Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.
Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.
Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.
Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.
Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.
Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.
Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.
Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.
Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.
El millor està per arribar, aprofita l'espera, i com diuen a Sicilia "Camina chi pantofuli fino a quannu nun hai i scarpi".
ResponEliminaTota la vida esperant... aprofitem el camí de la vida, disfrutem de les petites coses, sense pensar en el passat ni en el futur, el que importa és el present. Com va dir no sé qui: " el secret de la felicitat és oblidar el passat i pensar que el futur no existeix"
ResponElimina