28/2/09

Los nadie

Un poema d'Eduardo Galeano, publicat al libro de los abrazos (1989)

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

27/2/09

Laleh

Laleh és una cantautora de Suècia amb arrels iranianes, que segons ella fa una música barrejada amb estils diversos com ara el folk, reggae i punk. Pel que he pogut averiguar, ha editat tres treballs discogràfics. L'últim, publicat fa poques setmanes, es titula Me and Simon. El vídeo i la cançó que podeu veure i escoltar tot seguit és el primer senzill del disc "Simon says". Sona força be!

26/2/09

Una pila de llibres

Hi ha un llibre que porta per títol just aquest nom, "el caçador d'instants". El vaig trobar fa unes setmanes mig amagat a una de les prestatgeries de l'abacus i mira per on me'l vaig emportar cap a casa. Si, jo sóc un més d'aquells que compra un llibre pel títol, és més, també ho faig mirant la foto de la portada. Si, ho reconec. De vegades pense, - aquest títol em diu algo i aleshores l'adopte i passa amb mi per caixa, altres vegades no és aixina, més be tot el contrari, hi han llibres que per tenir el títol que tenen, i per molt que s'esforcen, mai eixiran de la prestatgeria on han estat col·locats per una empleada amb bata verda.

Ara, "el caçador d'instants", es troba baix del tot d'un pilot de llibres amuntonats a la meua tauleta de nit. Hi ha un que s'anomena "El crit de l'onitorrinc" i un altre al mig del muntó que porta per títol "El jugador de futbolí que volia córrer la banda" i també està "Bulbs" i "Estimada Marta". A dalt de la pila de llibres, però, està "I...", pot semblar un títol curt i versemblant però ocupa aquest lloc privilegiat entre la resta de la pila de llibres, perquè a la portada hi apareix la foto provocadora d'una solejada cuixa femenina sentada al seient del costat del cotxe.

De cercles

Com ja és un costum cada quinze dies, la nit de dimecres s'omple de cançons de revolta i llibertat amb el concert que el jove cantautor Cesk Freixas ofereix en xicotet format al bar el Cercle, al bell mig del barri vell de Girona. Ahir però, les seues cançons tenien un al·licient més per ser escoltades, la veu de l'Eva Bussalleu, que amb els seus poemes donaven vida a acords que mai sonen indiferents per ningú. Val a dir que aquesta vegada la cançó "nuus" va sonar més màgica que mai amb el poema introductori "danys col·laterals", versos que com els acords del Cesk mai sonen indiferents.

24/2/09

Comiat

Un poema de Josep Palau i Fabre (Bcn 1917-2008), quan tot just fa un any de la seua mort.

" Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
- He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit,
on podré inscriure la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses. "



Josep Palau i Fabre va jugar un paper important en la represa de la literatura catalana de postguerra com a creador i editor de la revista Poesia i organitzador de recitals.

“La persecució de què fou objecte la llengua catalana durant els anys quaranta va ser un element decisiu en la meva trajectòria ulterior. Encara que jo sentís l’afany d’escriure en castellà i en francès, a causa de la plataforma més àmplia que aquestes llengües m’oferien, no podia tolerar l’injustícia flagrant d’aquella persecució i em va semblar (i em sembla encara) que el problema ètic es sobreposava, de molt, a l’estètic. Vaig creure que un escriptor –jo en aquest cas– no hauria d’entorpir ni ajudar a entorpir, amb la seva actuació o amb la seva personalitat, per forta que aquesta sigui, la idiosincràsia i la fesomia autèntica del país on viu. Per absurd que sembli, crec que la pau al món comença per aquí, amb el comportament de cadascú dins la col·lectivitat, i continuo amb aquesta convicció que, nascuda i madurada en temps de guerra i de sofriments, és la que implica una autèntica voluntat de pau...

19/2/09

No a l'hotel de la Font Roja

Atents tothom! segons va denunciar aquesta mateixa setmana l'assemblea de la campanya "La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural", s'ha vist recentment pel paratge a destacats càrrecs polítics del PP i tècnics de la Diputació d'Alacant, amb Joaquín Ripoll al capdavant. Pel que sembla aquesta gent està capficada en construir un hotel allà on no toca, i no toca per dues raons fonamentals, és il·legal segons la normativa vigent que regula el sol considerat com a Parc Natural i sobretot no toca pel fet que la Font Roja és una icona de tots els alcoians/es i rodalia, i un bé PÚBLIC de gran vàlua paisatgística i mediambiental, que amb l'hotel passaria a la seua privatització, això si, però la construcció la finançaríem amb els diners de tots i totes, com ja fem ara amb l'adjudicació de determinats projectes i estudis de viabilitat de la zona, amb dotació pressupostària procedent de diners públics!

18/2/09

Salvem el Cabanyal!


El Cabanyal demana una acció solidària i la pots fer des de casa!

El diari Levante-EMV, ha posat en marxa una enquesta sobre l'interès en la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibañez. Per votar i donar la teva opinió cal que cliques ací

Per cert aprofitant el tema, volia posar l'anunci i el contranunci promocional de la ciutat de València tal i com em van passar fa unes setmanes pel correu, i resulta que "misteriosament" el segon dels anuncis ha estat "suprimit" de la xarxa.....molt sospitós!...estic segur que qui ha penjat el contranunci ha rebut pressions per retirar-lo, donat el grau de crítica i sobretot per que es multiplicaven les visites, fins i tot més nombroses que el de l'anunci real.

17/2/09

Banyoles Solidària

Primer contacte amb l'entitat Banyoles Solidària i molt bones sensacions!. BS és una entitat xicoteta però amb una gran espenta i il·lusió que tira endavant projectes de cooperació complicats arreu del món, més concretament a Kerewan (Gàmbia), Condega (Nicaragua) i a la comunitat Segundo Montes (El Salvador). Dolors, Marta, Carme, Alex, Lola i companyia es reuneixen cada dilluns de 9 a 11 de la nit al centre cívic de Banyoles, i amb una barreja de passió, imaginació i sensibilitat organitzen activitats, passes de documentals, fires, festes i un miler de coses més amb un únic objectiu, treure diners per tal de finançar el nou hospital que s'està construint a Kerewan, la nova escoleta de Condega i els diversos projectes encetats al Salvador.

Ja trobava a faltar sentir-me útil i veure el món des d'una altra òptica més enllà que mirant la tele. De moment la meua ajuda ha consistit en crear el bloc de BS, un bloc que ha estat molt ben rebut fins i tot per l'alcalde de Banyoles, i que ha de significar una espenta i una reafirmació del treball ben fet que fa la gent de BS. La següent tasca a fer, promocionar el bloc com un espai de reflexió i diàleg davant la societat, per això tractarem de donar-lo a conèixer als mitjans de comunicació locals, a la web de l'ajuntament de Banyoles per que pose un enllaç, i en altres webs estatals relacionades amb la solidaritat i el voluntariat.....després potser editar una revista, cartells, tríptics....
A la reunió d'ahir a la nit, tenia la sensació que estava als locals d'Alcoi Solidari allà pel Viaducte, i que d'un moment a altre entraria Encarna, Sari, Josele, Lluís, Júlia, Toia...i començaríem a parlar de Solc, Aspromin, el Gara, Afiem, Adac, l'associació d'alzheimer, Ain, Càrites, que si cal organitzar la jornada del voluntariat, que si la llei de dependència, que si la fira solidària, que si l'hospital d'Oliver....però no, no estava a Alcoi sinó a Banyoles, el lloc de la reunió era diferent, també ho era els temes a tractar i sobretot la gent que hi havia a Banyoles respecte les reunions a Alcoi. Això si, el que era el mateix eren les ganes de millorar aquest món i l'espenta de la gent, que dedica el seu temps als demés, sense esperar res a canvi.


16/2/09

Sant Mer contra tot!

La MAT, l'alta velocitat i ara per acabar-ho de rematar l'assetjament rural!....Sant Mer és un espai natural situat just a la vora de la plana empordanesa i el Pla de l'Estany, queda a tocar de la Garrotxa i la comarca del Gironès i d'on s'aprecia el Canigó a la llunyania d'entre els pics dels Pirineus orientals. Aquest matí, però, m'he adonat que fins i tot un lloc que sembla tan tranquil com aquest d'ací poquet haurà perdut aquesta condició, la culpa la tenen les obres de l'alta velocitat (AVE) que com ja s'aprecia, trencarà el paisatge en dos, a més de la contaminació sonora que provocarà que un tren et passe a 400 km/hora molt prop teu. Just a la vora també hi ha projectat la construcció de la línia de molt alta tensió (MAT) que matarà per complet, si no estava ja mort, qualsevol indici de pau i vida de l'entorn. I si tot això és poc, només faltaven els casos d'assetjaments rurals, sobretot a la zona de l'Empordà, com vaig llegir un dia al periòdic: La granja de Josep Palol fa olor a porcs i merdes de vaques. "Venen els de Barcelona, es compren una casa al costat de la teva granja, els molesta l'olor i al cap d'un mes ja comencen les denuncies", el pitjor és que recentment un jutge ha donat la raó a uns "urbanites" per tal de silenciar fins i tot el campanar del poble.
Diu una llegenda molt antiga que Sant Mer va salvar Banyoles d'un feroç drac que vivia a l'estany, que menjava el bestiar de la zona i que fins i tot treia foc per la boca atemorint a tota la gent de la comarca, potser ara el drac s'ha convertit en les inicials MAT i AVE i caldrà vènce'l de nou per salvar el territòri! Sant Mer torna a aparèixer, sinò anem apanyats!

15/2/09

Dany col·lateral

A la wikipedia posa que "dany col·lateral" és un terme militar per a referir-se a un dany no intencional o accidental producte d'una acció militar. A la mili i a la guerra que vaja Serra!...això si, tampoc consta tant de pillar la metàfora aplicada a les situacions de la vida real...no?¿?...paranoia al canto, ale!

i ara la segona part!! ;-) ...

Dany col·lateral

Apareixes darrera la porta,
talment un fantasma
embolcalles l’estança
d’una olor (potser) de gessamí
de sobte, es detura el temps
i la veu s’estronca,
i les mans se cerquen
i et vull tocar
i et vull estimar
però, fútil intent,
no et podré posseir
únicament ets la il•lusió òptica,
el dany col•lateral d’una nit plena de ratafia.

14/2/09

La teta asustada

Fausta (Magaly Solier) pateix la malaltia de "la teta asustada", que es transmet per la llet materna de dones maltractades durant l’època del Sendero Luminoso, una etapa de feroç terrorisme en el Perú. Els infectats neixen sense ànima amb un terror incontrolat que els aïlla per complert del món. "Pel carrer cal anar pegat a la paret, sino les ànimes dolentes t'agafaran", amb aquesta frase, Fausta resumeix la por que arrosegarà al llarg de tota la seua vida.

Fausta amaga alguna cosa més, guarda un secret que no vol explicar, fins que la sobtada mort de la seva mare desencadena fets inesperats que canviaran la seva vida i la dels demés. L'adolescent té una patata a la vagina, que actua com a símbol del trauma viscut per la mare, fins el punt que la seva vida no s’ha convertit en una altra cosa que un ritual marcat per la por. I és que des de les primeres imatges en que veiem l’agonia i la mort de la mare morta entenem de forma molt clara el destí de la metàfora: l’horror esdevé por i la violació genera un sentiment de culpa que s’estén cap a altres generacions. La memòria del passat d’un país com Perú no s’esborra tant fàcilment i no deixa d’estar viva en el present . El cadàver dels morts que varen patir condiciona la vida dels vius.

Cal destacar la música de Selma Mutal i les xicotetes cançons amb lletres inventades en quechua que assoleixen tot un diàleg entre Fausta i la seua mare morta. També marcar alguns símbols que apareixen al llarg de la pel·lícula, com ara un paisatge desert i caòtic metàfora de la por i solitud de Fausta al món, les constants cerimònies de casament paralel·les a l'esterilitat de la protagonista i la "papa" com a fil continu d'argument i coherència del mite de la por transmesa per la seua mare.

La teta asustada, és el segon llargmetratge de Claudia Llosa i ha estat coproduida des de Catalunya per TV3 i TVE. Ahir just la teta asustada va guanyar l'Ós d'Or i el Premi de la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI) al Festival de Berlín. "Aquest és un premi molt important, molt significatiu, que demostra que el nostre cinema, quan surt a l'exterior, s'enten i transmeteix perfectament el nostre sentir i el nostre món", ha dit la directora Claudia Llosa en la conferència de premsa de la Berlinale.

Espanya - Perú, 2008. Direcció i guió: Claudia Llosa. Música: Selma Mutal. Intèprets: Magaly Solier, Susi Sánchez, Marino Ballón, Efraín Solís. Durada: 100 min. Gènere: Drama. Idioma: Castellà, Quechua

Trailer

Pàgina oficial

Per fi, sóc un freaki!

Hui m'he doctorat com a freaki total i això que em faltaven les ulleres de pasta! Imagineu el cinema truffaut de Girona a les 22:30 de la nit d'un divendres qualsevol i una peli peruana anomenada "La teta asustada"! ja podeu encertar el que ha passat després.... doncs que sols estava jo en tota la sala i això que hui estrenaven la peli en cartellera, una peli que a més ha estat guardonada amb l'Ós d'or a la Berlinale, no dic res més. Ja quan he arribat al truffaut, he notat que el tio de la taquilla em mirava malament, estic segur que volia xapar el cinema i anar-se'n cap a casa a sopar i descansar, no vull ni imaginar-me les coses que ha pensat de mi al llarg dels 100 minuts que ha durat la peli per haver-li xafat els plans.

Quan estas sol a un cinema se te passen pel cap totes les coses que es podrien fer a una sala de cinema quan la tens tota per a tu sol, des de pegar revolteretes pels corredors, a tirar-te pets sonors, posar els peus en les butaques de davant o parlar pel mòbil amb els teus pares i amics, per no dir que seria l'oportunitat perfecta per pegar un polvo en cas d'haver quedat amb alguna chati, cosa que no ha segut aixina, ja que a mi m'agrada anar sol al cinema, tot i que a partir d'ara crec que m'ho tornaré a plantejar, no siga cosa que tinga de nou una oportunitat com aquesta, ara que amb la mala sort que tinc segur que a meitat faena entraria l'acomodador per veure si hi ha lloc!

Al final no he pegat revolteretes, ni he fet sons gluturals, ni mòbil ni polvo, ni res....m'he dedicat a gaudir d'una nova peli amb molts arguments per anar a veure-la. Això si, quan he sortit del Truffaut, mentre caminava amb les mans a les butxaques pels freds carrers del barri vell de Girona direcció al cotxe, pensava....el que realment està en crisi no és l'economia, sino la cultura i aquesta societat que està malalta de mort!.

13/2/09

Viceversa

Un poema de Mario Benedetti per a donar color a un dia gens bo a la feina!




Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.

o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

12/2/09

10 anys sense SAU

Aquesta nit farà 10 anys de la mort del Carles Sabater mentre feia un concert a Vilafranca del Penedès i amb ella el final de Sau, tot una icona del rock en català que va marcar un abans i un després a la meua vida, com supose a la vida de molt d'aquells adolescents que com jo, vam anar creixent cantant les seves cançons i que vam aprendre a estimar amb les seves lletres.

Quan escolte alguna cançó de Sau, m'és difícil no recordar aquells concerts d'estiu on anava amb els meus germans, a Els Poblets, a Vergel, a Oliva, i el 26 d'abril a València, sempre tots uniformats amb la samarreta amb el logo de Sau i al darrera la paraula "deprimit". Recorde els estius a Gandia i els primers amors, i de tots ells d'especial record l'Elena de Sumacàrcer o la Carme de Getxo amb qui compartíem estones de walkman a la platja i molt més.

Recorde el "boig per tu" al pub l'Arco d'Alcoi i com tots els amics cantàvem plegats pensant que fora no passava el temps. També no vull oblidar aquella samarreta de Sau que vaig portar sovint i que ha quedat immortalitzada a la foto final de COU. Tampoc podria oblidar-me de la Laura, una noia de Solsona que vaig conèixer ara just fa 10 anys a un xat el dia en que Carles Sabater va morir i que amb el pas del temps ens va unir una gran amistat. Per últim recorde la Rosana, que solia definir-me com el seu "tren de mitjanit".

Seria impossible destacar una sola cançó de Sau, "percentatges", "10 milers i un dia", "no volia fer-nos gran", "només ho faig per tu", "envia'm un àngel", "gloria"....quants cops les he escoltades! desenes, centenars, milers o potser milions de vegades, i seguisc escoltant-les amb la mateixa passió de quan tenia 15 anys.
Gràcies Pep Sala i Carles Sabater, Gràcies per tot Sau!

11/2/09

Urroztarra

Com bon futbolero que sóc, pose una mena d'himne d'un equip Navarrés que juga a la Preferent grup IV, el Urroztarra. Una cançoneta que va fer, ja fa un temps, el grup Tijuana in blue i que no se per què hui m'està rondant pel cap.
Venimos a reñir, a reñir y venimos a tocar
que te pego, que te pego y porqué me vas a pegar...
Venimos a reñir, a reñir y venimos a tocar
que te pego, que te pego y porqué me vas a pegar...

El partido comenzó, la afición en posición
en el estadio de San Pedro, aupa, aupa, ¡aupa Urroz!
Kilo y medio presupuesto, ni Zanussi ni Parmalat,
las camisetas de nuestro equipo sólo anuncian patxarán.

Una villa de renombre se conoce por Urroz
unos cuantos habitantes y un equipo campeón.
Es verdad es un modesto, un club sin gran pretensión
y por eso lo llevamos más en todo el corazón.

Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.

Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!
¡Txuribeltza! ¡Txuribeltza!
La fuerza del clarete, el correr de vacas bravas,
todos buscando el gol y como un muro la zaga.

Diez o quince seguidores valen más que to'l Camp Nou,
el equipo de la liga y la más dura afición.
Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!

Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.
Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!
¡Txuribeltza! ¡Txuribeltza!

Urroztarra, tercera división,
o pitas penalti o pinchamos el balón, ¡cabrón!
Txuribeltza, presente la afición,
la calavera ríe y remoja el garganchón.
Blanki-negros al césped, patateros oi!, oi!, oi!

10/2/09

Alcoi-Girona


Té costeres i ponts
I tornaré a Girona
música de telers
quan bufi tramuntana
té muntanyes que el volten
per perdre'm en silenci
i li donen fondor
pels vells carrers que enyoro.

I tornaré a Girona
Eiximeneres trauen
sense esperar que em cridin
en prova de treball
amb tremolor a les cames
d'un poble que l'ofeguen
i els ulls oberts com llunes.
i que no mataran

Serà un dia de somni
el meu poble Alcoi
quan tornaré a Girona.

Miquel Martí i Pol / Ovidi Montllor

Trobades en la fi del món

Bon documental de l'alemà Werner Herzog sobre l'Antàrtida, on destaca una increïble fotografia submarina i la música, que juntament amb la producció és obra de Henry Keiser. La història conta la vida al poblat antàrtic de McMurdo, un lloc sorollós i lleig, habitat per prop de 2000 persones, la majoria científics, pensadors i viatgers amb una història pròpia.

Dos anys hem hagut d’esperar per veure estrenada l’última pel·lícula de Werner Herzog, Encounters at the end of the world, nominada als Óscar com a millor documental. Es tracta d’una obra encarregada per The National Science Foundation per al Discovery Channel amb una única condició: que anés a filmar a l’Antàrtida i que no portés cap documental sobre pingüins.

“Somiar és una forma d’arribar a la realitat”, diu un dels personatges, i Herzog no escatima recursos ni imatges per transmetre’ns aquesta impressió, a més de fer-nos adonar que l’evolució de la tècnica no sempre fa més humana i natural la nostra relació amb la naturalesa.

El microclima humà de McMurdo, tal com ens el brinda Herzog, està format per gent com un lingüista que ha estudiat les llengües natives desaparegudes i que ara fa créixer tomates hidrofòniques, un lampista que creu que per la forma dels seus dits pertany a una família real Asteca, una experta en informàtica segrestada a Uganda que va viatjar d’Equador a Perú pel clavagueram i que fa performances posant-se dins maletes, uns científics que quan descobreixen en les seves mostres de seqüències d’ADN noves espècies es posen a celebrar-ho amb un concert de guitarres elèctriques, un biòleg fanàtic de pel·lícules de ciència ficció dels anys cinquanta (com Them), un home que dóna lliçons en l’Escola de Supervivència posant als alumnes papereres al cap, un físic que compara la naturalesa dels neutrins amb la de Déu…de tots ells depèn el que poguem arribar a saber de les partícules subatòmiques, del desglaç provocat pel canvi climàtic o dels cicles alimentaris animals, entre d’altres.

A Encouters at the end of the orld, Herzog ens fa veure serenament la condemna de la humanitat a desaparèixer, com aquell pingüí extraviat que decideix emigrar cap a les muntanyes, on res l’espera més que el camí que ha escollit i la seva pròpia mort, una de les escenes més especials en aquest documental nominat als Òscars.

Encounters at the end of the world (Estats Units, 2007). Guió i direcció: Werner Herzog. Durada: 99 min. Gènere: Documental. Idioma: Anglès.

Trailer

Escena del pingüí