Gràcies Barça!

Gràcies Barça per aquest històric triplet! Gràcies Barça per haver fet gaudir a tothom del futbol amb un joc fàcil i senzill! Gràcies Barça per la teua filosofia de joc! Gràcies Barça per la teua forma de treballar basada en l'esforç, la confiança amb els joves, l'humilitat i el respecte als adversaris! Gràcies Barça per fer feliç a tanta gent amb instants que mai oblidarem! Gràcies Barça per haver-me emocionat al llarg de tota la temporada i sentir-me orgullós de ser culè! Per tants i tants moments especials, per tantes derrotes i nits sense sopar, per tantes estones viscudes pegades al davant del televisor a casa o al bar amb la família i els amics, per tants crits, per tants gols cantats i ocasions perdudes, per tantes abraçades i somriures de complicitat....per tots aquests moments i més GRÀCIES BARÇA!

Incertesa

“No se on soc,e tingut accident.Ajudam”. Tot just entrava a casa quan he rebut aquest sms tan inquietant. Fins ara el dia m’havia anat força bé, al treball ha estat un dels dies aquests que sembla que aprofites el temps i tot, al migdia he parlat amb els pares i semblaven més contens que mai, i la Laia per fi havia acceptat anar amb mi aquesta nit a prendre alguna cosa tots dos sols, després de dies i dies insistint-li. Era un dia perfecte. Maleït mòbil!. Qui m'ha enviat aquell sms era una tal “Ingrid”, però amb els nervis i la incertesa del moment no identifique aquest nom, no em sona de res, que fa a la meua agenda del mòbil? Quan la vaig agregar i perquè?-em pregunte desconcertat. M’assec en un cadira del menjador sense deixar de mirar fixament la pantalla del mòbil, alhora que tracte de calmar-me i pensar amb claredat. Li truque, clar! com no he pensat abans? – em dic, i clique el botó verd per iniciar la trucada, dos segons després una veu em diu que el telèfon al que truque està apagat o fora de cobertura. Ho intente de nou però rep la mateixa contestació, així una vegada rera l’altra i sempre obtenc la mateixa resposta. La meua incertesa augmenta conforme passen els segons. Qui és Ingrid? fes memòria, és impossible que te n'oblides d'algú a qui has conegut alguna vegada a la teua vida, perquè l'has coneguda alguna vegada...no?..si, si clar...si no, no la tindries a l’agenda del teu mòbil..oi?. Tracte de fer memòria de les dones que he conegut al llarg de la meua vida, juraria que mai he conegut alguna que es deia Ingrid o potser si, però de ser així m’enrecordaria d’haver-li demanat el mòbil, inclús d’aquelles dones que he conegut fugaçment. Estic confós, no se que fer, torne a trucar al número d’Ingrid però de nou salta la veu de l’operadora i em desespere. Amb les mans a la cara i ple d’incertesa comence a caminar per la casa neguitós, esperant rebre més noticies d’aquesta noia misteriosa, però no hi arriben, passen els minuts i em trobe inútil a casa sense poder fer res, aixina que decidisc agafar les claus del cotxe i eixir al carrer, potser pegant voltes per la ciutat em trobe per casualitat un accident i allà algú conegut implicat, que se jo! Millor això que no quedar-me a casa sense fer res. Conduisc hores i hores amb el mòbil a la ma per si truca o m’envia cap sms més, però res. Sols rep noticies de la Laia que s’ha cansat d’esperar-me, se m’havia oblidat per complet avisar-la, em matarà o pitjor encara, no voldrà saber mai més res de mi. Maleït mòbil!. Faig quilòmetres i quilòmetres amb la vista fixa a la carretera, concentrat en recordar qui és Ingrid. Després de molt pensar, recorde que hi havia una companya d’universitat que es deia així, Ingrid, si, sempre seia a la primera fila i era la típica repel·lent de classe que poc es socialialitzava amb la resta, així que dubte molt haver-li demanat el mòbil, sobretot perquè tampoc solia deixar els apunts als companys. També em ve a la ment una Ingrid que va coincidir amb mi a la gelateria on vaig treballar un estiu sencer, era una noia maca, recorde que era morena amb el cabell curt i uns ulls blaus que quan et mirava t’encisava. Quan va arribar setembre va desaparèixer perquè començava un curs a Dinamarca i no vaig tenir temps per a acomiadar-me d’ella i molt menys per demanar-li el mòbil. Donat d’aquestes dues “Ingrids”, no recorde cap més que tingués aquest mateix nom. Ja vençut, enfilava el camí de tornada a casa quan, de sobte, em va venir a la ment una imatge que em va paralitzar tot el cos. He parat el cotxe en una corba d’aquella carretera poc transitada on havia anat a parar, he agafat de nou el mòbil i m'he fixat que a sota del text del sms hi posava l’hora i la data del dia que havia estat enviat. 23:55:48, 27/05/1996. Feia 13 anys que havia estat escrit aquest sms. Just el darrer dia que vaig veure la meua germana Ingrid abans de desaparèixer per complet després d’haver discutit amb els meus pares. Al llarg de tot aquest temps mai ningú havia tornat a parlar més d’ella, tots els seus records s'havien esvait amb la seva absència. Els meus pares van creure que s’havia escapat de casa amb el seu xicot brasileny sense voler donar cap pista del seu parader després de tractar de buscar-la dia i nit al llarg de tres mesos. Una setmana després de rebre aquest sms una patrulla de salvament trobaven a un barranc frondós prop de la ciutat, el cotxe accidentat i a dintre el cos de l’Ingrid morta feia 13 anys, a la mà tenia el seu mòbil i havia escrit “No se on soc,e tingut accident.Ajudam”.

La Garrotxa

Avui he descobert la Garrotxa, mira si fa temps que estic per aquestes terres i encara no m'havia aturat mai a gaudir d'aquesta comarca d'alt valor medi ambiental i paisatgístic que resta enclavada entre dos altres comarques que m'estime molt com són el Ripollès i el Pla de l'Estany.

Primer els meus passos m'han portat a Santa Pau, un petit poble medieval amb un encant especial. Després m'hi he perdut a la Fageda d'En Jordà, entre boscos de faigs que s'assenten sobre la colada de lava que prové del volcà del Crostat. I per últim he fet una llarga passejada fins el volcà de Santa Margarida de 2000 metres de perímetre on he arribat al mig del cràter lloc en el que descansa una església d'estil romànic.

Espectacular la foto del volcà de Santa Margarida...eh?

La teua vida en 65'

No se si vos passa, però a mi els cinc minuts després de veure una peli em deixen un poc desconcertat. Són aquests instants en què encara estàs acabant de pair allò que ha passat davant dels teus ulls, i és que tinc la mania de quan veig alguna pel·lícula que em diu alguna cosa, de sobte, no se que em passa però és com si jo també formara part de la història que conten, com si fos un altre protagonista més del guió. “La teua vida en 65’” em va semblar un d’aquells llargmetratges que potser per a la crítica general passaria desapercebuda però per mi no. No es tracta d’una gran obra del cinema mundial, però, si té arguments suficients per considerar-la un gran treball i quan parle d’arguments, estic dient que al llarg d’una hora i pico et provoque sensacions diverses, des d’un riure subrealista fins a una profunda reflexió d’una frase dita en el moment que toca. Tres amics, una esquela d’un suposat antic company d’escola, una rentadora i tota una recerca de la felicitat plena que es barreja amb sentiments del passat, un guió molt i molt currat que encisa des de la primera escena.

Fitxa tècnica: (2006) pel·ícula espanyola de Maria Ripoll i guió d’Albert Espinosa. Javier Pereira, Marc Rodríguez, Oriol Vila, Tamara Arias, Irene Montalà i Núria Gago.

El caçador d'instants

Paul es va despertar de sobte a la seua habitació d'un pis petit de Paris, la tos i la febre cada cop eren més constants i ja gairebé no podia dormir. Tot i la seva creixent malaltia, havia d'anar a treballar cada dia, necessitava els diners per sobreviure, encara que aquesta feina l'estava matant. Paul feia de repartidor de premsa, es passava llargues hores dret al fred carrer esperant que la gent li comprara el diari matinal. Aquesta feina no s'assemblava en res al treball que somiava quan era un nen i corria pels carrers del seu poble natal, a 300 km d'on estava ara. Que lluny quedava això, pensava. De petit, imaginava ser un esportista d'èlit, president de la República Francesa, o inclús anar més enllà i ser astronauta, qualsevol d'aquests oficis serviria per ser algú especial i recordat per sempre més, tal i com ell desitjava més que res a la seua vida. Després d'acabar els estudis primaris amb més pena que glòria, va voler marxar cap a la capital, convençut que en tornar seria l'enveja de tot el poble. Res més lluny de la realitat, Paris l'havia absorbit com un ciutadà anònim més i els diners que havia calculat guanyar s'havien convertit en números vermells, és més, malvivia cada dia descobrint com el seu somni de ser famós s'esvaia per la finestra. Cada dia es despertava vora les cinc de la matinada i després de prendre alguna cosa a corre cuita baixava al carrer per recórrer, amb les mans a les butxaques, la distància que el separava de la redacció del periòdic Le Monde. Darrera les ulleres negres de pasta, el traje i la boina fosca s'amagava una persona fràgil, algú amb una vida que s'havia convertit en una rutina, en una espiral enrevessada que donava voltes i voltes sense trobar mai el final, vivia per inèrcia, i això ja li anava be per tal de no pensar que se sentia fracassat. Aquell 2 de febrer de 1950, feia més fred del normal al carrer, o almenys així ho notava ell, sentia que els pulmons li cremaven fruït de la tos que no se n'anava des de feia setmanes, notava que el cap li pesava i una estranya sensació que les cames no podrien suportar gaire temps més el seu cos malaltís. Després de passar-se llargues hores de peu envoltat de muntanyes de diaris, va decidir tornar cap a casa, aquell dia no cobraria el sou però no li importava, se sentia molt desgraciat com per a pensar aquesta vegada en els diners. Quan va entrar a la plaça de l'Hôtel de Ville, va escoltar com sonaven les campanades de la catedral de Notre Dame que quedava per allà a la vora, va dubtar si eren les quatre o les cinc de la tarda, però poc li importava ja el temps quan se li estava escorrent de les seves mans. Just davant seu és va fixar amb una parella, se'ls veia feliços, i una estranya enveja li va recórrer per dintre. Paul no podia deixar de mirar aquells joves plens de vida i somnis per complir que es besaven sense cap tipus d'escrúpol, se sentia culpable i malament, ja no recordava quan algú li havia fet un petó tendre i innocent, de fet ja havia oblidat la darrera vegada que havia estimat. Els tenia allà davant i semblaven un món apart, un món tan distant al seu que només de pensar-ho se li va estrènyer el cor i la soledat el va acabar d'enfonsar. Ple de tristesa i dolor va enretirar la mirada dels joves per fixar-la en la terrassa del costat, on un home de mitjana edat treia alguna cosa que no va saber identificar d'una espècie de borsa. Tot va passar en un instant, de sobte el món va quedar cec per efecte d'un flash de llum que venia de la terrassa deixant per sempre immortal aquell segon de vida. Paul va arribar per fi a casa, es va acomodar al sofà que li havia vist tants cops plorar en silenci i allà mateix va morir aquella nit de pneumonia, ignorant que fins l'eternitat el seu rostre eixiria en una de les fotografies més famoses que va fer en Robert Doisneau.

Cartells

Al darrer mes he recuperat una de les antigues coses que solia fer fa ja força temps com una mena d'hobby. Coses que darrerament havia deixat de banda o simplement havia deixat aparcat per les circumstàncies, centrant tots els meus esforços en anar tirant endavant com podia. Supose que aquest és l'instint de supervivència que tots els éssers vius tenim, tirar endavant dia a dia com pots, tot i que l'essència de cada un de nosaltres, allò que ens fa ser diferents de la resta, esta format per petites coses que donen sentit al que som. Sóc conscient que els meus coneixements de disseny gràfic són molt limitats, però la intenció, la motivació i la il·lusió també conten...no?¿..ací us deixe uns cartells que he fet per a l'IES Brugulat i per a Banyoles Solidària...

Cartell preinscripció cicles formatius
per a l'IES Josep Brugulat

Mural de 2 metres x 0,90 m.
Per a Banyoles Solidària

Primavera Solidària per a BS

Conferència Assumpta Montellà, sobre l'exili i la Maternitat d'Elna

Delên

De vegades hi ha instants que no saps perquè, però que senzillament tens la sensació que són màgics i especials. Això mateix és el que vaig pensar en descobrir per primera vegada el grup menorquí Delên. El seu primer disc s'anomena Sa roba estesa i està farcit de molt bones cançons com ara aquesta, Crid. Dêlen és un grup format per les veus de Len Mesquida i Quim Torres que amb l'ajuda de sons de piano, violí, viola, guitarra i armònica donen sentit a cançons amb lletres tendres i música tranquil·leta amb una barreja perfecta entre folk i pop.

Per sempre, Mario

Se'ns ha anat un altre home bo, compromès, implicat, poeta, uruguaià. Se'ns ha anat Mario Benedetti. Els seus poemes, però, estaran per sempre més entre nosaltres. Ja has vist la grandesa de l'oceà, per sempre Mario.

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Perrea, perrea!

A que va ser per aquesta època quan el Chikiliquatre va representar “España” a Eurovisión?....Em vaig riure molt en les gal·les prèvies, em vaig riure encara més quan va eixir finalista, i ja em vaig acabar de pixar de riure quan el van escollir per a representar a “tot un país”, ridicularitzant per complet un certamen arcaic, fatxendós i que fa pudor a ranci.

El destí per aquest any ens té guardada una altra “chikiliquatrada”, i és que si canviem eurovisión per la copa del rei de futbol, ja tenim l’espectacle servit de nou. Per començar, la final de copa la juga el Barça i l’Athlètic de Bilbao, dos equips que són del tot menys monàrquics (i això que són els dos equips que més han guanyat la copa, imagineu-se les vegades que hem rigut a costa del Juan Carlos i el generalísimo).

Aquest matí he escoltat a la radio que ja s’està escalfant l’ambient amb la proposta feta per varies plataformes tant d’Euskal Herria i Catalunya per a que en el moment de sonar l’himne d’Espanya tothom es gire de cul. Iniciativa aquesta que es fa per tal de fer-li veure ja d’una vegada per totes al Juan Carlos i a la resta de la seua família que sobren ací, que estem farts de mantindre’ls, a més de ser un acte reivindicatiu en contra de la censura a les seleccions d’Euskal Herria i Catalunya.

Com va ocòrrer l’any passat veient eurovisión, jo riuré molt quan veja per la tele tot el Mestalla ple d’icurrinyes i quatribarrades, sense cap rastre d’una bandera espanyola, damunt això succeirà al mateix camp del València!!! Però encara riuria més si veig aparèixer pels vestuaris a 22 jugadors vestits de rockabillies i amb una guitarreta a la ma.....1 el brikindans, 2 el crusaito, 3 el maiqueljanson, 4 el robocop...Perrea, perrea!

La nit dels gira-sols

Tot i que m’esperava més d’aquesta pel·lícula espanyola que va suposar l’estrena a la gran pantalla del director Jorge Sánchez Cabezudo, i que va rebre tres nominacions als premis Goya del 2007 com a millor guió, millor director novell i millor actor revelació, també he de dir que em va sorprendre el seu intent de guió entravessat, i això és d’agrair. És tracta d’una mena de thriller a l’espanyola que t’enganxa a l’historia amb algunes dosis d’intriga i complicitat amb l’argument.

La nit dels gira-sols, conta el drama que viuen dos espeleòlegs que investiguen la troballa d’una nova cova a un xicotet poble d’Àvila davant de l’expectació de tots els habitants. Gabi, la novia d’un d’ells, els espera al peu de la muntanya quan ocorre un incident que trasbalsa per complet la direcció de la pel·lícula. La conclusió, bona pel·li per a un divendres a la nit si no tens res millor a fer.

Força Barça

De vegades hi han imatges en les que sobren les paraules. Aquesta mateix és una, la del capità del Barça, Carles Puyol, besant el braçalet amb la quatribarrada, en el partit de lliga d'aquest dissabte passat que enfrontava el Madrid amb el Barça i que va acabar amb un històric 2 a 6 que tardarem en oblidar. Tot un símbol en un dels escenaris més centralistes i espanyolistes que hi trobem actualment. Força Barça!

Pandèmia solidària

Els diaris en venen plens de noticies, les ràdios no callen, els telenotícies ens mostren imatges de rius de gent amb mascareta per tal d’evitar contagiar-se. Resulta que ningú sap com, però una espècie de virus ha pringat tot el planeta, hi ha un perill imminent que en pocs dies tota la població del món estiga sota els efectes d’un “mal desconegut” que els experts tertulians han batejat com a grip, pandèmia, plaga, crisi i mil noms més que fan atemorir a tothom.

Les autoritats ja no saben que fer, aquest virus fins ara desconegut és molt fort i s’expandeix de forma exponencial amb gran facilitat, afectant primer els dèbils i després a tots aquells que no tenen cor, els cecs voluntaris, a tots aquells incoherents per natura, i finalment als que tenen el poder de decidir i canviar les coses i no ho fan.

Una vegada actua a dintre del teu organisme ja res el pot aturar. No hi ha vacuna. Els efectes desoladors. T’obri els ulls, de sobte et fa tenir consciència del que està ocorrent al món que t’envolta i no saps com, però a partir del dia en que t’infectes no pots parar de denunciar en veu alta tot allò injust que veus més enllà del teu nas.

Respecte l’origen de la infecció no està clar del tot, alguns diuen que sempre ha estat convivint entre nosaltres de forma latent, altres diuen que s’ha creat de nou de forma espontània. Però el més fiable és la teoria que apunta que l’origen d’aquest “virus globalitzat” ha nascut en un dels barris més empobrits de Ciutat de Mèxic, un lloc casual entre tantes i tantes altres zones semblants que estan farcits de pobresa i injustícia arreu del món.

El primer contagiat va ser una persona anònima d’entre el riu de gent que passen habitualment per un dels carrers principals de la gran ciutat, gent parlant pel mòbil, enfeinats, amb els caps baixos mirant-se les seus sabates de 100 $. Segons els indicis de les autoritats, aquesta persona anònima es va aturar en passar per davant d’una cantonada, en aixecar els ulls del terra, va veure un de tants i tants xiquets bruts, desnutrits, sense sabates, i que per suposat no van a escola, que li va dedicar un somriure sense dents mentre li demanava almoina amb un cistell buid.

Aquesta mostra desconeguda de tendresa li va partir el cor. Els ulls de l’anònim ciutadà mai havien vist un somriure abans. Va sentir com a dintre seu algo li ofegava, potser era la culpa. Va fugir d’allà sense poder deixar de mirar aquell somriure demanant clemència, corria encisat topant-se amb la gent que el miraven als ulls desconcertats, els mateixos ulls que havien descobert abans un somriure entre tanta pobresa. De camí a casa va contagiar amb els seus ulls a 30 persones, d’entre ells a 7 turistes de diferents llocs del món que al dia següent tornaven al seu país. Hui he engegat la tele, a la pantalla ha eixit un expert científic que ha batejat el cas com a "pandèmia solidària" i m'ha semblat el terme més correcte de definir aquest nou virus.

Homenatge a Joan Valls

Hui, com tots els anys quan arriba el primer dia del mes de maig, s'ha rendit homenatge al poeta alcoià Joan Valls i als seus versos. El lloc, la placeta del Fossar, al bellmig del centre d'Alcoi que ja no reconec. En l'acte s'han llegit poemes que ens recordaven el 92é aniversari del seu naixement, la música l'ha posada la coral simfònica alcoiana amb cançons molt nostres, mentre que la màgia, com cada any, sonava a tabalet i dolçaina interpretant la muixaranga.

Aquesta foto, malgrat estar un poc desactualitzada, m'agrada per introduir el poema Tangència de la fi, de Joan Valls.

A fosques divagaves en la nit consirosa,
copsant en la tenebra del son verges vivències
que esclataven al buit de l’existència eixorca.
De la terra nadiua vas deprendre l’oratge
i assolellades fúries t’encrespaven la sang
amb remor de pregària. ¿A qui t’encomanaves?
¿Limitaves amb Déu o amb el confús proïsme?
La idea de la fe era un núvol espés
que envoltava el delit d’una blancor puríssima.
I pressenties l’alba com una lucidesa
que retorna a l’inici de les clares senderes.
I tot el que es diu vida es resumia en tu
com un llamp enfeblit, com una al·legoria
del foc que ens acompanya amb l’última enyorança,
amb l’última esplendor sagrada dels orígens.
Al capdavall només impera un vast silenci,
un foc follet que pauta la general tenebra.

Deixa'm entrar-hi

Pel·lícula sueca del director Tomas Alfredson, basada en la novel·la d’èxit Lat den ratte komma in (deixa’m entrar-hi, en suec) escrita per John Ajvide Lindqvist. No es tracta d’una pel·lícula de vampirs pròpiament, tot i que el gènere és una bona excusa per aprofundir més enllà amb un guió original, impactant i tendre que té com a protagonistes a dos nens veïns que viuen una intensa història de complicitat i estima.

Oskar, de 12 anys, viu amargat entre els constants assetjaments escolars dels seus companys de classe i reclòs al barri de Blackeberg, un fred suburbi d’Estocolm. La seua vida canvia completament en conèixer la nova i rara veïna de la seua edat, Eli, que sols ix de casa per la nit, no té fred i que fa una olor estranya. Entre ells poc a poc s’estableixen nexes més i més forts sota la innocència i la tendresa que desperten els seus personatges que interpreten a la perfecció Kåre Hedebrant i Lina Leandersson.

Deixa’m entrar-hi ha recollit un bon grapat de premis i bones crítiques dels experts cinematogràfics, ha estat guardonat amb el Premi a la Millor Pel·lícula Europea a Sitges 2008 i dos premis del públic en les setmanes del cinema fantàstic de Màlaga i Donosti, a més de millor pel·lícula al Festival de Triberca