" Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. Josep Palau i Fabre va jugar un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals.
“La persecució de què fou objecte la llengua catalana durant els anys quaranta va ser un element decisiu en la meva trajectòria ulterior. Encara que jo sentís l’afany d’escriure en castellà i en francès, a causa de la plataforma més àmplia que aquestes llengües m’oferien, no podia tolerar l’injustícia flagrant d’aquella persecució i em va semblar (i em sembla encara) que el problema ètic es sobreposava, de molt, a l’estètic. Vaig creure que un escriptor –jo en aquest cas– no hauria d’entorpir ni ajudar a entorpir, amb la seva actuació o amb la seva personalitat, per forta que aquesta sigui, la idiosincràsia i la fesomia autèntica del país on viu. Per absurd que sembli, crec que la pau al món comença per aquí, amb el comportament de cadascú dins la col·lectivitat, i continuo amb aquesta convicció que, nascuda i madurada en temps de guerra i de sofriments, és la que implica una autèntica voluntat de pau...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada