Fausta (Magaly Solier) pateix la malaltia de "la teta asustada", que es transmet per la llet materna de dones maltractades durant l’època del Sendero Luminoso, una etapa de feroç terrorisme en el Perú. Els infectats neixen sense ànima amb un terror incontrolat que els aïlla per complert del món. "Pel carrer cal anar pegat a la paret, sino les ànimes dolentes t'agafaran", amb aquesta frase, Fausta resumeix la por que arrosegarà al llarg de tota la seua vida.
Fausta amaga alguna cosa més, guarda un secret que no vol explicar, fins que la sobtada mort de la seva mare desencadena fets inesperats que canviaran la seva vida i la dels demés. L'adolescent té una patata a la vagina, que actua com a símbol del trauma viscut per la mare, fins el punt que la seva vida no s’ha convertit en una altra cosa que un ritual marcat per la por. I és que des de les primeres imatges en que veiem l’agonia i la mort de la mare morta entenem de forma molt clara el destí de la metàfora: l’horror esdevé por i la violació genera un sentiment de culpa que s’estén cap a altres generacions. La memòria del passat d’un país com Perú no s’esborra tant fàcilment i no deixa d’estar viva en el present . El cadàver dels morts que varen patir condiciona la vida dels vius.
Cal destacar la música de Selma Mutal i les xicotetes cançons amb lletres inventades en quechua que assoleixen tot un diàleg entre Fausta i la seua mare morta. També marcar alguns símbols que apareixen al llarg de la pel·lícula, com ara un paisatge desert i caòtic metàfora de la por i solitud de Fausta al món, les constants cerimònies de casament paralel·les a l'esterilitat de la protagonista i la "papa" com a fil continu d'argument i coherència del mite de la por transmesa per la seua mare.
La teta asustada, és el segon llargmetratge de Claudia Llosa i ha estat coproduida des de Catalunya per TV3 i TVE. Ahir just la teta asustada va guanyar l'Ós d'Or i el Premi de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI) al Festival de Berlín. "Aquest és un premi molt important, molt significatiu, que demostra que el nostre cinema, quan surt a l'exterior, s'enten i transmeteix perfectament el nostre sentir i el nostre món", ha dit la directora Claudia Llosa en la conferència de premsa de la Berlinale.
Espanya - Perú, 2008. Direcció i guió: Claudia Llosa. Música: Selma Mutal. Intèprets: Magaly Solier, Susi Sánchez, Marino Ballón, Efraín Solís. Durada: 100 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà, Quechua
Trailer
Pàgina oficial
Vaja per davant que el que diré a continuació sols és una reflexió. En primer lloc no he vist (no encara) la pel•lícula, per la qual cosa poc o gens podré opinar sobre ella. El meu comentari va més pel terreny filològic. La setmana passada vaig veure una entrevista que li feren a Claudia Llosa, la directora, a Tv3. No sé si ho vaig escoltar bé, però em va semblar que a la pregunta de “Perquè feia servir el quítxua a la pel•lícula” contestava, més o menys, que perquè era una llengua en perill de desaparèixer i que era la que es parla allà on s’ha rodat, etc. La meva reflexió al escoltar allò (que dit siga de pas em va semblar molt bé i que mereix el nostre aplaudiment, que lluite pel quítxua), és que la “directora peruana afincada a Barcelona”, com la van anomenar, no mostrà cap interès per la llengua del país on ara viu, si més no, no la mateixa preocupació que cap el quítxua.
ResponEliminaAmb tot açò el que vull dir és que sovint la sensibilitat mostrada cap allò que ens pertany no te rés a veure amb la que deuríem mostrar, si més no per una mínima coherència ideològica, amb la dels altres. Possiblement estiga equivocat i la directora ja sàpiga parlar el nostre idioma, però em sembla (és més que res una mera intuïció), que jo sé més paraules en quítxua que ella en català (no sé més de quatre frases fetes que em va ensenyar un conegut que sí que el parla).
No vull ser malpensat, però sols el cognom “Llosa” (malgrat no tinga davant el “Vargas”), ja em fa mal de panxa, tot recordant el famós “Manifesto por la lengua común” en defensa dels castellanoparlants.
La directora, Claudia Llosa, és neboda de Mario Vargas Llosa, el mateix que va signar el "manifesto por la lengua común" com tu dius(a mi també se me fa mal de panxa de pensar-ho). No m'agradaria estar a la pell de la directora perque tindrà un dil·lema moral...ser coherent en alló que predica, cosa que implica no mossegar la ma que li dona de menjar (hem de recordar que la peli ha estat recolçada per l'institut de la cultura catalana) o be fer cas de les paranoies del tiet....jo crec que haurà triat la primera opció...no?¿
ResponElimina