Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
28/2/09
Los nadie
27/2/09
Laleh
26/2/09
Una pila de llibres
Ara, "el caçador d'instants", es troba baix del tot d'un pilot de llibres amuntonats a la meua tauleta de nit. Hi ha un que s'anomena "El crit de l'onitorrinc" i un altre al mig del muntó que porta per títol "El jugador de futbolí que volia córrer la banda" i també està "Bulbs" i "Estimada Marta". A dalt de la pila de llibres, però, està "I...", pot semblar un títol curt i versemblant però ocupa aquest lloc privilegiat entre la resta de la pila de llibres, perquè a la portada hi apareix la foto provocadora d'una solejada cuixa femenina sentada al seient del costat del cotxe.
De cercles
24/2/09
Comiat
Josep Palau i Fabre va jugar un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals.
“La persecució de què fou objecte la llengua catalana durant els anys quaranta va ser un element decisiu en la meva trajectòria ulterior. Encara que jo sentís l’afany d’escriure en castellà i en francès, a causa de la plataforma més àmplia que aquestes llengües m’oferien, no podia tolerar l’injustícia flagrant d’aquella persecució i em va semblar (i em sembla encara) que el problema ètic es sobreposava, de molt, a l’estètic. Vaig creure que un escriptor –jo en aquest cas– no hauria d’entorpir ni ajudar a entorpir, amb la seva actuació o amb la seva personalitat, per forta que aquesta sigui, la idiosincràsia i la fesomia autèntica del país on viu. Per absurd que sembli, crec que la pau al món comença per aquí, amb el comportament de cadascú dins la col·lectivitat, i continuo amb aquesta convicció que, nascuda i madurada en temps de guerra i de sofriments, és la que implica una autèntica voluntat de pau...
19/2/09
No a l'hotel de la Font Roja
18/2/09
Salvem el Cabanyal!
El Cabanyal demana una acció solidària i la pots fer des de casa!
El diari Levante-EMV, ha posat en marxa una enquesta sobre l'interès en la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibañez. Per votar i donar la teva opinió cal que cliques ací
Per cert aprofitant el tema, volia posar l'anunci i el contranunci promocional de la ciutat de València tal i com em van passar fa unes setmanes pel correu, i resulta que "misteriosament" el segon dels anuncis ha estat "suprimit" de la xarxa.....molt sospitós!...estic segur que qui ha penjat el contranunci ha rebut pressions per retirar-lo, donat el grau de crítica i sobretot per que es multiplicaven les visites, fins i tot més nombroses que el de l'anunci real.
17/2/09
Banyoles Solidària
16/2/09
Sant Mer contra tot!
15/2/09
Dany col·lateral
i ara la segona part!! ;-) ...
Dany col·lateral
Apareixes darrera la porta,
talment un fantasma
embolcalles l’estança
d’una olor (potser) de gessamí
de sobte, es detura el temps
i la veu s’estronca,
i les mans se cerquen
i et vull tocar
i et vull estimar
però, fútil intent,
no et podré posseir
únicament ets la il•lusió òptica,
el dany col•lateral d’una nit plena de ratafia.
14/2/09
La teta asustada
Trailer
Pàgina oficial
Per fi, sóc un freaki!
Quan estas sol a un cinema se te passen pel cap totes les coses que es podrien fer a una sala de cinema quan la tens tota per a tu sol, des de pegar revolteretes pels corredors, a tirar-te pets sonors, posar els peus en les butaques de davant o parlar pel mòbil amb els teus pares i amics, per no dir que seria l'oportunitat perfecta per pegar un polvo en cas d'haver quedat amb alguna chati, cosa que no ha segut aixina, ja que a mi m'agrada anar sol al cinema, tot i que a partir d'ara crec que m'ho tornaré a plantejar, no siga cosa que tinga de nou una oportunitat com aquesta, ara que amb la mala sort que tinc segur que a meitat faena entraria l'acomodador per veure si hi ha lloc!
Al final no he pegat revolteretes, ni he fet sons gluturals, ni mòbil ni polvo, ni res....m'he dedicat a gaudir d'una nova peli amb molts arguments per anar a veure-la. Això si, quan he sortit del Truffaut, mentre caminava amb les mans a les butxaques pels freds carrers del barri vell de Girona direcció al cotxe, pensava....el que realment està en crisi no és l'economia, sino la cultura i aquesta societat que està malalta de mort!.
13/2/09
Viceversa
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.
12/2/09
10 anys sense SAU
Quan escolte alguna cançó de Sau, m'és difícil no recordar aquells concerts d'estiu on anava amb els meus germans, a Els Poblets, a Vergel, a Oliva, i el 26 d'abril a València, sempre tots uniformats amb la samarreta amb el logo de Sau i al darrera la paraula "deprimit". Recorde els estius a Gandia i els primers amors, i de tots ells d'especial record l'Elena de Sumacàrcer o la Carme de Getxo amb qui compartíem estones de walkman a la platja i molt més.
11/2/09
Urroztarra
que te pego, que te pego y porqué me vas a pegar...
Venimos a reñir, a reñir y venimos a tocar
que te pego, que te pego y porqué me vas a pegar...
en el estadio de San Pedro, aupa, aupa, ¡aupa Urroz!
Kilo y medio presupuesto, ni Zanussi ni Parmalat,
las camisetas de nuestro equipo sólo anuncian patxarán.
unos cuantos habitantes y un equipo campeón.
Es verdad es un modesto, un club sin gran pretensión
y por eso lo llevamos más en todo el corazón.
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.
¡Txuribeltza! ¡Txuribeltza!
La fuerza del clarete, el correr de vacas bravas,
todos buscando el gol y como un muro la zaga.
el equipo de la liga y la más dura afición.
Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
la calavera ríe y remoja el garganchón.
Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!
¡Txuribeltza! ¡Txuribeltza!
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.
Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!
10/2/09
Alcoi-Girona
I tornaré a Girona
música de telers
quan bufi tramuntana
té muntanyes que el volten
per perdre'm en silenci
i li donen fondor
pels vells carrers que enyoro.
Eiximeneres trauen
sense esperar que em cridin
en prova de treball
amb tremolor a les cames
d'un poble que l'ofeguen
i els ulls oberts com llunes.
i que no mataran
el meu poble Alcoi
quan tornaré a Girona.
Miquel Martí i Pol / Ovidi Montllor
Trobades en la fi del món
Dos anys hem hagut d’esperar per veure estrenada l’última pel·lícula de Werner Herzog, Encounters at the end of the world, nominada als Óscar com a millor documental. Es tracta d’una obra encarregada per The National Science Foundation per al Discovery Channel amb una única condició: que anés a filmar a l’Antàrtida i que no portés cap documental sobre pingüins.
“Somiar és una forma d’arribar a la realitat”, diu un dels personatges, i Herzog no escatima recursos ni imatges per transmetre’ns aquesta impressió, a més de fer-nos adonar que l’evolució de la tècnica no sempre fa més humana i natural la nostra relació amb la naturalesa.
El microclima humà de McMurdo, tal com ens el brinda Herzog, està format per gent com un lingüista que ha estudiat les llengües natives desaparegudes i que ara fa créixer tomates hidrofòniques, un lampista que creu que per la forma dels seus dits pertany a una família real Asteca, una experta en informàtica segrestada a Uganda que va viatjar d’Equador a Perú pel clavagueram i que fa performances posant-se dins maletes, uns científics que quan descobreixen en les seves mostres de seqüències d’ADN noves espècies es posen a celebrar-ho amb un concert de guitarres elèctriques, un biòleg fanàtic de pel·lícules de ciència ficció dels anys cinquanta (com Them), un home que dóna lliçons en l’Escola de Supervivència posant als alumnes papereres al cap, un físic que compara la naturalesa dels neutrins amb la de Déu…de tots ells depèn el que poguem arribar a saber de les partícules subatòmiques, del desglaç provocat pel canvi climàtic o dels cicles alimentaris animals, entre d’altres.
A Encouters at the end of the orld, Herzog ens fa veure serenament la condemna de la humanitat a desaparèixer, com aquell pingüí extraviat que decideix emigrar cap a les muntanyes, on res l’espera més que el camí que ha escollit i la seva pròpia mort, una de les escenes més especials en aquest documental nominat als Òscars.
Encounters at the end of the world (Estats Units, 2007). Guió i direcció: Werner Herzog. Durada: 99 min. Gènere: Documental. Idioma: Anglès.