, no veig enlloc la dona maleducada de l’aparcament i això sols vol dir dues coses, o s’ha equivocat de camí o porta un bon ritme d’ascensió, aquesta darrera opció és menys que probable.

Enfile el camí que ha de dirigir-me al Puigmal, però no he transcorregut ni 200 metres quan em fixe en una de les senyals del camí que serveixen per indicar la senda correcta, a banda del color blanc i groc hi ha una creu de color negre al seu costat, sembla feta recentment, però que vol dir?, em pare a pensar el seu significat, però per molt que hi pense no li trobe sentit a aquella marca, potser era una gamberrada?, potser era un codi propi de la zona de la vall de Núria?.

Continue pujant, cada cop el camí es fa més i més dur i per molt que mire cap a dalt no veig rastre de la dona, aixína que accelere el meu pas per trobar-la i avançar-la, he de ser el primer en pujar, però ni aixina aconseguisc veure-la. Em sent cansat, crec que he anat massa fort a la primera pujada que feia el camí i això em passa factura. Decidisc descansar un poc sobre una pedra des d’on veig una vista espectacular de la Vall de Ribes amaneixen, no se sent res i aprofite el moment per desconnectar del que ha donat de si la setmana a la feina i a casa. Els pensaments es trenquen, però, en fixar-me que 10 metres més enllà d’on sóc ara hi ha de nou una marca pintada a una pedra. Una nova creu negra.

Fa anys que vaig a la muntanya i mai havia vist una senyal igual, tampoc havia llegit res respecte aquesta marca, tracte de fer memòria dels llibres i revistes especialitzades de senderisme que he llegit al llarg de la meua vida i no recorde pas cap referència del significat d’una creu d’aquest estil. Al llarg del camí, però, segueixen apareixen les creus negres pintades al costat de les marques que indiquen la senda, una vegada i una altra.

Per fi veig la dona a la part final de l’ascensió al Puigmal, he de reconèixer que m’havia equivocat en jutjar-la, sembla experta i pel que es veu físicament es troba més forta que jo mateix. Segur que la trobaré al cim, -pense, llavors li preguntaré pel significat de la creu negra que va repetint-se pel sender. Mitja hora més tard aconseguisc estar a dalt del Puigmal, però una vegada al cim no trobe cap rastre de la dona rossa. Que estrany! juraria haver-la vist davant meu en l’ascensió. Gairebé no descanse ni gaudisc de la imponent vista que es veu des d’allà dalt i afronte la baixada a Núria, em fixe però que en la poca neu que encara queda hi ha petjades fetes recentment i això m’indica que la dona està fent el mateix recorregut que jo.

He de reconèixer que tot plegat em dona mala espina, la creu negra, la dona que apareix i desapareix, alhora que una part de mi també se sent intrigat per la situació. Segurament tot té una explicació, segur que estic muntant-me tota una història del no res, si és que ja m’ho deia la meua dona, algun dia perdràs l’enteniment allà dalt del cim, potser tenia raó. Baixe amb l’ajuda dels bastons el més ràpid que puc, gairebé estic a punt de caure en un parell de vegades, mentre seguisc descobrint noves creus negres marcades a les pedres del camí, potser en el que va de travessia ja n’he vist trenta o quaranta, ja he perdut el conte.

El meu arriscat descens dona els seus fruits i veig allà lluny una ombra que es belluga, ha de ser ella per força, no hi ha ningú més per ací a aquestes hores - pense. Però no estic del tot segur perquè una fina boira comença a cobrir la cara nordest de la glacera i em dificulta la visió. Accelere més encara el meu pas costera avall i això em fa que comence a notar cremades i ampolles a la planta dels meus peus, tot i aixina, i ignorant el dolor, continue a molt bon pas, calcule que ara la tinc sols a 500 metres mentre divise la seua silueta i ja no tinc cap tipus de dubte que es tracta d’ella. 400 metres gairebé em llance pel pedregal, 300 metres, salte per damunt d’un rierol format per l’aigua del desgel, 200 metres, la seua figura s’endevina entre la boira, 100 metres, rellisque al xafar una pedra i em gire el turmell. M’assente al terra i em trec la bota, mentre entremig de la boira veig com desapareix per complet.

Al cap de cinc minuts el dolor comença a remetre, he tingut sort aquesta vegada, i aprofite la parada per treure la cantimplora i beure un poc d’aigua per agafar forces. Després d’uns minuts que es fan eterns pel mal que encara sent al turmell, arribe a Núria i com ja em pensava no veig cap turista a la vora dels murs del monestir ni prop del llac, on es concentren en un dia normal després de pujar amb el tren cremallera desde Ribes o Queralbs. Tot el meu cos està suant, les pulsacions bateguen fort i les forces cada cop les note més i més justes, afronte el camí de tornada de Núria fins a Fontalba, on tinc el cotxe aparcat, quan tot just les campanades del monestir em recorden que són les 8 de la matinada, fa dues hores que camine, somric en pensar que amb aquest ritme que porte ara faria el rècord de la cursa anual a l’olla de Núria.

De sobte, dalt la pendent, entre els arbres, torne a veure a la llunyania el cos d'ella, sembla estar quieta, potser observa des de dalt l’imponent monestir entremig de les muntanyes, o potser m’observa a mi, m’espera? potser sap que la seguisc, potser això és un joc per ella?, potser se’n riu de mi per que no l’alcance? Que té a veure ella amb les creus de color negre que estic topant-me al camí? Crec que ella sap molt be de que va tot aquesta situació, que comença a cansar-me la veritat.

Tot i aixina, i com si estigues hipnotitzat, comence a enfilar la darrera senda que ha de portar-me al lloc del començament de tota aquesta història, el mal del peu passa a un segon terme mentre puge a bon ritme grimpant entre les pedres. El cor em batega més i més fort en descobrir a cada pas una nova creu negra rere una altra, mentre la boira comença a intensificar-se per aquesta part de la muntanya, i per primer cop sent una sensació que podria anomenar por.

Gairebé puc notar la presència de la dona rossa vigilant-me per tots els racons, darrera de cada arbre, molt prop a mi, sent mil ulls a sobre meu, és la meua imaginació – tracte de convencem, però no dona resultat i comence a córrer com crec que no ho havia fet mai. Caic i em torne a plantar mil cops, mentre la boira cada cop em fa veure menys el camí, no veig ni a un metre de distància i sols les creus negres dibuixades pel sender em serveixen per a reconèixer el camí. He perdut la noció del temps, ja no se quanta estona porte corrent i una angúnia seca em recorre per dintre meu.

No puc més, em rendisc, el dolor que sent a tot el meu cos es massa gran, és insuportable i clave els genolls al terra a punt de plegar a un Deu amb el que no crec. Tanque els ulls demanant clemència, no se quan temps quede immòbil aixina, però quan els torne a obrir me n’adone que la boira s’ha esvaït de cop, mentre observe atònic com he anat a parar a la vora d’un profund precipici. Una passa més i hagués caigut barranc cap avall inevitablement. Just davant meu, a prop de 500 metres de mi, alguna cosa em crida l’atenció, hi ha algo que es mou a dalt d’aquesta penya. Em pose en peu per tractar d’esdevinar millor de que es tracta, però no tinc bona visió des d’ací i decidisc avançar un poc més.

Avance sense treure la vista d’aquella penya que desafia la llei de la gravetat, mentre a sobre d’ella alguna cosa segueix movent-se, conforme sóc més prop d’allà vaig descobrint el cos de la misteriosa dona, sembla nua des de la distància. No entenc res de tot plegat, i continue corrent com posseït cap on és ella. Es solta els cabells i l’aire li fa ballar una llarga melena rossa, mentre alhora avança poc a poc cap endavant de la penya, a sota d’ella resta un impressionant precipici. Que pretén fer?. La tinc a tocar, potser em resten uns metres d’ella i la suor que em va caent del front fins als ulls em fa veure l’escena borrosa. Cride, cride fort, però les meues paraules es perden amb el vent. Contemple com l’escena passa lentament. Estic molt prop d’ella, gairebé la tinc davant, em llance per agafar-la just quan el seu cos dona un darrer pas cap endavant i es perd pel precipici, alhora que un sec gemec surt de la meua boca. Nooooooooooooo! Cride, però ja no puc fer-hi res, la seua silueta s’ha perdut entre la immensitat de la vall, i plore extasiat pel cansanci i pel que acabaven de veure els meus ulls.

Al terra em fixe que està tota la seua roba ben plegada, al costat hi ha una nova creu negra pintada a una xicoteta pedra i a sota un tros de paper vermell on sembla que hi ha alguna cosa escrita. M’eixugue les llàgrimes per descobrir el que posa la nota:

“El meu nom és Anna, tinc 37 anys i fa 15 que sóc casada. La primera bufetada la vaig rebre en la mateixa nit de noces, tot era culpa meua segons em deia, però fins avui encara no sóc conscient del que he fet malament tot aquest temps. Les pallisses eren cada cop més fortes i més d’una ocasió vaig témer morir a les seues mans, fins i tot fa uns anys vaig perdre el fill que esperava quan estava embarassada de 5 mesos i em va pegar una patada a la panxa mentre m’insultava alhora. No em sent una víctima per que no l’he deixat mai d’estimar, però no aguante més aquesta situació. Ara vull volar, convertir-me en una àliga i volar per sobre els arbres i les valls. Escapar lluny d’aquest món i perdre’m pel blau horitzó del cel. Deixe enrere 113 creus negres, un per cada cop que m’he sentit morir abans.”

Cinc minuts d'inspiració

2009-06-23T17:50:00.016+02:00

- Compatisc la meua vida amb algú que mai em deixa sol...la meua ombra.
- Hi ha una cosa que mai canvia, el so del meu rellotge fent tic, tac, tic, tac...
- Per a que vull recordar aquest racó si demà descobriré un nou lloc.
- Quan algo s'acaba, d'altres comencen...Però jo em pregunte: algun dia s'acabarà el començament i/o començarà l'acabament?
- Sóc molt jove per sentir-me vell, i molt vell per sentir-me jove.
- Tu, jo... i tot un món que ens envolta més enllà dels llençols.
- Blanc i negre, dia i nit, dolç i agre...Tot es mou per parelles?, doncs em sembla injust per al número 3.
- I si t'imagines que et regale la lluna!!...amb el pack entra l'escafandre?
- Creus amb el destí? Mentre no em mentisca creuré en ell!
- Cal mirar endavant, si! perquè si mirarem cap endarrere deuríem haver tingut els ulls al clatell.
- M'agrada eixir després de ploure, -per a olorar la terra mullada?, - no, perque sóc un cargol!
- El somnis són com les teles d'abans, en blanc i negre i sense so!...també estaran manipulats?¿
- Tinc ganes de tu, menjar-te tot el cos de dalt avall sense parar...pena que siga vegetarià!

Gràcies Barça!

2009-05-27T23:59:00.001+02:00

Gràcies Barça per aquest històric triplet! Gràcies Barça per haver fet gaudir a tothom del futbol amb un joc fàcil i senzill! Gràcies Barça per la teua filosofia de joc! Gràcies Barça per la teua forma de treballar basada en l'esforç, la confiança amb els joves, l'humilitat i el respecte als adversaris! Gràcies Barça per fer feliç a tanta gent amb instants que mai oblidarem! Gràcies Barça per haver-me emocionat al llarg de tota la temporada i sentir-me orgullós de ser culè! Per tants i tants moments especials, per tantes derrotes i nits sense sopar, per tantes estones viscudes pegades al davant del televisor a casa o al bar amb la família i els amics, per tants crits, per tants gols cantats i ocasions perdudes, per tantes abraçades i somriures de complicitat....per tots aquests moments i més GRÀCIES BARÇA!

Incertesa

2009-05-27T00:02:00.006+02:00

“No se on soc,e tingut accident.Ajudam”. Tot just entrava a casa quan he rebut aquest sms tan inquietant. Fins ara el dia m’havia anat força bé, al treball ha estat un dels dies aquests que sembla que aprofites el temps i tot, al migdia he parlat amb els pares i semblaven més contens que mai, i la Laia per fi havia acceptat anar amb mi aquesta nit a prendre alguna cosa tots dos sols, després de dies i dies insistint-li. Era un dia perfecte. Maleït mòbil!. Qui m'ha enviat aquell sms era una tal “Ingrid”, però amb els nervis i la incertesa del moment no identifique aquest nom, no em sona de res, que fa a la meua agenda del mòbil? Quan la vaig agregar i perquè?-em pregunte desconcertat. M’assec en un cadira del menjador sense deixar de mirar fixament la pantalla del mòbil, alhora que tracte de calmar-me i pensar amb claredat. Li truque, clar! com no he pensat abans? – em dic, i clique el botó verd per iniciar la trucada, dos segons després una veu em diu que el telèfon al que truque està apagat o fora de cobertura. Ho intente de nou però rep la mateixa contestació, així una vegada rera l’altra i sempre obtenc la mateixa resposta. La meua incertesa augmenta conforme passen els segons. Qui és Ingrid? fes memòria, és impossible que te n'oblides d'algú a qui has conegut alguna vegada a la teua vida, perquè l'has coneguda alguna vegada...no?..si, si clar...si no, no la tindries a l’agenda del teu mòbil..oi?. Tracte de fer memòria de les dones que he conegut al llarg de la meua vida, juraria que mai he conegut alguna que es deia Ingrid o potser si, però de ser així m’enrecordaria d’haver-li demanat el mòbil, inclús d’aquelles dones que he conegut fugaçment. Estic confós, no se que fer, torne a trucar al número d’Ingrid però de nou salta la veu de l’operadora i em desespere. Amb les mans a la cara i ple d’incertesa comence a caminar per la casa neguitós, esperant rebre més noticies d’aquesta noia misteriosa, però no hi arriben, passen els minuts i em trobe inútil a casa sense poder fer res, aixina que decidisc agafar les claus del cotxe i eixir al carrer, potser pegant voltes per la ciutat em trobe per casualitat un accident i allà algú conegut implicat, que se jo! Millor això que no quedar-me a casa sense fer res. Conduisc hores i hores amb el mòbil a la ma per si truca o m’envia cap sms més, però res. Sols rep noticies de la Laia que s’ha cansat d’esperar-me, se m’havia oblidat per complet avisar-la, em matarà o pitjor encara, no voldrà saber mai més res de mi. Maleït mòbil!. Faig quilòmetres i quilòmetres amb la vista fixa a la carretera, concentrat en recordar qui és Ingrid. Després de molt pensar, recorde que hi havia una companya d’universitat que es deia així, Ingrid, si, sempre seia a la primera fila i era la típica repel·lent de classe que poc es socialialitzava amb la resta, així que dubte molt haver-li demanat el mòbil, sobretot perquè tampoc solia deixar els apunts als companys. També em ve a la ment una Ingrid que va coincidir amb mi a la gelateria on vaig treballar un estiu sencer, era una noia maca, recorde que era morena amb el cabell curt i uns ulls blaus que quan et mirava t’encisava. Quan va arribar setembre va desaparèixer perquè començava un curs a Dinamarca i no vaig tenir temps per a acomiadar-me d’ella i molt menys per demanar-li el mòbil. Donat d’aquestes dues “Ingrids”, no recorde cap més que tingués aquest mateix nom. Ja vençut, enfilava el camí de tornada a casa quan, de sobte, em va venir a la ment una imatge que em va paralitzar tot el cos. He parat el cotxe en una corba d’aquella carretera poc transitada on havia anat a parar, he agafat de nou el mòbil i m'he fixat que a sota del text del sms hi posava l’hora i la data del dia que havia estat enviat. 23:55:48, 27/05/1996. Feia 13 anys que havia estat escrit aquest sms. Just el darrer dia que vaig veure la meua germana Ingrid abans de desaparèixer per complet després d’haver discutit amb els meus pares. Al llarg de tot aquest temps mai ningú havia tornat a parlar més d’ella, tots els seus records s'havien esvait amb la seva absència. Els meus pares van creure que s’havia escapat de casa amb el seu xicot brasileny sense voler donar cap pista del seu parader després de tractar de buscar-la dia i nit al llarg de tres mesos. Una setmana després de rebre aquest sms una patrulla de salvament trobaven a un barranc frondós prop de la ciutat, el cotxe accidentat i a dintre el cos de l’Ingrid morta feia 13 anys, a la mà tenia el seu mòbil i havia escrit “No se on soc,e tingut accident.Ajudam”.

La Garrotxa

2009-05-23T01:14:00.001+02:00

Avui he descobert la Garrotxa, mira si fa temps que estic per aquestes terres i encara no m'havia aturat mai a gaudir d'aquesta comarca d'alt valor medi ambiental i paisatgístic que resta enclavada entre dos altres comarques que m'estime molt com són el Ripollès i el Pla de l'Estany.

Primer els meus passos m'han portat a Santa Pau, un petit poble medieval amb un encant especial. Després m'hi he perdut a la Fageda d'En Jordà, entre boscos de faigs que s'assenten sobre la colada de lava que prové del volcà del Crostat. I per últim he fet una llarga passejada fins el volcà de Santa Margarida de 2000 metres de perímetre on he arribat al mig del cràter lloc en el que descansa una església d'estil romànic.

Espectacular la foto del volcà de Santa Margarida...eh?

La teua vida en 65'

2009-05-22T23:52:00.000+02:00

No se si vos passa, però a mi els cinc minuts després de veure una peli em deixen un poc desconcertat. Són aquests instants en què encara estàs acabant de pair allò que ha passat davant dels teus ulls, i és que tinc la mania de quan veig alguna pel·lícula que em diu alguna cosa, de sobte, no se que em passa però és com si jo també formara part de la història que conten, com si fos un altre protagonista més del guió. “La teua vida en 65’” em va semblar un d’aquells llargmetratges que potser per a la crítica general passaria desapercebuda però per mi no. No es tracta d’una gran obra del cinema mundial, però, si té arguments suficients per considerar-la un gran treball i quan parle d’arguments, estic dient que al llarg d’una hora i pico et provoque sensacions diverses, des d’un riure subrealista fins a una profunda reflexió d’una frase dita en el moment que toca. Tres amics, una esquela d’un suposat antic company d’escola, una rentadora i tota una recerca de la felicitat plena que es barreja amb sentiments del passat, un guió molt i molt currat que encisa des de la primera escena.

Fitxa tècnica: (2006) pel·ícula espanyola de Maria Ripoll i guió d’Albert Espinosa. Javier Pereira, Marc Rodríguez, Oriol Vila, Tamara Arias, Irene Montalà i Núria Gago.

El caçador d'instants

2009-05-21T18:54:00.003+02:00

Paul es va despertar de sobte a la seua habitació d'un pis petit de Paris, la tos i la febre cada cop eren més constants i ja gairebé no podia dormir. Tot i la seva creixent malaltia, havia d'anar a treballar cada dia, necessitava els diners per sobreviure, encara que aquesta feina l'estava matant. Paul feia de repartidor de premsa, es passava llargues hores dret al fred carrer esperant que la gent li comprara el diari matinal. Aquesta feina no s'assemblava en res al treball que somiava quan era un nen i corria pels carrers del seu poble natal, a 300 km d'on estava ara. Que lluny quedava això, pensava. De petit, imaginava ser un esportista d'èlit, president de la República Francesa, o inclús anar més enllà i ser astronauta, qualsevol d'aquests oficis serviria per ser algú especial i recordat per sempre més, tal i com ell desitjava més que res a la seua vida. Després d'acabar els estudis primaris amb més pena que glòria, va voler marxar cap a la capital, convençut que en tornar seria l'enveja de tot el poble. Res més lluny de la realitat, Paris l'havia absorbit com un ciutadà anònim més i els diners que havia calculat guanyar s'havien convertit en números vermells, és més, malvivia cada dia descobrint com el seu somni de ser famós s'esvaia per la finestra. Cada dia es despertava vora les cinc de la matinada i després de prendre alguna cosa a corre cuita baixava al carrer per recórrer, amb les mans a les butxaques, la distància que el separava de la redacció del periòdic Le Monde. Darrera les ulleres negres de pasta, el traje i la boina fosca s'amagava una persona fràgil, algú amb una vida que s'havia convertit en una rutina, en una espiral enrevessada que donava voltes i voltes sense trobar mai el final, vivia per inèrcia, i això ja li anava be per tal de no pensar que se sentia fracassat. Aquell 2 de febrer de 1950, feia més fred del normal al carrer, o almenys així ho notava ell, sentia que els pulmons li cremaven fruït de la tos que no se n'anava des de feia setmanes, notava que el cap li pesava i una estranya sensació que les cames no podrien suportar gaire temps més el seu cos malaltís. Després de passar-se llargues hores de peu envoltat de muntanyes de diaris, va decidir tornar cap a casa, aquell dia no cobraria el sou però no li importava, se sentia molt desgraciat com per a pensar aquesta vegada en els diners. Quan va entrar a la plaça de l'Hôtel de Ville, va escoltar com sonaven les campanades de la catedral de Notre Dame que quedava per allà a la vora, va dubtar si eren les quatre o les cinc de la tarda, però poc li importava ja el temps quan se li estava escorrent de les seves mans. Just davant seu és va fixar amb una parella, se'ls veia feliços, i una estranya enveja li va recórrer per dintre. Paul no podia deixar de mirar aquells joves plens de vida i somnis per complir que es besaven sense cap tipus d'escrúpol, se sentia culpable i malament, ja no recordava quan algú li havia fet un petó tendre i innocent, de fet ja havia oblidat la darrera vegada que havia estimat. Els tenia allà davant i semblaven un món apart, un món tan distant al seu que només de pensar-ho se li va estrènyer el cor i la soledat el va acabar d'enfonsar. Ple de tristesa i dolor va enretirar la mirada dels joves per fixar-la en la terrassa del costat, on un home de mitjana edat treia alguna cosa que no va saber identificar d'una espècie de borsa. Tot va passar en un instant, de sobte el món va quedar cec per efecte d'un flash de llum que venia de la terrassa deixant per sempre immortal aquell segon de vida. Paul va arribar per fi a casa, es va acomodar al sofà que li havia vist tants cops plorar en silenci i allà mateix va morir aquella nit de pneumonia, ignorant que fins l'eternitat el seu rostre eixiria en una de les fotografies més famoses que va fer en Robert Doisneau.

Cartells

2009-05-20T00:13:00.000+02:00

Al darrer mes he recuperat una de les antigues coses que solia fer fa ja força temps com una mena d'hobby. Coses que darrerament havia deixat de banda o simplement havia deixat aparcat per les circumstàncies, centrant tots els meus esforços en anar tirant endavant com podia. Supose que aquest és l'instint de supervivència que tots els éssers vius tenim, tirar endavant dia a dia com pots, tot i que l'essència de cada un de nosaltres, allò que ens fa ser diferents de la resta, esta format per petites coses que donen sentit al que som. Sóc conscient que els meus coneixements de disseny gràfic són molt limitats, però la intenció, la motivació i la il·lusió també conten...no?¿..ací us deixe uns cartells que he fet per a l'IES Brugulat i per a Banyoles Solidària...

Cartell preinscripció cicles formatius
per a l'IES Josep Brugulat

Mural de 2 metres x 0,90 m.
Per a Banyoles Solidària

Primavera Solidària per a BS

Conferència Assumpta Montellà, sobre l'exili i la Maternitat d'Elna

Delên

2009-05-19T12:27:00.007+02:00

De vegades hi ha instants que no saps perquè, però que senzillament tens la sensació que són màgics i especials. Això mateix és el que vaig pensar en descobrir per primera vegada el grup menorquí Delên. El seu primer disc s'anomena Sa roba estesa i està farcit de molt bones cançons com ara aquesta, Crid. Dêlen és un grup format per les veus de Len Mesquida i Quim Torres que amb l'ajuda de sons de piano, violí, viola, guitarra i armònica donen sentit a cançons amb lletres tendres i música tranquil·leta amb una barreja perfecta entre folk i pop.

Per sempre, Mario

2009-05-18T12:07:00.002+02:00

Se'ns ha anat un altre home bo, compromès, implicat, poeta, uruguaià. Se'ns ha anat Mario Benedetti. Els seus poemes, però, estaran per sempre més entre nosaltres. Ja has vist la grandesa de l'oceà, per sempre Mario.

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Perrea, perrea!

2009-05-12T12:25:00.002+02:00

A que va ser per aquesta època quan el Chikiliquatre va representar “España” a Eurovisión?....Em vaig riure molt en les gal·les prèvies, em vaig riure encara més quan va eixir finalista, i ja em vaig acabar de pixar de riure quan el van escollir per a representar a “tot un país”, ridicularitzant per complet un certamen arcaic, fatxendós i que fa pudor a ranci.

El destí per aquest any ens té guardada una altra “chikiliquatrada”, i és que si canviem eurovisión per la copa del rei de futbol, ja tenim l’espectacle servit de nou. Per començar, la final de copa la juga el Barça i l’Athlètic de Bilbao, dos equips que són del tot menys monàrquics (i això que són els dos equips que més han guanyat la copa, imagineu-se les vegades que hem rigut a costa del Juan Carlos i el generalísimo).

Aquest matí he escoltat a la radio que ja s’està escalfant l’ambient amb la proposta feta per varies plataformes tant d’Euskal Herria i Catalunya per a que en el moment de sonar l’himne d’Espanya tothom es gire de cul. Iniciativa aquesta que es fa per tal de fer-li veure ja d’una vegada per totes al Juan Carlos i a la resta de la seua família que sobren ací, que estem farts de mantindre’ls, a més de ser un acte reivindicatiu en contra de la censura a les seleccions d’Euskal Herria i Catalunya.

Com va ocòrrer l’any passat veient eurovisión, jo riuré molt quan veja per la tele tot el Mestalla ple d’icurrinyes i quatribarrades, sense cap rastre d’una bandera espanyola, damunt això succeirà al mateix camp del València!!! Però encara riuria més si veig aparèixer pels vestuaris a 22 jugadors vestits de rockabillies i amb una guitarreta a la ma.....1 el brikindans, 2 el crusaito, 3 el maiqueljanson, 4 el robocop...Perrea, perrea!

La nit dels gira-sols

2009-05-09T11:49:00.004+02:00

Tot i que m’esperava més d’aquesta pel·lícula espanyola que va suposar l’estrena a la gran pantalla del director Jorge Sánchez Cabezudo, i que va rebre tres nominacions als premis Goya del 2007 com a millor guió, millor director novell i millor actor revelació, també he de dir que em va sorprendre el seu intent de guió entravessat, i això és d’agrair. És tracta d’una mena de thriller a l’espanyola que t’enganxa a l’historia amb algunes dosis d’intriga i complicitat amb l’argument.

La nit dels gira-sols, conta el drama que viuen dos espeleòlegs que investiguen la troballa d’una nova cova a un xicotet poble d’Àvila davant de l’expectació de tots els habitants. Gabi, la novia d’un d’ells, els espera al peu de la muntanya quan ocorre un incident que trasbalsa per complet la direcció de la pel·lícula. La conclusió, bona pel·li per a un divendres a la nit si no tens res millor a fer.

Força Barça

2009-05-04T12:15:00.007+02:00

De vegades hi han imatges en les que sobren les paraules. Aquesta mateix és una, la del capità del Barça, Carles Puyol, besant el braçalet amb la quatribarrada, en el partit de lliga d'aquest dissabte passat que enfrontava el Madrid amb el Barça i que va acabar amb un històric 2 a 6 que tardarem en oblidar. Tot un símbol en un dels escenaris més centralistes i espanyolistes que hi trobem actualment. Força Barça!

Pandèmia solidària

2009-05-02T14:35:00.008+02:00

Els diaris en venen plens de noticies, les ràdios no callen, els telenotícies ens mostren imatges de rius de gent amb mascareta per tal d’evitar contagiar-se. Resulta que ningú sap com, però una espècie de virus ha pringat tot el planeta, hi ha un perill imminent que en pocs dies tota la població del món estiga sota els efectes d’un “mal desconegut” que els experts tertulians han batejat com a grip, pandèmia, plaga, crisi i mil noms més que fan atemorir a tothom.

Les autoritats ja no saben que fer, aquest virus fins ara desconegut és molt fort i s’expandeix de forma exponencial amb gran facilitat, afectant primer els dèbils i després a tots aquells que no tenen cor, els cecs voluntaris, a tots aquells incoherents per natura, i finalment als que tenen el poder de decidir i canviar les coses i no ho fan.

Una vegada actua a dintre del teu organisme ja res el pot aturar. No hi ha vacuna. Els efectes desoladors. T’obri els ulls, de sobte et fa tenir consciència del que està ocorrent al món que t’envolta i no saps com, però a partir del dia en que t’infectes no pots parar de denunciar en veu alta tot allò injust que veus més enllà del teu nas.

Respecte l’origen de la infecció no està clar del tot, alguns diuen que sempre ha estat convivint entre nosaltres de forma latent, altres diuen que s’ha creat de nou de forma espontània. Però el més fiable és la teoria que apunta que l’origen d’aquest “virus globalitzat” ha nascut en un dels barris més empobrits de Ciutat de Mèxic, un lloc casual entre tantes i tantes altres zones semblants que estan farcits de pobresa i injustícia arreu del món.

El primer contagiat va ser una persona anònima d’entre el riu de gent que passen habitualment per un dels carrers principals de la gran ciutat, gent parlant pel mòbil, enfeinats, amb els caps baixos mirant-se les seus sabates de 100 $. Segons els indicis de les autoritats, aquesta persona anònima es va aturar en passar per davant d’una cantonada, en aixecar els ulls del terra, va veure un de tants i tants xiquets bruts, desnutrits, sense sabates, i que per suposat no van a escola, que li va dedicar un somriure sense dents mentre li demanava almoina amb un cistell buid.

Aquesta mostra desconeguda de tendresa li va partir el cor. Els ulls de l’anònim ciutadà mai havien vist un somriure abans. Va sentir com a dintre seu algo li ofegava, potser era la culpa. Va fugir d’allà sense poder deixar de mirar aquell somriure demanant clemència, corria encisat topant-se amb la gent que el miraven als ulls desconcertats, els mateixos ulls que havien descobert abans un somriure entre tanta pobresa. De camí a casa va contagiar amb els seus ulls a 30 persones, d’entre ells a 7 turistes de diferents llocs del món que al dia següent tornaven al seu país. Hui he engegat la tele, a la pantalla ha eixit un expert científic que ha batejat el cas com a "pandèmia solidària" i m'ha semblat el terme més correcte de definir aquest nou virus.

Homenatge a Joan Valls

2009-05-01T19:50:00.017+02:00

Hui, com tots els anys quan arriba el primer dia del mes de maig, s'ha rendit homenatge al poeta alcoià Joan Valls i als seus versos. El lloc, la placeta del Fossar, al bellmig del centre d'Alcoi que ja no reconec. En l'acte s'han llegit poemes que ens recordaven el 92é aniversari del seu naixement, la música l'ha posada la coral simfònica alcoiana amb cançons molt nostres, mentre que la màgia, com cada any, sonava a tabalet i dolçaina interpretant la muixaranga.

Aquesta foto, malgrat estar un poc desactualitzada, m'agrada per introduir el poema Tangència de la fi, de Joan Valls.

A fosques divagaves en la nit consirosa,
copsant en la tenebra del son verges vivències
que esclataven al buit de l’existència eixorca.
De la terra nadiua vas deprendre l’oratge
i assolellades fúries t’encrespaven la sang
amb remor de pregària. ¿A qui t’encomanaves?
¿Limitaves amb Déu o amb el confús proïsme?
La idea de la fe era un núvol espés
que envoltava el delit d’una blancor puríssima.
I pressenties l’alba com una lucidesa
que retorna a l’inici de les clares senderes.
I tot el que es diu vida es resumia en tu
com un llamp enfeblit, com una al·legoria
del foc que ens acompanya amb l’última enyorança,
amb l’última esplendor sagrada dels orígens.
Al capdavall només impera un vast silenci,
un foc follet que pauta la general tenebra.

Deixa'm entrar-hi

2009-05-01T10:32:00.001+02:00

Pel·lícula sueca del director Tomas Alfredson, basada en la novel·la d’èxit Lat den ratte komma in (deixa’m entrar-hi, en suec) escrita per John Ajvide Lindqvist. No es tracta d’una pel·lícula de vampirs pròpiament, tot i que el gènere és una bona excusa per aprofundir més enllà amb un guió original, impactant i tendre que té com a protagonistes a dos nens veïns que viuen una intensa història de complicitat i estima.

Oskar, de 12 anys, viu amargat entre els constants assetjaments escolars dels seus companys de classe i reclòs al barri de Blackeberg, un fred suburbi d’Estocolm. La seua vida canvia completament en conèixer la nova i rara veïna de la seua edat, Eli, que sols ix de casa per la nit, no té fred i que fa una olor estranya. Entre ells poc a poc s’estableixen nexes més i més forts sota la innocència i la tendresa que desperten els seus personatges que interpreten a la perfecció Kåre Hedebrant i Lina Leandersson.

Deixa’m entrar-hi ha recollit un bon grapat de premis i bones crítiques dels experts cinematogràfics, ha estat guardonat amb el Premi a la Millor Pel·lícula Europea a Sitges 2008 i dos premis del públic en les setmanes del cinema fantàstic de Màlaga i Donosti, a més de millor pel·lícula al Festival de Triberca

Murs

2009-04-29T19:19:00.005+02:00

El Muro de Berlín era la noticia de cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de la Infamia, la Cortina de Hierro… por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros han brotado, siguen brotando, en el mundo, y aunque son mucho más grandes que el de Berlín, de ellos se habla poco o nada. Poco se habla del muro que los Estados Unidos están alzando en la frontera mexicana, y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla. Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y de aquí a poco será quince veces más largo que el Muro de Berlín. Y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que desde hace veinte años perpetúa la ocupación marroquí del Sahara occidental. Este muro, minado de punta a punta y de punta a punta vigilado por miles de soldados, mide sesenta veces más que el Muro de Berlín. ¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos? ¿Será por los muros de la incomunicación, que los grandes medios de comunicación construyen cada día?

Eduardo Galeano

20 segons

2009-04-28T10:45:00.006+02:00

20 segons. Portem tres hores al cotxe des de que hem eixit de Barcelona camí de València, ni una paraula en tot el trajecte, ni tan sols he engegat la radio per conèixer les noticies del que ha passat al món, poc importa el món ara pense. 19 segons. La Laura gira el cap per mirar-me, mentre jo continue amb la vista fixa a la carretera absent del moment. 18 segons. Comença a parlar. Diu les primeres paraules en veu baixa i el motor del cotxe les silencia sense poder entendre res. 17 segons. Volte el cap i mire els seus ulls blaus que comencen a brillar per les llàgrimes. 16 segons. -No em deixes-, arribe a entendre. 15 segons. -Perquè ho fas? Teníem un projecte de vida.. 14 segons. Xafe a fons l’accelerador, tinc ganes d’arribar i deixar aquesta conversa per a més tard. 13 segons. Ella continua parlant, mentre jo calcule la distancia exacta que queda de trajecte. 12 segons. Tinc la sensació que el temps no passa, els segons es fan llargues hores. 11 segons. Pose la cinquena marxa i el cotxe marca els 140 km per hora. 10 segons. Definitivament pense que el temps s’ha aturat fruit de les circumstàncies, mentre el to de la Laura puja proporcionalment a la velocitat que agafa el cotxe. 9 segons. La Laura plora i crida, ben fort, diu que sóc un cabró, que sempre havia confiat amb mi i que com havia estat capaç de fer-li això a ella. 8 segons. Continue callat a 160 km per hora, ja queda poc per fugir d’aquest cotxe que m’empresona. 7 segons. Tot passa tan lentament!, tinc la sensació que estic enmig d’una escena gravada a càmera lenta. 6 segons. –Ets un fill de puta, no vull veure’t mai més el pel- diu. 5 segons. No tinc forces per defensar-me, per tornar a justificar-li per que he engegat a la merda aquests 5 anys de relació amb ella. 4 segons. El cotxe tremola, mentre passa els 190 km per hora en una autopista que curiosament no hi ha cap cotxe. 3 segons. No creus que vas massa ràpid?, mata’t tu si vols però a mi em deixes a casa dels meus pares -crida la Laura. 2 segons. Baixa la velocitat fill de puta, estàs boig, deixa’m baixar, frena, mentre el cotxe passa dels 200 km per hora. 1 segon. Continue callat amb la mirada fixa a la carretera que cada cop passa més ràpid. Note mil i un colps a tot el meu cos, la Laura sembla una xiqueta en un atac de ràbia o pànic. Mou els braços i les cames, plora, crida i es belluga nerviosa al seient tractant de desfer-se del cinturó de seguretat. De sobte una llum encegadora ens il·lumina per un instant, una claror que ens fa creure que tot s’ha acabat i és el preludi d’un món millor. 6 mesos després rep a casa una carta amb una foto, és la part posterior del meu cotxe i a l’interior s’endevina el just moment en que la bufetada de la Laura encertava de ple en la meua cara.

Pluja 2050

2009-04-26T00:03:00.001+02:00

Plou, plou i plou. Un nou dia que plou en aquest mes d’abril. Recorde com m’agradava veure ploure. Seure’m davant la finestra i descobrir com les primeres gotes s’unien al terra per anar formant poc a poc un toll d’aigua. Mirar cap el cel encapotat i a sota veure la gent corrent sense sentit d’un costat a un altre per a refugiar-se de la xopada. Recorde com m’agradava el soroll de la pluja. Parar-me a escoltar la música de les gotes colpejant el sol, i per un instant el silenci es trencava de forma compassada i constant...xof, xof, xof. M’agradava l’olor de la terra mullada. Olorar la barreja d’aromes que volaven per l’aire amb l’entrada de la primavera, la gespa verda i mullada, les flors que semblaven molt més tendres amb el reflex de la pluja, els fulls dels arbres que renaixien de nou. Ara ho recorde, també m’agradava sentir el tacte de la pluja a sobre la meva pell. Sentir la fina pluja acaronant-me el rostre mentre una sensació de llibertat m’envaïa un cop més. Recorde com m’agradava l’aigua, sabor insípid i neutre, records de quan érem petits i es tombaven a sobre el terra amb la boca oberta esperant que una gota d’aigua es colés a dintre meu.

Ara al 2050 la pluja ja no té sentits, ja no és innocent, tot el contrari, ara cau amb ràbia intentant esborrar tota petjada d’aquests darrers anys, fa por veure aquestes tempestes de llamps i trons i acompanyades de substancies que ningú sap d’on ixen. La gent poregosa es tanca a casa amb les persianes baixades, aixina ho han recomanat des de la radio i els telenotícies. A més, l’aigua té un olor estrany, com a podrit, una barreja de sofre i nitrogen. Cap xiquet juga al carrer a caçar gotes de pluja amb la boca, es troben recluits a casa amb l'escola suspesa fins que torne el sol. La gespa, les flors i els arbres han deixat els colors per convertir-se en paisatges amb tonalitats de gris que no desentonen amb les parets de les industries que han envaït el meu poble. Ja no diferencie les primaveres i els hiverns amb aquesta boira que ho envolta tot. Cada cop hi ha menys peixos als rius i el bestiar no te com a alimentar-se i moren de fam i malaltia. Ara, quan tot just comença la primavera del 2050, la pluja té nom i cognom. Pluja àcida.

Festes i malsons

2009-04-21T17:58:00.008+02:00

Hui comencen les festes al meu poble, a Alcoi, uns moros i cristians que mai m’han dit res per moltes raons, però que fa uns anys i des de la llunyania enyore, no pel sant, sinó més per les nits de festa que ens muntàvem per aquesta època quan érem més joves. Permeteu-me que enyore un poquet l’ambient, l’olor i el soroll que segurament ara ja es viurà pels carrers. Permeteu-me imaginar un poble content, ple de vida, engalanat i vessant de gent pel centre, el mateix centre on va nàixer el poble i que ha estat aniquilat per grues i més grues. Permeteu-me pensar per un moment que la gent que ara estan a 700 km de mi, obliden uns dies el projecte que farà destruir la Font Roja, la imatge desoladora de Serelles i el Xorrador, els pàrquings inacabats per tota la ciutat, el nucli històric desaparegut, la memòria silenciada, la llengua menyspreada i la prepotència dels dirigents que ens governen…Permeteu-me somiar que algun dia Alcoi quedarà lliure d'aquesta gent que fan que cada cop que baixe a casa no la reconega. Aquest és el meu poble, Alcoi, un poble que com canta l’Hugo Mas versionant l’Ovidi Montllor, que l’ofeguen i que no mataran.

Amb solidaritat amb l’Hugo Mas...

Diarios de motocicleta

2009-04-18T02:51:00.002+02:00

Per fi he vist la peli. Un llargmetratge amb essència a documental que m’havien recomanat mil i una vegades de veure i que sempre deixava de banda per a una ocasió millor, tot tenir-la baixada de l’emule fa ja algun temps. Com ja preveia, la peli no m’ha deixat indiferent, i m’ha fet recordar el meu pas per America Llatina i el calor de la seua gent.

El projecte del director Walter Salles conta la historia del viatge en moto des de la Patagonia fins a Veneçuela, d’un jove estudiant de medicina anomenat Ernesto Guevara en companyia del seu amic Alberto Granado. Dos joves argentins de família aburgesada que amb el pas dels quilòmetres del que se suposava era un viatge d’aventura, van descobrint el vertader batec d’Amèrica Llatina, un batec que sona a corrupció, a injustícia social, i a analfabetisme. Aquesta és la història del naixement del mite revolucionari del Comandant Che Guevara.

Cal destacar la fotografia, amb les localitzacions intactes després de passar pels mateixos indrets els protagonistes a l’Argentina, Xile, Perú o Veneçuela, ara fa poc més de 50 anys. També molt bona la interpretació i caracterització dels personatges a càrrec dels actors Gael García Bernal i Rodrigo de la Serna. La música també destaca i ens transporta al cor de Llatinoamèrica, però l’èxit d’aquesta pel·lícula radica en el seu guió i argument, fiel als escrits que va deixar enregistrat el Che al seu quadern de viatge.

No oblidem

2009-04-14T01:24:00.003+02:00

No oblidem mai aquesta data, 14 d'abril, dia de la proclamació de la II República. En memòria de tots aquells que varen morir defensant uns ideals, entre ells el meu iaio, i per tots aquells que varen patir l'exili i la repressió.

Progrés, a quin preu?

2009-04-13T17:00:00.003+02:00

Tot s'acaba, tot canvia...però a quin preu?. No estic en contra del progrés, de l'evolució, del canvi, de l'avanç tecnològic, més be tot el contrari, però si que estic en contra total del progrés sense cap mirament sostenible. Moltes vegades tinc la sensació que la societat en compte de mirar cap endavant s'està endarrerint. S'ens ven la idea que ara tenim, consumim, comprem més coses, i per això deuríem ser més feliços. No és cert. La felicitat no s'aconsegueix tenint quantes més coses millor, s'aconsegueix quan ets capaç de valorar el que tens, quan li dones importància a les coses que t'estimes i respectes el que t'envolta.

Aquest matí m'he enfilat les botes i he anat a caminar al Xorrador, un paratge natural als peus de la font de Serelles i el Barranc del Cinc. Un lloc al que no anava feia anys i que recordava verd, ple de camps, de salts d'aigua, amb camins que es creuaven i que anaven a parar a les muntanyes, un lloc lliure i obert on sentir la natura en estat pur a poques passes de la ciutat. Records i més records. Hui, el que m'he trobat al llarg del camí ha estat del tot desolador, esquelets d'urbanitzacions inacabades on abans hi havia bancals plens d'oliveres, bloc de pisos on abans hi havia espais lliures per jugar, asfalt on abans hi havia camins de pedres i sorra i el que queda d'una font que ara cap jubilat té cura. En fi, cement contra records d'infantesa. I ara em pregunte jo, la destrucció és progrés?. Si és aixina, pareu el món que jo em baixe.

Propera parada....Stockholm

2009-04-09T03:21:00.003+02:00

Quatre dies a Suècia donen per a molt. Més enllà de que et pots empatxar de veure sueques rubiales i ben plantades, Estocolm destaca per ser una ciutat que quan la xafes té un encant especial, amb molta vida al carrer malgrat el seu cru hivern que s’endevina fixant-se en els canals d’aigua gelats que uneixen les 14 illetes que formen la ciutat.

El casc medieval del Barri del Gamla Stam, una part de l’arxipèlag amb més de 30.000 illes reconegudes, la visita a l’Ajuntament construït sobre vuit milions de rajoles roges i on cada any se celebra la cerimònia d’entrega dels premis Nobel, o el Vasa Museum, que rememora l’època dels antics víkings amb un impressionant vaixell rescatat del fons d’Estocolm ara fa més de 300 anys, són alguns dels llocs que he pogut descobrir en aquest curt però intens viatge.

Anecdotari

2009-03-29T22:33:00.002+02:00

Un dissabte a la nit tancat a casa dona per a molt, per exemple per a posar la tele i descobrir en la 2 un programa d'aquells que passen desapercebuts entre tanta i tanta merda en forma d'imatges. El programa en qüestió és diu "anecdotari" i tracta de gent que conta una història singular, un instant de la seua vida que ha donat lloc a una anècdota o algo especial com per a ser recordat de per vida.

Em varen impactar les històries que allà es van contar, no pel fet del contingut especial del que narraven, ni pels fets increïbles que descrivien. Més be el cas seria el contrari. La majoria de persones que eixien per explicar la seua història a l'audiència era gent del carrer, anònima, i la majoria del que contaven eren coses quotidianes, puntuals, casualitats de la vida o instants d'importància relativa que per a una altra persona passarien desapercebuts menys per al propi implicat. Tot i que pensant-ho millor, potser el més impactant no siguen les històries en si, si no el fet que, en una societat de bòlid com la que vivim hui dia, hi haja algú a l'altra part del televisor capaç de parar el seu món i escoltar el que diuen els demés. Aquest "anecdotari" morirà d'èxit... o no!.

Amnistia Internacional

2009-03-25T09:09:00.004+01:00

Un anunci d'Amnistia Internacional molt xulo i que resumeix en dos minuts totes les zones conflictives que hi han en aquests moments al món i que no hem d'oblidar que hi són. L'anunci reflecteix les condicions dels presos polítics arreu del món, el paper de la dona als països més integristes, critica els mètodes de tortura de la base naval de Guantànamo, els afusellaments del règim xinés, o la vergonya dels xiquets-soldats a gran part dels països africans que estan en guerra. Per altra banda, actualment, segons un informe publicat en l'UAB per l’Escola de Cultura de Pau, al 2008 hi havien actius una trentena de conflictes armats, la majoria concentrats al continent africà i asiàtic. La dada optimista és que en tres de cada quatre escenaris hi han negociacions encetades, cosa poc pensable fa vint anys.

Com diu l'anunci, el poder de la signatura és molt important, igual que el poder de la paraula!.

I a mi qui em protegeix de l'església?

2009-03-20T14:09:00.015+01:00

Fa algun dies que volia parlar de la "campanya de publicitat" que ha llançat l’església per a suposadament anar en contra de l’avortament. I dic suposadament per que en veure-la no em queda molt clar que s’està anunciant, la veritat. Quan vaig veure per primer cop l’anunci creia que anunciaven "dodotis" per això del xiquet, després em vaig fixar millor i no, potser era un anunci per adoptar un linx com animal de companyia?. Més tard vaig veure un detall, a la foto del linx hi ha un segell que posa "lince protegido", ja ho entenc! és una campanya de Greenpeace segur! - em vaig dir-..ahhh pues em sembla que tampoc! Després de quedar-me mirant l’anunci al llarg de mitja hora més, em vaig fixar en l’eslògan "¿y yo? protege mi vida" ahí ja em vaig descol·locar del tot...s’anunciava una empresa de seguretat?, un buffet d'advocats?, una marca de condons?, de navalles d'Albacete? el Cirque du Soleil?...ni idea!

La qüestió és que al telenotícies em vaig assabentar que aquesta publicitat es tractava d’una campanya de l’església en contra de la llei d’avortament. Ahhhhhh ara entenc el concepte!. Que hàbils són els beatos aquestos. Utilitzen la consciència social per protegir l’espècie del "linx ibèric" per a vincular-lo amb un fet que sols ells defensen i creuen, el no a l'avortament total. Per cert, una publicitat que paguem entre tots!...el graciós del cas és que, per començar i segons ha comentat des de fonts de l'Estació Biològica de Doñana, l’espècie de linx que apareix a la foto no és pas ibèric, que és el que es troba amenaçat, si no que es tracta d’una espècie de linx eurasiàtic o boreal que no pateix per l’extinció i que no hi ha cap exemplar a l'estat espanyol. A més aquesta comparació no és del tot correcta, un nadó grosset, guapet, blanquet i rialler no està pas en perill d’extinció, potser si hagueren posat un dels milions de xiquets que moren diàriament a l'Àfrica o Centreamèrica per fam, guerres, malnutrició i malalties hereditàries (recordem que l’església no permet l’ús del preservatiu per a preservar la família) seria molt més creïble l'anunci. De totes formes ni així, per que mentre hi hagen gent de l'opus disposats a reproduir com conills, l’espècie està salvada!...Menys mal, ja estava patint! Per no dir que la foto correspon a un nen de més d’un any i que res té a veure amb un embrió amb alguna malaltia o anomalia. O per no dir tampoc que quan es parla de nens i església, aquests últims eixen malparats....

Per tot plegat aquesta publicitat és pot definir com enganyosa, d’acord amb la llei general de la publicitat (Llei 34/1988, de 11 de novembre de 1988. Articles 4 i 5). I com que és una publicitat il·lícita jo m'oferisc a recomanar un canvi publicitari, jo posaria en compte d’un xiquet, la foto d’una monja o un cura que això si que està en perill d’extinció reial, i si no, sempre podem recomanar canviar, tot d'una, el concepte, el missatge i l’eslògan publicitari, per aquest altre "Allunyeu els vostres rosaris dels nostres ovaris", molt més acord amb la realitat de la societat actual.

NO a la LEC

2009-03-20T00:23:00.004+01:00

Hui tocava vaga i mani, i també indignació de premi. Vaga i mani en contra de la LEC (Llei d'Educació Catalana) i indignació amb els dirigents polítics d'aquest país pels esdeveniments dels darrers dies, prepotència del conseller Maragall davant la vaga del professorat, agressions dels mossos d'esquadra als manifestants anti-bolonya...etc

Aquesta llei, prioritza l'entrada de fonts privats en l'ensenyament public, no recull cap de les mesures que necessiten els centres públics (augment de pressupostos, disminució d'alumnes per aula, més professorat per atendre l'alumnat amb més dificultats, etc.), fomenta la jerarquització i gestió empresarial dels centres, inspira l'augment "voluntari" de la jornada per al professorat funcionari, empobrint aixina la qualitat de l'escola pública i provocant l'acomiadament de part del professorat interí i substitut, a més a més de que aquesta llei no recull cap de les mesures pactades amb els sindicats de l'ensenyament, invalidant el nostre dret a la negociació col·lectiva. Per tot això, jo dic NO A LA LEC.

També vull mostrar la meua indignació davant les càrregues policials desmesurades contra els estudiants que ahir es manifestaven a Barna contra el Pla Bolonya, tot i que van acabar rebent també periodistes, gent que passava per allí i fins i tot un mosso infiltrat. Tot plegat és lamentable d'un govern que se suposa és d'esquerres...!

Apadrina un xiquet valencià

2009-03-17T23:53:00.009+01:00

Tot i que hi ha crisi i el sector de la construcció s'ha vist afectat de ple, hui penge al bloc una iniciativa que va eixir ara fa un temps a uns dels números de la Cabota, una revista satírica i d'humor que feien a la Safor i a la que malauradament li he perdut la pista. Amb "Apadrina un xiquet valencià. No deixes que l'asfalten" es posa de manifest la tonteria portada fins a l'extrem, d'un govern que ha hipotecat el futur del País Valencià a base d'especulació, construcció massiva i destrucció de part del litoral i espais d'interior. Sembla que la gentola aquesta que ens governen no tenen mirament cegats pels diners fàcils...Almenys ara em queda el consol que amb la crisi s'han aturat les construccions desmesurades i els projectes il·legals, i per sort també els ingressos de molts engominats i ninots de jerseis de color rosa a les espatlles.

El Castell de Lladurs

2009-03-16T00:13:00.002+01:00

Mirant l'horitzont des de les runes del castell de LLadurs el temps sembla no passar de llarg. Els instants es converteixen en essència i el silenci acompanya el vol d'un falcó que s'asoma per damunt dels bancals ja replets de color. Un xicotet cementiri expropiat, l'esquelet de l'església i quatre pedres mal contades del que s'intuïa donaven forma a les parets principals del castell, és tot el que queda d'allà. Un lloc que malgrat la deixadesa, m'ha fet recordar que les pedres tenen vida. Sentat amb els peus sobre el precipici imaginava la vida allà, quan un xiuxiueig del vent entre les pedres m'ha revelat antigues llegendes que conten el que va succeir allà.

Llegenda del senyor de Lladurs i la seua jove esposa

Llegenda del rector del Castell de Lladurs

Déu té un curs de CCC

2009-03-13T01:53:00.002+01:00

Després de veure aquest impressionant curt que va costar 2 dies de gravar i 2 anys de postproducció, podríem dir que Déu no és tan Totpoderós ni tan Déu com ens pensàvem, sinó més be havia fet un curs a distància de CCC en disseny avançat!...Ja m'imagine la publicitat a la tele, "si vols crear el teu propi món, ser un Déu venerat i jugar amb la vida dels demés, truca ara al 902 20 21 22". Aiii que enganyats que estàvem!

11M (5 anys)

2009-03-11T00:44:00.010+01:00

Hui fa 5 anys dels atemptats a Madrid. Tothom se'n recordarà que estava fent en el moment que es va assabentar de la noticia i dels instants posteriors, com quan va ocòrrer els atemptats del 11S a Nova York allà pel 2001. Tothom també mai podrà oblidar com el govern del PP va manipular els mitjans de comunicació, va enganyar la societat, va mentir la ciutadania i va utilitzar els morts per a guanyar vots...Fa 5 anys m'enrecorde que vaig llegir un article que el cantautor madrileny Ismael Serrano va publicar al seu bloc, hui he tornat a rellegir-lo de nou des de la calma de fer-ho amb el pas del temps, però la meua indignació segueix igual que ara fa 5 anys.

Ismael Serrano
Ya te he hablado de Vallekas, ¿verdad? De aquel barrio al sur de Madrid, de cómo eran sus casas bajas, sus chabolas construidas por emigrantes venidos del hambre y llenos de futuro, levantadas de noche, a escondidas, por todos los vecinos. De sus calles sin asfaltar donde tantos lucharon por la libertad que no tenían. Allí se enamoraron mis padres cuando volvían a casa con los pies llenos de barro y el alma perdiéndose en los regueros de lluvia que corrían entre las casas. Te he hablado de su lucha, ¿verdad? De sus puertas abiertas y de mi abuela sentada en la calle, soñando fortuna para mis tíos, llorando la huerta que quedaba tan lejos. Del Pozo del Tío Raimundo, tierra rebelde, del canto huérfano que nos hiela.

También sabes, te lo he dicho muchas veces, que allí aprendí la importancia de la memoria, la necesidad de soñar mundos mejores. Allí entendí que la tragedia ajena era la mía, que la poesía es un arma cargada de futuro. Ya sé. Te lo dije otras veces. Ahora Vallekas, mi patria, mi infancia, es zona cero. Estallaron las bombas. Deja que te cuente.

La noticia me pilló lejos de casa. Estaba en Barcelona. Me había quedado hasta tarde leyendo poemas de Marzal y García Montero. Soñaba con Alicia, supongo, regando las flores de Lavapiés. Con mi perro acurrucado en el lugar de la cama que dejo vacío. Entonces sonó el teléfono y conocí la tragedia. Llamé a la familia y supe que todos estaban bien. Después vi en televisión el horror de la catástrofe y entendí como nunca los versos de Neruda, sucede que a veces me canso de ser hombre.

Atocha, Sta. Eugenia, el Pozo eran zonas cero.
Primero vino el llanto y el dolor. Luego la indignación. Acebes, el ministro del Interior, nos dijo que había sido ETA. Si los que velan por tu seguridad te mienten ante una tragedia de tal magnitud todo está podrido. Y lo estaba. Acebes dijo que era ETA y que quien se cuestionase su autoría era un miserable. Supongo que se refería a él mismo cuando ahora le escucho hablar de Al-Qaeda como responsable de la masacre.

A lo largo de los siguientes días fuimos mentidos sistemáticamente por el gobierno del PP. En busca de rentabilidad electoral negaron la participación del integrismo islámico en el atentado. Negaron cualquier vinculación de este atentado con nuestra participación en las políticas belicistas de Bush y sus secuaces. Manipularon todos los medios informativos a su alcance para evitar que la gente supiera la verdad. Hoy sabemos que hubo conatos de enfrentamiento por parte de muchos trabajadores de las televisiones públicas que no soportaban la vergüenza de participar de aquella burda manipulación. El PP pretendía retrasar la información, ocultándola, para que no nos llegara antes de las elecciones.

No era la primera vez que el PP y los medios de comunicación públicos mentían. Hay sentencias de jueces que condenan a Radio Televisión Española por manipular la información en los días de la huelga general. Por no hablar de las armas de destrucción masiva. Pero esto ya te lo había contado ¿no?

Los años de gobierno de la derecha ha sido duros y muchas veces nos hemos encontrado en la calle protestando por sus políticas, ¿recuerdas? La LOU, la huelga general, la LOCE, el No a la guerra...

No a la guerra... Tú lo gritaste. Es perverso pensar que la gente que salió a condenar la participación de España en la guerra haya sido víctima del odio de los que la padecen, víctima de este terrible atentado. Nada justifica el horror de la matanza del 11 de marzo como nada justifica la guerra en Irak. El odio engendra más odio. Nosotros exigimos a los políticos alternativas pacíficas y diplomáticas para resolver los conflictos entre los pueblos.

Ahora recuerdo al hermano de George W. Bush cuando prometía en ese español tejano que tanto domina Aznar beneficios inimaginables para España por nuestro apoyo a la guerra. Porque de eso se trataba, de los beneficios que supondría el reparto del botín. Porque después de la guerra el mundo no es más seguro, los iraquíes no son más libres y no existen armas de destrucción masiva.

Ya te he hablado de que la historia no ha terminado, ¿verdad? Está viva y con más violencia que nunca. ¿Qué mundo estamos construyendo? Un mundo en el que vivimos aislados unos de otros, donde se nos generan necesidades artificiales, en el que se levantan fronteras insalvables para los seres humanos pero frágiles para el capital especulativo. Donde se criminaliza la disidencia Donde se levantan muros de vergüenza. Donde se niega el diálogo entre los pueblos y se trata de imponer un pensamiento único que uniformice las almas y los discursos (así se ha tratado de hacer con el tema del atentado y del terrorismo en este país). Donde se trata de imponer a través de la propaganda más burda y de la manipulación más obscena un consenso incuestionable, que nos dice que las cosas van bien (que España va bien) y que no existen alternativas a este modelo de sociedad y de mercado ( Y existen ¡ya lo creo!. Ya te hable de Portoalegre. Y de la Tasa Tobin. Y de la desaparición de los paraísos fiscales y del FMI. De la condonación de la deuda externa. De las políticas de cooperación y desarrollo. Te acordarás.)

En cualquier caso no todo está perdido. Recibí tu mensaje. Mi teléfono móvil tronó para decirme donde era la cita. Y te encontré: en Génova, luego en Sol, luego en Atocha. Exigiendo la información que merecía nuestra jornada de reflexión, exigiendo la verdad antes de votar. Las movilizaciones en contra de la guerra dejaron esta brasa que tú soplaste a golpe de mensaje telefónico para avivar la llama dormida. Y ahora saben que no están a salvo del control del pueblo, como tú sabes que no estás solo (ya te lo he dicho cien veces). Al día siguiente llenamos las urnas con la rabia acumulada después de tantos años de gobierno de derechas autoritario y excluyente. Llenamos las urnas de diálogo y de tolerancia. Y los que vienen ahora tendrán que saber administrar nuestra esperanza, porque hemos demostrado que no nos controlan, que estamos alertas. Por la gente del Pozo (ese barrio del que te hablé ¿recuerdas?), de Atocha, de Sta. Eugenia. Por los trabajadores, obreros, estudiantes que viajaban esa mañana en aquellos trenes de cercanías. Y demostraremos con nuestro quehacer cotidiano que otro mundo es posible. ¿No te lo había dicho? Otro mundo es posible. Pásalo.

Mani.."quí"?

2009-03-10T00:06:00.004+01:00

Aquest cap de setmana, ha estat el cap de setmana de les mobilitzacions, de les manis, dels manifests. El dissabte milers de catalans recorrien els carrers de Brussel·les, la capital de la Unió Europea, per demanar als polítics que posen la independència com a objectiu als programes electorals i l'autodeterminació com a prioritat en la seva acció de govern. Una acció promoguda pel col·lectiu 10mil.cat i que va ser recolzada també per centenars de ciutadans davant de cada ajuntament a la mateixa hora que el gruix dels desplaçats a Brussel·les es concentraven a la Cruïlla Koning Albert II Laan/N288 amb Simón Bolívarlaan.

En canvi, el diumenge i com cada any que arriba al calendari el 8 de març, va ser el torn de reivindicar els drets de la dona treballadora. Aquesta és una data gravada a l’historia per sempre, des de que el 1908 morien centenars de treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York mentre es manifestaven per millorar els drets i condicions laborals que patien. Des d’aleshores ha plogut molt, s’han aconseguit avanços en la societat i poc a poc es camina cap a una igualtat i una no-discriminació ja no sols de gènere, sinó també per altres motius com ara, el color de la pell, la classe social o fins i tot per l’orientació sexual de cada un. Tot i això, encara queda molt camí per recòrrer, però les bases estan fixades!.

Brussel·les i el 8 de març, dues coses que a priori poc tenen a veure entre si, però que tenen molts punts en comú. Les dues, han mobilitzat a molta gent perquè criden al carrer a reivindicar una millora de l’estat de la societat, més autodeterminació, més llibertat, més democràcia, més independència, més canvis socials, més drets, més igualtat, menys discriminacions, menys violència siga aquesta de gènere, de llengua, cultural o política. Per desgràcia, tots dos manifests també s’assemblen en una cosa, a hores d’ara encara cal manifestar-se i eixir al carrer per demanar drets als qui governen i a la societat en general...amb la sensació que tens de vegades de ser un maniquí a les mans del sistema...com ja he dit, encara queda molt camí per recòrrer!

Fragments dels dàrrers paràgrafs dels manifests llegits dissabte i diumenge:

Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos,i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat. Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt: Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Cal un canvi social, una educació en igualtat que ha de començar des de l'escola. Hem de canviar estereotips i rols adquirits. La igualtat és fonamental per tal d'afrontar els canvis socials, la societat ha de contar amb les dones per afrontar la situació actual de crisi. Perquè les dones som la meitat del món, la societat no pot sinó concebre la igualtat de dones i homes en tots els àmbits, en totes les relacions, com la única manera d'escriure la història.

Apropa't a la cultura

2009-03-06T00:05:00.004+01:00

Apropa't a la cultura és una molt bona iniciativa que ha engegat el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, per tal d'apropar la cultura als joves que poblen els IES de les comarques de la Costera, el Comtat, la Vall d'Albaida i l'Alcoià.

Al llarg del mes de març i abril, l'humorista alcoià Xavi Castillo, el cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià, l'escriptor Ferran Torrent o el biòleg Juli Peretó visitaran els estudiants de secundària per tal d'explicar de primera ma la seua experiència.

Aquest diàleg entre el jovent i personalitats ja consagrades de la cultura, es fonamental per tal de fer veure als més joves que no cal ser mediàtic per ser reconegut al món de les arts escèniques o la ciència.

The Waterboys

2009-03-04T20:49:00.005+01:00

Fa dies que m'ha pegat la mania d'escoltar velles cançons, d'aquelles que sempre estan i estaran guardades a la teua memòria. D'aquelles que quan les sents és com si les descobrires per primera vegada, tot i que el cap et pega voltes de tans i tans records associats a les lletres i sons que estas escoltant. Això mateix m'ha passat fa dies amb dues cançons del grup The Waterboys, un grup dels anys 80 format per músics irlandesos i escocessos. Liderat pel cantant Mike Scott, i el violí de Steve Wickham, el grup s'ha caracteritzat per crear cançons d'estil folk-rock, travessant diverses etapes fins arribar al dia de hui. Vos deixe dues xicotetes joies...The Whole of the Moon i Fisherman's Blues (tot un homenatge per als meus germanets).

The Whole of the Moon

Fisherman's Blues

Sóc antitaurí

2009-03-03T20:40:00.007+01:00

Des de la PIA (Plataforma Iniciativa Animalística), conjuntament amb moltes altres organitzacions, estem convocant totes les persones i grups de defensa dels drets dels animals no humans, per a una concentració en contra de les corregudes de bous que es faran en la fira de falles de València. L'any 2008 ens vam ajuntar centenars de persones i esperem superar amb escreix per a enguany.

És per això que vos emplacem a tots i totes per a convocar i participar contra la mort i la tortura i fer que que el moviment animalista siga cada vegada més fort.

La concentració serà diumenge 15 de març del 2009 a les 16 hores enfront de la porta principal de la plaça de bous de València.

Plataforma iniciativa animalística

Dilluns horripilis

2009-03-02T23:59:00.001+01:00

Per fi ha passat el dilluns horripilis. Segur que el dia de hui quedarà marcat al calendari com un dels pitjors dies de tot l'any, però marcat en retolador negre de la marca edding 3000!. Per començar, és dilluns, un bon símptoma per saber que res anirà be al llarg del dia. Ja m'he despertat cabrejat, assabentant-me a la radio de la victòria absoluta del PP a Galiza, i la més que probable formació de govern nacionalista espanyol a Euskadi, quan ni tan sols m'havia abocat a la tassa els Kellogs del matí.

Dos casos aquests per analitzar, Galiza i Euskadi. Els primers un poble endiastrat a callar i rebre per una dreta d'ultratomba que vol recordar temps passats. I els segons, un clar exemple de "no-democracia", en prohibir participar a les eleccions un partit amb unes idees que són votades per més del 10 % de l'electorat basc, per no parlar de mitjans de comunicació censurats, institucions prohibides, idees jutjades...els espanyols ja tenen el que buscaven, ja voreu com en qüestió de dies s'obre un període de pau definitiu per que a ETA ja no se li pot treure més suc!...i des dels mitjans de l'estat se'ns vendrà la moto de que "per fi han guanyat els bons", com si es tractara d'una peli de l'oest.

Més enllà de la política, el dia ha estat nefast en molts altres aspectes més. Hui tothom recordava que se'ns ha anat el Pepe Rubianes, un dels còmics més ben parits d'aquest país. Un personatge únic que amb la seua xerrameca incontrolable i el seu tarannà deixat ens sabia treure un somriure per molt que ens constara. Pel que fa als esports no millora la cosa, més be empitjora força, aquest cap de setmana ha perdut l'Alcoià, el patí Alcodiam, i el Barça contra l'atlètico que sumat a una nova victòria del Madrid fa que aquests s'apropen en lliga i el que és pitjor, que als mitjans omplen minuts i pàgines parlant del ja odiat "podemos"!....

Per rematar el dia, està plovent, i segons es preveu, continuarà tota la setmana igual!.... tot un desastre de dia, vaja.

Fins ara Rubianes!

2009-03-01T22:48:00.008+01:00

Hui s'ha mort Pepe Rubianes, un dels millors còmics i actors que ha tingut aquest país, sens dubte una pèrdua d'aquelles que fa mal. Ja no el vorem mai més a la tele xarrant sense parar, dient paraulotes amb sentit que mai ningú prenia en serio, ni fent rabiar a la dreta més estancada i arcaica amb reflexions que en aquest cas tothom si prenia en serio. M'he quedat amb les ganes de veure el seu darrer espectacle "La sonrisa etíope", confiava en poder anar al Capítol per veure l'obra després que fos ajornada quan el mateix Pepe feia públic el seu càncer de pulmó. Confiava cegament en la seua recuperació i que amb el temps puguera riure's de la malaltia, però no ha estat aixina al final. Això si, Pepe Rubianes ha sabut fins i tot saber morir, ell ha volgut morir hui, no la mort l'ha vingut a buscar a ell, no!. Ell ha volgut morir hui per a que els telenoticies i els diaris de demà el recordaren amb milers de moments brillants al damunt un escenari, per a que de l'únic Pepe que parlaren fos d'ell, no dels que han guanyant a Galiza, lloc on va nàixer.

Fins ara Rubianes. Sempre riurem amb tu!

recordar el Rubianes

Los nadie

2009-02-28T00:08:00.003+01:00

Un poema d'Eduardo Galeano, publicat al libro de los abrazos (1989)

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Laleh

2009-02-27T11:08:00.003+01:00

Laleh és una cantautora de Suècia amb arrels iranianes, que segons ella fa una música barrejada amb estils diversos com ara el folk, reggae i punk. Pel que he pogut averiguar, ha editat tres treballs discogràfics. L'últim, publicat fa poques setmanes, es titula Me and Simon. El vídeo i la cançó que podeu veure i escoltar tot seguit és el primer senzill del disc "Simon says". Sona força be!

Una pila de llibres

2009-02-26T22:46:00.010+01:00

Hi ha un llibre que porta per títol just aquest nom, "el caçador d'instants". El vaig trobar fa unes setmanes mig amagat a una de les prestatgeries de l'abacus i mira per on me'l vaig emportar cap a casa. Si, jo sóc un més d'aquells que compra un llibre pel títol, és més, també ho faig mirant la foto de la portada. Si, ho reconec. De vegades pense, - aquest títol em diu algo i aleshores l'adopte i passa amb mi per caixa, altres vegades no és aixina, més be tot el contrari, hi han llibres que per tenir el títol que tenen, i per molt que s'esforcen, mai eixiran de la prestatgeria on han estat col·locats per una empleada amb bata verda.

Ara, "el caçador d'instants", es troba baix del tot d'un pilot de llibres amuntonats a la meua tauleta de nit. Hi ha un que s'anomena "El crit de l'onitorrinc" i un altre al mig del muntó que porta per títol "El jugador de futbolí que volia córrer la banda" i també està "Bulbs" i "Estimada Marta". A dalt de la pila de llibres, però, està "I...", pot semblar un títol curt i versemblant però ocupa aquest lloc privilegiat entre la resta de la pila de llibres, perquè a la portada hi apareix la foto provocadora d'una solejada cuixa femenina sentada al seient del costat del cotxe.

De cercles

2009-02-26T12:06:00.005+01:00

Com ja és un costum cada quinze dies, la nit de dimecres s'omple de cançons de revolta i llibertat amb el concert que el jove cantautor Cesk Freixas ofereix en xicotet format al bar el Cercle, al bell mig del barri vell de Girona. Ahir però, les seues cançons tenien un al·licient més per ser escoltades, la veu de l'Eva Bussalleu, que amb els seus poemes donaven vida a acords que mai sonen indiferents per ningú. Val a dir que aquesta vegada la cançó "nuus" va sonar més màgica que mai amb el poema introductori "danys col·laterals", versos que com els acords del Cesk mai sonen indiferents.

Comiat

2009-02-24T00:39:00.010+01:00

Un poema de Josep Palau i Fabre (Bcn 1917-2008), quan tot just fa un any de la seua mort.

" Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m'empastifa els dits, les venes...

- He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit,

on podré inscriure la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,

la tempesta en la sang sinó en la sang,

l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me?

La resta són paraules...

Res no sabré ja escriure de millor.

Massa a prop de la vida visc.

Els mots se'm moren a dins

i jo visc en les coses. "

Josep Palau i Fabre va jugar un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals.

“La persecució de què fou objecte la llengua catalana durant els anys quaranta va ser un element decisiu en la meva trajectòria ulterior. Encara que jo sentís l’afany d’escriure en castellà i en francès, a causa de la plataforma més àmplia que aquestes llengües m’oferien, no podia tolerar l’injustícia flagrant d’aquella persecució i em va semblar (i em sembla encara) que el problema ètic es sobreposava, de molt, a l’estètic. Vaig creure que un escriptor –jo en aquest cas– no hauria d’entorpir ni ajudar a entorpir, amb la seva actuació o amb la seva personalitat, per forta que aquesta sigui, la idiosincràsia i la fesomia autèntica del país on viu. Per absurd que sembli, crec que la pau al món comença per aquí, amb el comportament de cadascú dins la col·lectivitat, i continuo amb aquesta convicció que, nascuda i madurada en temps de guerra i de sofriments, és la que implica una autèntica voluntat de pau...

No a l'hotel de la Font Roja

2009-02-19T17:41:00.010+01:00

Atents tothom! segons va denunciar aquesta mateixa setmana l'assemblea de la campanya "La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural", s'ha vist recentment pel paratge a destacats càrrecs polítics del PP i tècnics de la Diputació d'Alacant, amb Joaquín Ripoll al capdavant. Pel que sembla aquesta gent està capficada en construir un hotel allà on no toca, i no toca per dues raons fonamentals, és il·legal segons la normativa vigent que regula el sol considerat com a Parc Natural i sobretot no toca pel fet que la Font Roja és una icona de tots els alcoians/es i rodalia, i un bé PÚBLIC de gran vàlua paisatgística i mediambiental, que amb l'hotel passaria a la seua privatització, això si, però la construcció la finançaríem amb els diners de tots i totes, com ja fem ara amb l'adjudicació de determinats projectes i estudis de viabilitat de la zona, amb dotació pressupostària procedent de diners públics!

veure el comunicat de premsa complet

Salvem el Cabanyal!

2009-02-18T00:22:00.010+01:00

El Cabanyal demana una acció solidària i la pots fer des de casa!

El diari Levante-EMV, ha posat en marxa una enquesta sobre l'interès en la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibañez. Per votar i donar la teva opinió cal que cliques ací

Per cert aprofitant el tema, volia posar l'anunci i el contranunci promocional de la ciutat de València tal i com em van passar fa unes setmanes pel correu, i resulta que "misteriosament" el segon dels anuncis ha estat "suprimit" de la xarxa.....molt sospitós!...estic segur que qui ha penjat el contranunci ha rebut pressions per retirar-lo, donat el grau de crítica i sobretot per que es multiplicaven les visites, fins i tot més nombroses que el de l'anunci real.

Banyoles Solidària

2009-02-17T10:39:00.009+01:00

Primer contacte amb l'entitat Banyoles Solidària i molt bones sensacions!. BS és una entitat xicoteta però amb una gran espenta i il·lusió que tira endavant projectes de cooperació complicats arreu del món, més concretament a Kerewan (Gàmbia), Condega (Nicaragua) i a la comunitat Segundo Montes (El Salvador). Dolors, Marta, Carme, Alex, Lola i companyia es reuneixen cada dilluns de 9 a 11 de la nit al centre cívic de Banyoles, i amb una barreja de passió, imaginació i sensibilitat organitzen activitats, passes de documentals, fires, festes i un miler de coses més amb un únic objectiu, treure diners per tal de finançar el nou hospital que s'està construint a Kerewan, la nova escoleta de Condega i els diversos projectes encetats al Salvador.

Ja trobava a faltar sentir-me útil i veure el món des d'una altra òptica més enllà que mirant la tele. De moment la meua ajuda ha consistit en crear el bloc de BS, un bloc que ha estat molt ben rebut fins i tot per l'alcalde de Banyoles, i que ha de significar una espenta i una reafirmació del treball ben fet que fa la gent de BS. La següent tasca a fer, promocionar el bloc com un espai de reflexió i diàleg davant la societat, per això tractarem de donar-lo a conèixer als mitjans de comunicació locals, a la web de l'ajuntament de Banyoles per que pose un enllaç, i en altres webs estatals relacionades amb la solidaritat i el voluntariat.....després potser editar una revista, cartells, tríptics....

A la reunió d'ahir a la nit, tenia la sensació que estava als locals d'Alcoi Solidari allà pel Viaducte, i que d'un moment a altre entraria Encarna, Sari, Josele, Lluís, Júlia, Toia...i començaríem a parlar de Solc, Aspromin, el Gara, Afiem, Adac, l'associació d'alzheimer, Ain, Càrites, que si cal organitzar la jornada del voluntariat, que si la llei de dependència, que si la fira solidària, que si l'hospital d'Oliver....però no, no estava a Alcoi sinó a Banyoles, el lloc de la reunió era diferent, també ho era els temes a tractar i sobretot la gent que hi havia a Banyoles respecte les reunions a Alcoi. Això si, el que era el mateix eren les ganes de millorar aquest món i l'espenta de la gent, que dedica el seu temps als demés, sense esperar res a canvi.

Bloc de Banyoles Solidària

Sant Mer contra tot!

2009-02-16T00:30:00.006+01:00

La MAT, l'alta velocitat i ara per acabar-ho de rematar l'assetjament rural!....Sant Mer és un espai natural situat just a la vora de la plana empordanesa i el Pla de l'Estany, queda a tocar de la Garrotxa i la comarca del Gironès i d'on s'aprecia el Canigó a la llunyania d'entre els pics dels Pirineus orientals. Aquest matí, però, m'he adonat que fins i tot un lloc que sembla tan tranquil com aquest d'ací poquet haurà perdut aquesta condició, la culpa la tenen les obres de l'alta velocitat (AVE) que com ja s'aprecia, trencarà el paisatge en dos, a més de la contaminació sonora que provocarà que un tren et passe a 400 km/hora molt prop teu. Just a la vora també hi ha projectat la construcció de la línia de molt alta tensió (MAT) que matarà per complet, si no estava ja mort, qualsevol indici de pau i vida de l'entorn. I si tot això és poc, només faltaven els casos d'assetjaments rurals, sobretot a la zona de l'Empordà, com vaig llegir un dia al periòdic: La granja de Josep Palol fa olor a porcs i merdes de vaques. "Venen els de Barcelona, es compren una casa al costat de la teva granja, els molesta l'olor i al cap d'un mes ja comencen les denuncies", el pitjor és que recentment un jutge ha donat la raó a uns "urbanites" per tal de silenciar fins i tot el campanar del poble.

Diu una llegenda molt antiga que Sant Mer va salvar Banyoles d'un feroç drac que vivia a l'estany, que menjava el bestiar de la zona i que fins i tot treia foc per la boca atemorint a tota la gent de la comarca, potser ara el drac s'ha convertit en les inicials MAT i AVE i caldrà vènce'l de nou per salvar el territòri! Sant Mer torna a aparèixer, sinò anem apanyats!

Dany col·lateral

2009-02-15T06:06:00.009+01:00

A la wikipedia posa que "dany col·lateral" és un terme militar per a referir-se a un dany no intencional o accidental producte d'una acció militar. A la mili i a la guerra que vaja Serra!...això si, tampoc consta tant de pillar la metàfora aplicada a les situacions de la vida real...no?¿?...paranoia al canto, ale!

i ara la segona part!! ;-) ...

Dany col·lateral

Apareixes darrera la porta,
talment un fantasma
embolcalles l’estança
d’una olor (potser) de gessamí
de sobte, es detura el temps
i la veu s’estronca,
i les mans se cerquen
i et vull tocar
i et vull estimar
però, fútil intent,
no et podré posseir
únicament ets la il•lusió òptica,
el dany col•lateral d’una nit plena de ratafia.

La teta asustada

2009-02-14T11:46:00.008+01:00

Fausta (Magaly Solier) pateix la malaltia de "la teta asustada", que es transmet per la llet materna de dones maltractades durant l’època del Sendero Luminoso, una etapa de feroç terrorisme en el Perú. Els infectats neixen sense ànima amb un terror incontrolat que els aïlla per complert del món. "Pel carrer cal anar pegat a la paret, sino les ànimes dolentes t'agafaran", amb aquesta frase, Fausta resumeix la por que arrosegarà al llarg de tota la seua vida.

Fausta amaga alguna cosa més, guarda un secret que no vol explicar, fins que la sobtada mort de la seva mare desencadena fets inesperats que canviaran la seva vida i la dels demés. L'adolescent té una patata a la vagina, que actua com a símbol del trauma viscut per la mare, fins el punt que la seva vida no s’ha convertit en una altra cosa que un ritual marcat per la por. I és que des de les primeres imatges en que veiem l’agonia i la mort de la mare morta entenem de forma molt clara el destí de la metàfora: l’horror esdevé por i la violació genera un sentiment de culpa que s’estén cap a altres generacions. La memòria del passat d’un país com Perú no s’esborra tant fàcilment i no deixa d’estar viva en el present . El cadàver dels morts que varen patir condiciona la vida dels vius.

Cal destacar la música de Selma Mutal i les xicotetes cançons amb lletres inventades en quechua que assoleixen tot un diàleg entre Fausta i la seua mare morta. També marcar alguns símbols que apareixen al llarg de la pel·lícula, com ara un paisatge desert i caòtic metàfora de la por i solitud de Fausta al món, les constants cerimònies de casament paralel·les a l'esterilitat de la protagonista i la "papa" com a fil continu d'argument i coherència del mite de la por transmesa per la seua mare.

La teta asustada, és el segon llargmetratge de Claudia Llosa i ha estat coproduida des de Catalunya per TV3 i TVE. Ahir just la teta asustada va guanyar l'Ós d'Or i el Premi de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI) al Festival de Berlín. "Aquest és un premi molt important, molt significatiu, que demostra que el nostre cinema, quan surt a l'exterior, s'enten i transmeteix perfectament el nostre sentir i el nostre món", ha dit la directora Claudia Llosa en la conferència de premsa de la Berlinale.

Espanya - Perú, 2008. Direcció i guió: Claudia Llosa. Música: Selma Mutal. Intèprets: Magaly Solier, Susi Sánchez, Marino Ballón, Efraín Solís. Durada: 100 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà, Quechua

Trailer

Pàgina oficial

Per fi, sóc un freaki!

2009-02-14T01:50:00.007+01:00

Hui m'he doctorat com a freaki total i això que em faltaven les ulleres de pasta! Imagineu el cinema truffaut de Girona a les 22:30 de la nit d'un divendres qualsevol i una peli peruana anomenada "La teta asustada"! ja podeu encertar el que ha passat després.... doncs que sols estava jo en tota la sala i això que hui estrenaven la peli en cartellera, una peli que a més ha estat guardonada amb l'Ós d'or a la Berlinale, no dic res més. Ja quan he arribat al truffaut, he notat que el tio de la taquilla em mirava malament, estic segur que volia xapar el cinema i anar-se'n cap a casa a sopar i descansar, no vull ni imaginar-me les coses que ha pensat de mi al llarg dels 100 minuts que ha durat la peli per haver-li xafat els plans.

Quan estas sol a un cinema se te passen pel cap totes les coses que es podrien fer a una sala de cinema quan la tens tota per a tu sol, des de pegar revolteretes pels corredors, a tirar-te pets sonors, posar els peus en les butaques de davant o parlar pel mòbil amb els teus pares i amics, per no dir que seria l'oportunitat perfecta per pegar un polvo en cas d'haver quedat amb alguna chati, cosa que no ha segut aixina, ja que a mi m'agrada anar sol al cinema, tot i que a partir d'ara crec que m'ho tornaré a plantejar, no siga cosa que tinga de nou una oportunitat com aquesta, ara que amb la mala sort que tinc segur que a meitat faena entraria l'acomodador per veure si hi ha lloc!

Al final no he pegat revolteretes, ni he fet sons gluturals, ni mòbil ni polvo, ni res....m'he dedicat a gaudir d'una nova peli amb molts arguments per anar a veure-la. Això si, quan he sortit del Truffaut, mentre caminava amb les mans a les butxaques pels freds carrers del barri vell de Girona direcció al cotxe, pensava....el que realment està en crisi no és l'economia, sino la cultura i aquesta societat que està malalta de mort!.

Viceversa

2009-02-13T16:57:00.002+01:00

Un poema de Mario Benedetti per a donar color a un dia gens bo a la feina!

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.

o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

10 anys sense SAU

2009-02-12T19:24:00.003+01:00

Aquesta nit farà 10 anys de la mort del Carles Sabater mentre feia un concert a Vilafranca del Penedès i amb ella el final de Sau, tot una icona del rock en català que va marcar un abans i un després a la meua vida, com supose a la vida de molt d'aquells adolescents que com jo, vam anar creixent cantant les seves cançons i que vam aprendre a estimar amb les seves lletres.

Quan escolte alguna cançó de Sau, m'és difícil no recordar aquells concerts d'estiu on anava amb els meus germans, a Els Poblets, a Vergel, a Oliva, i el 26 d'abril a València, sempre tots uniformats amb la samarreta amb el logo de Sau i al darrera la paraula "deprimit". Recorde els estius a Gandia i els primers amors, i de tots ells d'especial record l'Elena de Sumacàrcer o la Carme de Getxo amb qui compartíem estones de walkman a la platja i molt més.

Recorde el "boig per tu" al pub l'Arco d'Alcoi i com tots els amics cantàvem plegats pensant que fora no passava el temps. També no vull oblidar aquella samarreta de Sau que vaig portar sovint i que ha quedat immortalitzada a la foto final de COU. Tampoc podria oblidar-me de la Laura, una noia de Solsona que vaig conèixer ara just fa 10 anys a un xat el dia en que Carles Sabater va morir i que amb el pas del temps ens va unir una gran amistat. Per últim recorde la Rosana, que solia definir-me com el seu "tren de mitjanit".

Seria impossible destacar una sola cançó de Sau, "percentatges", "10 milers i un dia", "no volia fer-nos gran", "només ho faig per tu", "envia'm un àngel", "gloria"....quants cops les he escoltades! desenes, centenars, milers o potser milions de vegades, i seguisc escoltant-les amb la mateixa passió de quan tenia 15 anys.

Gràcies Pep Sala i Carles Sabater, Gràcies per tot Sau!

Cançons: percentatges, poemes i paraules, la cançó de la noia de l'altre costat del bar, només ho faig per tu, envia'm un àngel, no he nascut per militar, tanca els ulls ...... i dorm...

Urroztarra

2009-02-11T20:18:00.007+01:00

Com bon futbolero que sóc, pose una mena d'himne d'un equip Navarrés que juga a la Preferent grup IV, el Urroztarra. Una cançoneta que va fer, ja fa un temps, el grup Tijuana in blue i que no se per què hui m'està rondant pel cap.

Venimos a reñir, a reñir y venimos a tocar
que te pego, que te pego y porqué me vas a pegar...
Venimos a reñir, a reñir y venimos a tocar
que te pego, que te pego y porqué me vas a pegar...

El partido comenzó, la afición en posición
en el estadio de San Pedro, aupa, aupa, ¡aupa Urroz!
Kilo y medio presupuesto, ni Zanussi ni Parmalat,
las camisetas de nuestro equipo sólo anuncian patxarán.

Una villa de renombre se conoce por Urroz
unos cuantos habitantes y un equipo campeón.
Es verdad es un modesto, un club sin gran pretensión
y por eso lo llevamos más en todo el corazón.

Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.

Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!
¡Txuribeltza! ¡Txuribeltza!
La fuerza del clarete, el correr de vacas bravas,
todos buscando el gol y como un muro la zaga.

Diez o quince seguidores valen más que to'l Camp Nou,
el equipo de la liga y la más dura afición.
Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!

Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.
Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!
¡Txuribeltza! ¡Txuribeltza!

Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.
Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!

Escoltar la cançó i veure el vídeo en directe dels Tijuana in blue

Alcoi-Girona

2009-02-10T17:07:00.002+01:00

Té costeres i ponts
I tornaré a Girona
música de telers
quan bufi tramuntana
té muntanyes que el volten
per perdre'm en silenci
i li donen fondor
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
Eiximeneres trauen
sense esperar que em cridin
en prova de treball
amb tremolor a les cames
d'un poble que l'ofeguen
i els ulls oberts com llunes.
i que no mataran

Serà un dia de somni
el meu poble Alcoi
quan tornaré a Girona.

Miquel Martí i Pol / Ovidi Montllor

Trobades en la fi del món

2009-02-10T00:36:00.007+01:00

Bon documental de l'alemà Werner Herzog sobre l'Antàrtida, on destaca una increïble fotografia submarina i la música, que juntament amb la producció és obra de Henry Keiser. La història conta la vida al poblat antàrtic de McMurdo, un lloc sorollós i lleig, habitat per prop de 2000 persones, la majoria científics, pensadors i viatgers amb una història pròpia.

Dos anys hem hagut d’esperar per veure estrenada l’última pel·lícula de Werner Herzog, Encounters at the end of the world, nominada als Óscar com a millor documental. Es tracta d’una obra encarregada per The National Science Foundation per al Discovery Channel amb una única condició: que anés a filmar a l’Antàrtida i que no portés cap documental sobre pingüins.

“Somiar és una forma d’arribar a la realitat”, diu un dels personatges, i Herzog no escatima recursos ni imatges per transmetre’ns aquesta impressió, a més de fer-nos adonar que l’evolució de la tècnica no sempre fa més humana i natural la nostra relació amb la naturalesa.

El microclima humà de McMurdo, tal com ens el brinda Herzog, està format per gent com un lingüista que ha estudiat les llengües natives desaparegudes i que ara fa créixer tomates hidrofòniques, un lampista que creu que per la forma dels seus dits pertany a una família real Asteca, una experta en informàtica segrestada a Uganda que va viatjar d’Equador a Perú pel clavagueram i que fa performances posant-se dins maletes, uns científics que quan descobreixen en les seves mostres de seqüències d’ADN noves espècies es posen a celebrar-ho amb un concert de guitarres elèctriques, un biòleg fanàtic de pel·lícules de ciència ficció dels anys cinquanta (com Them), un home que dóna lliçons en l’Escola de Supervivència posant als alumnes papereres al cap, un físic que compara la naturalesa dels neutrins amb la de Déu…de tots ells depèn el que poguem arribar a saber de les partícules subatòmiques, del desglaç provocat pel canvi climàtic o dels cicles alimentaris animals, entre d’altres.

A Encouters at the end of the orld, Herzog ens fa veure serenament la condemna de la humanitat a desaparèixer, com aquell pingüí extraviat que decideix emigrar cap a les muntanyes, on res l’espera més que el camí que ha escollit i la seva pròpia mort, una de les escenes més especials en aquest documental nominat als Òscars.

Encounters at the end of the world (Estats Units, 2007). Guió i direcció: Werner Herzog. Durada: 99 min. Gènere: Documental. Idioma: Anglès.

Trailer

Escena del pingüí