Tu no saps com em fas sentir

De vegades nomes cal un somriure, un fet, una mirada per creure't invencible, de vegades només cal una paraula, un gest, un pensament per explotar per dintre, de vegades només cal un silenci, un comiat, un destí per morir de sobte, de vegades només cal una il·lusió, una complicitat, un somni per viure eternament..Tu no saps com em fas sentir!

Petit Indi

Diu una frase popular que a gos flac, tot són puces, doncs aquesta dita resumeix a la perfecció l’argument d’aquesta pel•lícula dirigida per Marc Regla i protagonitzada pel jove Marc Soto que borda el paper en companyia d’altres actors més consagrats com ara Sergi López, Eulàlia Ramon i Eduardo Noriega. La història, ambientada al barri de Vallbona, a l’extraradi de Barcelona, ve a contar la vida de l’Arnau, un jove d’aspecte fràgil i trist i que fins i tot desperta tendresa, i que viu capbussat entre dos mons: la seva il•lusió, els ocells, i la seva realitat, veure la seva mare a la presó mentre a casa gairebé hi ha per menjar. Mentre aquests dos mons no es barregen, il•lusió i realitat conviuen en el món de paper d’Arnau, una història que es trenca per complet quan amb una escena final que es podria definir fins i tot com hardcore ens conta que en el nostre destí no sols el decidim nosaltres mateixos. Pel•lícula altament recomanable de veure, ah! i un apunt final per als grans empresaris de les sales cinematogràfiques...la vaig veure en CATALÀ i hi havia públic a la sala mirant-la, un respecte per la llengua i per la cultura senyors!.

I a tot això...seguim esperant!

Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo

I hui la cançó del dia és…

Hi ha dies en que no saps per quin motiu et despertes amb ganes d’escoltar una determinada cançó que t’ha vingut de sobte a la memòria, o dies que per casualitat descobreixes una cançó que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar-la una vegada rere una altra mentre li vas traient tot el seu suc. Hui és un dia d’aquests, d’aquells que com si fos per obra de màgia ha aparegut a la teua ment una cançó i que conforme la vas escoltant més t’agrada. Aqui us deixe una molt bona cançó i un molt bon vídeo que reflecteix que tot al nostre voltant està ple de vida i senzillesa alhora. Universos Infinits dels Love of lesbian!

He eixit per la tele!!

Volem TV3 per humanitat, senyors!

Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.

Estimat Senyor President

Estimat Senyor President, vinga a donar una volta amb mi. Fem com que, vostè i jo som dues persones normals i vostè no és millor que jo. M'agradaria fer-li unes preguntes, si és que podem enraonar honestament. Com se sent quan veu als indigents als carrers?. Per qui plega per les nits abans de dormir? Que sent quan es mira a l'espill?. Se sent orgullós?. Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...i dir-me Per què?. Estimat Senyor President. Va ser vostè un xiquet solitari?. És vostè un xiquet solitari?. Com pot dir que cap xiquet es deixat de costat?. No som tontos ni estem cecs. Estan empresonats a les seues gàbies, mentre vostè pavimenta el camí cap a l'infern. Que classe de pare li prendria els drets a la seua pròpia filla?. Que classe de pare odiaria la seua pròpia filla si ella fos homosexual?. Sols puc imaginar-me el que la Primera Dama ha de dir: "Has avançat tant des de la teua època de whisky i cocaïna". Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...Deixe'm parlar-li sobre treball dur, amb un sou mínim i un bebè en camí. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, reconstruir la teua pròpia casa després que una bomba la destruira. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, fer-se un llit amb una caixa de cartró. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, treball, dur, treball dur...vostè no té sap res del que és treballar dur. Com aconsegueix dormir per la nit?. Com camina amb el front en alt?....

Estimat Senyor President, vostè mai eixirà a donar una volta amb mi!.

En record de Christian Poveda

Hui és un dia trist pels que seguim el treball dels fotoperiodistes arreu del món, que realitzen un treball digne, sense lligams amb els grans medis de la "desinformació" i sense por a dir les coses pel seu nom. Avui hem conegut la mort del company Christian Poveda, a la població de Apopa (El Salvador). Poveda vivia en aquest país des de feia tres anys, just el temps que va necessitar per enregistrar el documental La vida loca, treball que tracta el tema de les bandes juvenils "Maras" a El Salvador.

L'audiovisual es va estrenar al darrer Festival de Donostia, i s'havia de presentar properament a França, el seu país d'origen, el mes vinent, cosa que ja no podrà veure. Christian ha mort assassinat per mostrar la realitat tal com és, per dir la veritat, per fer un periodisme responsable i sense "Censures", per no estar manipulat ni per cap medi de comunicació, ni govern, ni corporació, ni ningú. D'ell si que podem dir que feia periodisme.

Gràcies per tot Christian!!

Veure el documental La vida loca

Operació sarnatxo

Fa uns anys quan era xicotet i recorria els carrers del meu poble, Alcoi, recorde que em fixava en aquells trossos de parets pintades, en diuen grafitis, on generalment hi havia signatures i gargots escrits amb més o menys gràcia! De vegades també et trobaves alguna frase lapidària de l’estil “cómete a los ricos, estan muy ricos” on es reflectia que qui havia escrit això, no sols li volia donar un toc reinvidicatiu a la cosa, si no que a més en set paraules havia aconseguit una complicitat amb el lector-ciutadà de peu, en forma d’un somriure. També recorde al final del meu carrer un escrit que posava “A la mili i a la guerra que vaja Serra”, una rima fàcil però ben trobada usant el cognom del ministre de defensa d'aleshores, i que vindria a dir de forma educada que s'estava en contra de tota manifestació de poder armat. No se si qui va escriure la primera frase va ser també l’autor d’aquesta segona, si és així deuria d’estar reconegut com el poeta de les masses!...i si no és així, i les cites van ser escrites per mans diferents, estareu d'acord amb mi que a Alcoi tenim molta gent amb criteri.

De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿

Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.

El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!

Esperant

Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.

Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.

Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.

Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.

Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.

Fart de censures

Estic fart de la censura, de la gent que creu que té la raó única, grande y libre. La mateixa gent que no té cap mirament d’imposar el seu ideari coste el que coste i per damunt de tot i tots els que no pensen com ells. Estic fart de les seues penoses intoleràncies, incoherències de dreta més rància i del seu desprestigi a tot un poble. Perquè si, senyores i senyors censuradors del Partit Popular i companyia, som un poble malgrat que no puguen dormir per la nit pensant-ho! I un poble amb una cultura i una llengua pròpia de nord a sud i de sud a nord, que vostès intenten cegar amb fets que evidencien la seua prepotència i mal fer. Sou mala gent, persones sense cap escrúpol ni cap sentiment que disfresseu sempre la vostra ànima pudenta sota la gomina, el bronzejat, les camises de mànigues llargues i els suèters nugats al coll de color rosa. Feu fàstic, pena i gràcia alhora. Fàstic pels vostres intents de canviar una realitat que vos angoixa amb mentides i trampes, pena, per que mai aconseguireu treure’ns el poder de la paraula ni la força per lluitar per l'estima de la nostra terra i en contra d'allò que la maltracta, i gràcia per que per més que censureu al Cesk Freixas acusant-lo de ser un terrorista, o a l'Hugo Mas per cantar en català, per molt que censureu al Xavi Castillo per riure’s de vosaltres i de pas de tota l’església que adoreu, per molt que censureu el Pepe Rubianes per dir sempre el que pensava, per molt que censureu periòdics, televisions, idees, noms, espais i pensaments, per molt que censureu, nosaltres, els bons, cada cop som més, i més forts i això vos dol molt! feu riure!. Continuarem cantant més fort les cançons del Cesk Freixas i l'Hugo Mas, continuarem aplaudint més fort als espectacles del Xavi Castillo, continuarem rient més fort recordant les paraules del Pepe Rubianes, continuarem cridant més fort demanant uns mitjans de comunicació dignes i en català, continuarem pensant com pensem, continuarem anant als llocs on anem, continuarem parlant la nostra llengua que parlem i continuarem nomenant País Valencià, a la terra on vaig nàixer per molt que vostès em censuren.

Bona nit senyores i senyors de la censura. Descanseu en pau, i una merda!

censura al Cesk Freixas per part del PP i ciutadans

censura a Xavi Castillo per part del PP i l'església

censura a L'Hugo Mas per part de l'Ajuntament d'Alcoi

censura a Pepe Rubianes per part de la dreta espanyola

censura de tv3 al País Valencià per part del PP valencià

censura a la portada del "Jueves" per part dels monàrquics

censura dels xiulets a l'himne espanyol a la final de Copa per TVE

i aixina fins omplir milers d'enllaços... i jo em pregunte: això és democràcia, això és llibertat d'expressió...més be diria jo que això és una farsa!

El jugador de futbolí que volia córrer la banda

Aquest estiu m'he rellegit aquest recull de relats curts que va ser premiat amb el guardó Joan Santamaria 2007 de Narrativa. De les vuit històries que hi han reflectides al llibret escrit pel Ramon Pardina, em quede amb la darrera que just dona nom al llibre "El jugador de futbolí que volia córrer la banda", un títol ben original, (podria passar per una entrada del blog del meu amic Pau, la vida en chandal) sembla ser una molt bona metàfora per definir la vida que tots nosaltres portem dia a dia a terme al món real. La història ens conta els somnis que té un ninot del futbolí, que té els colors del Barça pintats al cos, de veure món, somia en córrer la banda i fins i tot qui sap, algun dia poder marcar un gol i gaudir per un instant la gloria del triomf. Tot i que el jugador de futbolí ansia marxar i veure estadis nous, segons ell diu també enyorarà als companys amb qui comparteix la barra de ferro i a tot l’equip sencer, perque ell s'autodefineix com un jugador d'equip, fins i tot als rivals que com no podria ser d’una altra forma són del Madrid. A partir d’ara quan jugue al futbolí, em fixaré en els jugadors que hi ha allà clavats, condemnats per sempre més a seguir un esquema de joc del 3-3-4, uns ninots que segons tot apunta tenen sentiments i somien en un món millor com fem tots nosaltres.

A qualsevol altra part

Ahir a la nit sonava aquesta cançó al cotxe mentre des del seient del copilot i recargolat sobre la finestra veia passar carrers, llums i gent desconeguda, com fotogrames enllaçats d'una vella pel·lícula. L'argument de la peli narraria la vida d'algú que malgrat sentir-se feliç amb el que ha aconseguit, mai deixa de tenir la sensació de ser un fugitiu del seu propi destí. Supose que aquesta és una bona banda sonora per posar música a la seua estada "a qualsevol altra part".

La bola de neu

La por tornava de nou. Com cada 18 de febrer tothom ja esperava que el cel de sobte es cobriria de núvols amenaçants, el terra tremolaria de sobte i una gran nevada taparia per complet qualsevol senyal de vida del poble. Des de feia 14 anys, aquesta data estava marcada al calendari de la xicoteta població de Tisma, els seus habitants es passaven tot l’any atemorits davant el que ja sabien que havia de venir. Les autoritats desconeixien per complet els motius del que passava per molt que ho estudiaven. Mentre alguns deien que era obra del dimoni, altres deien que era fruit de la casualitat, fins i tot alguns deien que era cosa d’un Déu, que fins i tot afirmaven que li havien vist la seua cara reflectida al cel abans just de començar la tempesta de neu que puntualment deixava el seu rastre cada 18 de febrer.

Tots aquells que deien haver vist el Totpoderós de les altures coincidien en la seua descripció, tothom deia que es tractava d’un rostre innocent i bonic, deien que era la cara d’una xiqueta amb cabells rossos i un grans ulls blaus penetrats. Aquesta descripció però, res tenia a veure amb els efectes tan devastadors que se li associava a la seua presència, cosa que seria més pròpia d’un ser despreciable i dolent que no pas d’un ser amb cara d’àngel com tothom afirmava haver vist.

Aquest any, com els darrers, la gent es trobava tancada a casa esperant atemorida la vinguda del ja conegut desastre natural. El silenci que regnava al poble només fou trencat pel soroll de les campanades que anunciaven que ja era migdia. Els darrers 14 anys solia començar el tremolor del terra per aquesta hora, així que les precaucions eren extremes i tothom des dels finestrons miraven al cel tractant d’esbrinar qualsevol indici del començament del perill. Van anar passant les hores i res feia amagar el sol que lluïa al poble, la gent començava a creure que per algun motiu s’havien lliurat per sempre d’aquell estrany fenomen i començava a eixir al carrer per celebrar que mai més hi haurien tremolors al terra, ni cels blancs apunt de trencar-se en mil pedaços, ni tempestes de neu que ho cobrien tot.

“Si? Qui és?” – contesta una veu tremolosa a l’altra part del telèfon-
“Sóc jo iaia, la Maria. Hui no aniré a ta casa pel meu aniversari, he quedat amb les amigues per anar al cinema” – diu una veu dolça i jove.
“No passa res, filla, ja vindràs un altre dia a fer-me la visita” – contesta la iaia.
“Però guarda’m el regal del meu 15é aniversari...eh?” – li demana la Maria.
“Si, si, no et preocupes, passa-t’ho molt be, filla. Un beset” – i la veu de la iaia sembla més trencada que mai.
“Adèu iaia”.

Després de penjar el telèfon, la iaia camina cap al menjador on tenia parada la taula com cada 18 de febrer, el dia de l'aniversari de la seua neta Maria. No s'atreveix a entrar-hi, i abans de tancar la porta però, es fixa en la bola de cristall que hi ha damunt del moble, mentre pensa que aquest any serà el primer que la seua néta no jugue amb ella el dia del seu aniversari. Enguany serà el primer des de fa 14 anys seguits, que el poble que hi ha a dintre de la bola de cristall no acabe cobert per complet de neu.

I de nou els 80!

Estic amparanoiat des de que m'he despertat aquest matí! Alguna cosa han fet en el meu cos aquesta nit per patir aquesta sensació tan estranya que ara sent..però perquè jo? han estat els de la NASA que estan experiment amb mi? serà que la meua ment mentre dormia ha travessat un espai del temps? o potser hi ha una espècie de triangle de les Bermudes entre la Tasca Manolo, l'estanc del tio Pepe i el xiringuito playero que tinc davant de casa?...la qüestió és que tinc la sensació d'estar vivint de nou els anys 80!!! i si no t'ho creus, continua llegint i voras....

Com faig sempre, mentre em decidisc a despertar-me del tot, els primer minuts del dia els passe recargolat al llit escoltant les noticies del món.....m'ha sobtat que en engegar la radio el primer que he escoltat ha estat una emissora en la que no paraven de parlar de Michael Jackson, que si el rei del pop per ací, que si posem thriller per allà, que si we are the world per l'altre costat....resulta que segons han dit a la radio, Michael Jackson és el número 1 de vendes de discs d'aquesta setmana.

Ja m'ha semblat estrany, aixina que no he fet gaire cas al que deien i he canviat d'emissora, la següent que m'ha eixit parlava d'un cop d'estat a un país llatinoamericà, més concretament a Hondures, on els militars havien segrestat i expulsat del país el seu legítim president, José Manuel Zelaya. Ondia! m'he dit - alhora que m'enrecordava del Ronald Reagan i tota la seua familia i com aquest va acabar amb el sandinisme a Nicaragua allà pels 80, simplement per que aquest moviment popular era una amenaça per a les polítiques neoliberals dels països més rics, EEUU al capdavant de tots. La paranoia es feia evident, primer Michael Jackson, ara un cop d'estat a Llatinoamèrica....tornen els 80!!

En un instant curt en el que he recobrat la plena lucidesa entre tanta paranoia, he pogut canviar de nou d'emissora, i oh sorpresa! ara la radio parlava del Reial Madrid, i qui parlava de l'equip era ni mes ni menys que Jorge Valdano, que deia unes frases moooooolt llargues amb el seu accent argentí que no he acabat d'entendre del tot, ja tenia la mosca darrera l'orella i per completar la noticia ha acabat parlant també Emilio Butragueño que valorava el Madrid com un equip capaç de guanyar tots els títols que es posen per davant. Ondia, ondia - El Valdano i el Butragueño junts, mare que por!....ja no tinc cap tipus de dubte!!...He retornat a la dècada dels 80...

Ara que vindrà? Veure a la gent pel carrer amb hombreres imitant els jugadors dels Dragons?, veure pentinats que no sé com qualificar però això si tots enlacats? La Lina Morgan ens presentarà l'especial de cap d'any en companyia dels marte y trece?¿ És per a estar o no estar amparanoiat?¿...des de que estic en estat de shock sols faig que mirar cap avall, no siga cosa que em quede sense pelets allà on sé jo, perque clar jo als 80 res de res. Però com que a mi m'han ensenyat a ser positiu i tirar endavant passe el que passe, doncs he pensat que la dècada dels 80 també tenien coses bones, i aquestes coses bones tenen nom i cognom, Samantha Fox! oi que té morbillo?..i és que hi han coses que no canvien, en fi...millor me'n torne a dormir!

Dir Adèu...

...Un adéu és un vers sense rimar, un adéu és la cançó sense melodia, un adéu és un nou lloc nou que deixes enrera, un adéu és com aquell bes que queda per donar. M'estime més dir sempre arreveure, fins aviat, fins ara...M'estime més no dir mai adéu, m'estime gaudir del present, que el futur ja vindrà. M'estime més dir fins ara, perque així demà tindré un lloc al que poder tornar...

Hi havia una vegada un home que no sabia mai dir Adéu!..per molt que li ensenyava tothom, ell sempre deia que això d'acomiadar-se no estava fet per a ell. Quan era xicotet, aquesta rebel·lia feia gràcia per la innocència i tendresa d'aquelles quatre paraules que amb gran esforç aconseguia a dir "No se dir Adéu". D'adolescent seguia igual, sense poder pronunciar aquesta paraula màgica quan de sobte es trobava un conegut pel carrer que caminava a corre cuita. De la gràcia de nen va començar a ser considerat com un mal educat ja d'adolescent, i tal va anar que de major la gent se'l mirava malament i tothom el prenien com a boig per allà on passava, simplement pel fet que no sabia dir Adéu. Milers de persones li havien preguntat sempre perquè no s'acomiadava mai amb un Adéu, i ell sempre responia el mateix "Perque no en se", i així varen passar anys i anys, i llocs i llocs. Sempre feia seua l'essència de cada racó nou que descobria, i s'emplenava dels colors que omplien cada un dels camins que xafava....però quan marxava d'allà, seguia sense saber dir adéu....Un dia, mirant com caia la pluja al darrera la finestra en un lloc llunyà i perdut on l'havien dut les seues passes, va agafar un vell troç de paper i va escriure...Un adéu és un vers sense rimar, un adéu és la cançó sense melodia, un adéu és un nou lloc nou que deixes enrera, un adéu és com aquell bes que queda per donar. M'estime més dir sempre arreveure, fins aviat, fins ara...M'estime més no dir mai adéu, m'estime gaudir del present, que el futur ja vindrà. M'estime més dir fins ara, perque així demà tindré un lloc al que poder tornar...

El camí

Sóc banquer, tinc dues filles, una esposa a qui estime després d’anys i anys plegats i una casa unifamiliar al mig de la ciutat amb jardí i piscina comunitària. No puc pas queixar-me del que m’ha deparat la vida. Sóc feliç amb el que tinc. El treball al banc potser no és del tot el somiat, però l’horari que faig almenys em permet gaudir de la meua afició preferida del cap de setmana, anar a la muntanya. A la meua dona no li agrada pas enfilar-se les botes i pujar cims, i molt menys a les meues filles que sempre em diuen que els dies de festa tenen altres coses més interessants a fer que no olorar excrements de vaca en llocs plens de bitxos.

Aixina que tots els dissabtes al matí, mentre la família encara dorm, em desperte a trenc d’alba i pose rumb a un pic. Tinc la mania de voler ser sempre el primer del dia en arribar allà dalt, no m’agraden les aglomeracions de gent ni sentir l’alé de ningú a la muntanya, per això moltes vegades comence a caminar quan tot just amaneix el sol entre les pedres del camí i el silenci de les valls, i la sensació de viure això és indescriptible.

Aquest dissabte he sortit a les 4 de la matinada de Barcelona, en poc menys de dues hores ja estava a Fontalba, al peu del Puigmal, un pic dels Pirineus Orientals que amb els seus gairebé 3.000 metres es considera el sostre de tota Girona. Mentre conduïa, he repassat una i altra vegada el recorregut en la ment, hui m’he decidit a venir a la Vall de Núria per cobrir un tram circular que feia ja anys que no caminava, de Fontalba pujaré al Puigmal, d’allà baixaré cap a Núria per tornar a Fontalba, en total calcule unes 4 o 5 hores caminant tranquil·lament. Em sobta, però, que quan he arribat a l’aparcament habilitat ja hi havia un cotxe amb els llums encara encesos, qui pretén pujar abans que jo?.

Mentre posava a punt el material i feia unes queixalades a un entrepà que m’havia preparat la nit anterior, del cotxe del costat ha eixit una dona rossa amb el cabell recollit i ulleres de sol, sembla anar sola, i em fa gràcia veure-la maquillada, on es pensa que va?, segur que és la típica “dominguera” que mai no ha fet esport a la seua vida i ara es creu algú especial per ser aquí, si fins i tot no porta la roba de muntanya adequada, potser ni ha dormit i ve d’una nit de festa amb alguna copa de més, be ja s’ho trobarà, això no és com anar per les rambles de compres, -pense. Es veu seriosa, sembla haver plorat i quan passa pel meu costat agatxa el cap i ni tan sols em diu bon dia. Calcule que serà fàcil agafar-la pel camí i llavors em confie i tarde un poc més del previst en estar a punt. Quan comence a enfilar el camí, no veig enlloc la dona maleducada de l’aparcament i això sols vol dir dues coses, o s’ha equivocat de camí o porta un bon ritme d’ascensió, aquesta darrera opció és menys que probable.

Enfile el camí que ha de dirigir-me al Puigmal, però no he transcorregut ni 200 metres quan em fixe en una de les senyals del camí que serveixen per indicar la senda correcta, a banda del color blanc i groc hi ha una creu de color negre al seu costat, sembla feta recentment, però que vol dir?, em pare a pensar el seu significat, però per molt que hi pense no li trobe sentit a aquella marca, potser era una gamberrada?, potser era un codi propi de la zona de la vall de Núria?.

Continue pujant, cada cop el camí es fa més i més dur i per molt que mire cap a dalt no veig rastre de la dona, aixína que accelere el meu pas per trobar-la i avançar-la, he de ser el primer en pujar, però ni aixina aconseguisc veure-la. Em sent cansat, crec que he anat massa fort a la primera pujada que feia el camí i això em passa factura. Decidisc descansar un poc sobre una pedra des d’on veig una vista espectacular de la Vall de Ribes amaneixen, no se sent res i aprofite el moment per desconnectar del que ha donat de si la setmana a la feina i a casa. Els pensaments es trenquen, però, en fixar-me que 10 metres més enllà d’on sóc ara hi ha de nou una marca pintada a una pedra. Una nova creu negra.

Fa anys que vaig a la muntanya i mai havia vist una senyal igual, tampoc havia llegit res respecte aquesta marca, tracte de fer memòria dels llibres i revistes especialitzades de senderisme que he llegit al llarg de la meua vida i no recorde pas cap referència del significat d’una creu d’aquest estil. Al llarg del camí, però, segueixen apareixen les creus negres pintades al costat de les marques que indiquen la senda, una vegada i una altra.

Per fi veig la dona a la part final de l’ascensió al Puigmal, he de reconèixer que m’havia equivocat en jutjar-la, sembla experta i pel que es veu físicament es troba més forta que jo mateix. Segur que la trobaré al cim, -pense, llavors li preguntaré pel significat de la creu negra que va repetint-se pel sender. Mitja hora més tard aconseguisc estar a dalt del Puigmal, però una vegada al cim no trobe cap rastre de la dona rossa. Que estrany! juraria haver-la vist davant meu en l’ascensió. Gairebé no descanse ni gaudisc de la imponent vista que es veu des d’allà dalt i afronte la baixada a Núria, em fixe però que en la poca neu que encara queda hi ha petjades fetes recentment i això m’indica que la dona està fent el mateix recorregut que jo.

He de reconèixer que tot plegat em dona mala espina, la creu negra, la dona que apareix i desapareix, alhora que una part de mi també se sent intrigat per la situació. Segurament tot té una explicació, segur que estic muntant-me tota una història del no res, si és que ja m’ho deia la meua dona, algun dia perdràs l’enteniment allà dalt del cim, potser tenia raó. Baixe amb l’ajuda dels bastons el més ràpid que puc, gairebé estic a punt de caure en un parell de vegades, mentre seguisc descobrint noves creus negres marcades a les pedres del camí, potser en el que va de travessia ja n’he vist trenta o quaranta, ja he perdut el conte.

El meu arriscat descens dona els seus fruits i veig allà lluny una ombra que es belluga, ha de ser ella per força, no hi ha ningú més per ací a aquestes hores - pense. Però no estic del tot segur perquè una fina boira comença a cobrir la cara nordest de la glacera i em dificulta la visió. Accelere més encara el meu pas costera avall i això em fa que comence a notar cremades i ampolles a la planta dels meus peus, tot i aixina, i ignorant el dolor, continue a molt bon pas, calcule que ara la tinc sols a 500 metres mentre divise la seua silueta i ja no tinc cap tipus de dubte que es tracta d’ella. 400 metres gairebé em llance pel pedregal, 300 metres, salte per damunt d’un rierol format per l’aigua del desgel, 200 metres, la seua figura s’endevina entre la boira, 100 metres, rellisque al xafar una pedra i em gire el turmell. M’assente al terra i em trec la bota, mentre entremig de la boira veig com desapareix per complet.

Al cap de cinc minuts el dolor comença a remetre, he tingut sort aquesta vegada, i aprofite la parada per treure la cantimplora i beure un poc d’aigua per agafar forces. Després d’uns minuts que es fan eterns pel mal que encara sent al turmell, arribe a Núria i com ja em pensava no veig cap turista a la vora dels murs del monestir ni prop del llac, on es concentren en un dia normal després de pujar amb el tren cremallera desde Ribes o Queralbs. Tot el meu cos està suant, les pulsacions bateguen fort i les forces cada cop les note més i més justes, afronte el camí de tornada de Núria fins a Fontalba, on tinc el cotxe aparcat, quan tot just les campanades del monestir em recorden que són les 8 de la matinada, fa dues hores que camine, somric en pensar que amb aquest ritme que porte ara faria el rècord de la cursa anual a l’olla de Núria.

De sobte, dalt la pendent, entre els arbres, torne a veure a la llunyania el cos d'ella, sembla estar quieta, potser observa des de dalt l’imponent monestir entremig de les muntanyes, o potser m’observa a mi, m’espera? potser sap que la seguisc, potser això és un joc per ella?, potser se’n riu de mi per que no l’alcance? Que té a veure ella amb les creus de color negre que estic topant-me al camí? Crec que ella sap molt be de que va tot aquesta situació, que comença a cansar-me la veritat.

Tot i aixina, i com si estigues hipnotitzat, comence a enfilar la darrera senda que ha de portar-me al lloc del començament de tota aquesta història, el mal del peu passa a un segon terme mentre puge a bon ritme grimpant entre les pedres. El cor em batega més i més fort en descobrir a cada pas una nova creu negra rere una altra, mentre la boira comença a intensificar-se per aquesta part de la muntanya, i per primer cop sent una sensació que podria anomenar por.

Gairebé puc notar la presència de la dona rossa vigilant-me per tots els racons, darrera de cada arbre, molt prop a mi, sent mil ulls a sobre meu, és la meua imaginació – tracte de convencem, però no dona resultat i comence a córrer com crec que no ho havia fet mai. Caic i em torne a plantar mil cops, mentre la boira cada cop em fa veure menys el camí, no veig ni a un metre de distància i sols les creus negres dibuixades pel sender em serveixen per a reconèixer el camí. He perdut la noció del temps, ja no se quanta estona porte corrent i una angúnia seca em recorre per dintre meu.

No puc més, em rendisc, el dolor que sent a tot el meu cos es massa gran, és insuportable i clave els genolls al terra a punt de plegar a un Deu amb el que no crec. Tanque els ulls demanant clemència, no se quan temps quede immòbil aixina, però quan els torne a obrir me n’adone que la boira s’ha esvaït de cop, mentre observe atònic com he anat a parar a la vora d’un profund precipici. Una passa més i hagués caigut barranc cap avall inevitablement. Just davant meu, a prop de 500 metres de mi, alguna cosa em crida l’atenció, hi ha algo que es mou a dalt d’aquesta penya. Em pose en peu per tractar d’esdevinar millor de que es tracta, però no tinc bona visió des d’ací i decidisc avançar un poc més.

Avance sense treure la vista d’aquella penya que desafia la llei de la gravetat, mentre a sobre d’ella alguna cosa segueix movent-se, conforme sóc més prop d’allà vaig descobrint el cos de la misteriosa dona, sembla nua des de la distància. No entenc res de tot plegat, i continue corrent com posseït cap on és ella. Es solta els cabells i l’aire li fa ballar una llarga melena rossa, mentre alhora avança poc a poc cap endavant de la penya, a sota d’ella resta un impressionant precipici. Que pretén fer?. La tinc a tocar, potser em resten uns metres d’ella i la suor que em va caent del front fins als ulls em fa veure l’escena borrosa. Cride, cride fort, però les meues paraules es perden amb el vent. Contemple com l’escena passa lentament. Estic molt prop d’ella, gairebé la tinc davant, em llance per agafar-la just quan el seu cos dona un darrer pas cap endavant i es perd pel precipici, alhora que un sec gemec surt de la meua boca. Nooooooooooooo! Cride, però ja no puc fer-hi res, la seua silueta s’ha perdut entre la immensitat de la vall, i plore extasiat pel cansanci i pel que acabaven de veure els meus ulls.

Al terra em fixe que està tota la seua roba ben plegada, al costat hi ha una nova creu negra pintada a una xicoteta pedra i a sota un tros de paper vermell on sembla que hi ha alguna cosa escrita. M’eixugue les llàgrimes per descobrir el que posa la nota:

“El meu nom és Anna, tinc 37 anys i fa 15 que sóc casada. La primera bufetada la vaig rebre en la mateixa nit de noces, tot era culpa meua segons em deia, però fins avui encara no sóc conscient del que he fet malament tot aquest temps. Les pallisses eren cada cop més fortes i més d’una ocasió vaig témer morir a les seues mans, fins i tot fa uns anys vaig perdre el fill que esperava quan estava embarassada de 5 mesos i em va pegar una patada a la panxa mentre m’insultava alhora. No em sent una víctima per que no l’he deixat mai d’estimar, però no aguante més aquesta situació. Ara vull volar, convertir-me en una àliga i volar per sobre els arbres i les valls. Escapar lluny d’aquest món i perdre’m pel blau horitzó del cel. Deixe enrere 113 creus negres, un per cada cop que m’he sentit morir abans.”

Cinc minuts d'inspiració

- Compatisc la meua vida amb algú que mai em deixa sol...la meua ombra.
- Hi ha una cosa que mai canvia, el so del meu rellotge fent tic, tac, tic, tac...
- Per a que vull recordar aquest racó si demà descobriré un nou lloc.
- Quan algo s'acaba, d'altres comencen...Però jo em pregunte: algun dia s'acabarà el començament i/o començarà l'acabament?
- Sóc molt jove per sentir-me vell, i molt vell per sentir-me jove.
- Tu, jo... i tot un món que ens envolta més enllà dels llençols.
- Blanc i negre, dia i nit, dolç i agre...Tot es mou per parelles?, doncs em sembla injust per al número 3.
- I si t'imagines que et regale la lluna!!...amb el pack entra l'escafandre?
- Creus amb el destí? Mentre no em mentisca creuré en ell!
- Cal mirar endavant, si! perquè si mirarem cap endarrere deuríem haver tingut els ulls al clatell.
- M'agrada eixir després de ploure, -per a olorar la terra mullada?, - no, perque sóc un cargol!
- El somnis són com les teles d'abans, en blanc i negre i sense so!...també estaran manipulats?¿
- Tinc ganes de tu, menjar-te tot el cos de dalt avall sense parar...pena que siga vegetarià!

Gràcies Barça!

Gràcies Barça per aquest històric triplet! Gràcies Barça per haver fet gaudir a tothom del futbol amb un joc fàcil i senzill! Gràcies Barça per la teua filosofia de joc! Gràcies Barça per la teua forma de treballar basada en l'esforç, la confiança amb els joves, l'humilitat i el respecte als adversaris! Gràcies Barça per fer feliç a tanta gent amb instants que mai oblidarem! Gràcies Barça per haver-me emocionat al llarg de tota la temporada i sentir-me orgullós de ser culè! Per tants i tants moments especials, per tantes derrotes i nits sense sopar, per tantes estones viscudes pegades al davant del televisor a casa o al bar amb la família i els amics, per tants crits, per tants gols cantats i ocasions perdudes, per tantes abraçades i somriures de complicitat....per tots aquests moments i més GRÀCIES BARÇA!

Incertesa

“No se on soc,e tingut accident.Ajudam”. Tot just entrava a casa quan he rebut aquest sms tan inquietant. Fins ara el dia m’havia anat força bé, al treball ha estat un dels dies aquests que sembla que aprofites el temps i tot, al migdia he parlat amb els pares i semblaven més contens que mai, i la Laia per fi havia acceptat anar amb mi aquesta nit a prendre alguna cosa tots dos sols, després de dies i dies insistint-li. Era un dia perfecte. Maleït mòbil!. Qui m'ha enviat aquell sms era una tal “Ingrid”, però amb els nervis i la incertesa del moment no identifique aquest nom, no em sona de res, que fa a la meua agenda del mòbil? Quan la vaig agregar i perquè?-em pregunte desconcertat. M’assec en un cadira del menjador sense deixar de mirar fixament la pantalla del mòbil, alhora que tracte de calmar-me i pensar amb claredat. Li truque, clar! com no he pensat abans? – em dic, i clique el botó verd per iniciar la trucada, dos segons després una veu em diu que el telèfon al que truque està apagat o fora de cobertura. Ho intente de nou però rep la mateixa contestació, així una vegada rera l’altra i sempre obtenc la mateixa resposta. La meua incertesa augmenta conforme passen els segons. Qui és Ingrid? fes memòria, és impossible que te n'oblides d'algú a qui has conegut alguna vegada a la teua vida, perquè l'has coneguda alguna vegada...no?..si, si clar...si no, no la tindries a l’agenda del teu mòbil..oi?. Tracte de fer memòria de les dones que he conegut al llarg de la meua vida, juraria que mai he conegut alguna que es deia Ingrid o potser si, però de ser així m’enrecordaria d’haver-li demanat el mòbil, inclús d’aquelles dones que he conegut fugaçment. Estic confós, no se que fer, torne a trucar al número d’Ingrid però de nou salta la veu de l’operadora i em desespere. Amb les mans a la cara i ple d’incertesa comence a caminar per la casa neguitós, esperant rebre més noticies d’aquesta noia misteriosa, però no hi arriben, passen els minuts i em trobe inútil a casa sense poder fer res, aixina que decidisc agafar les claus del cotxe i eixir al carrer, potser pegant voltes per la ciutat em trobe per casualitat un accident i allà algú conegut implicat, que se jo! Millor això que no quedar-me a casa sense fer res. Conduisc hores i hores amb el mòbil a la ma per si truca o m’envia cap sms més, però res. Sols rep noticies de la Laia que s’ha cansat d’esperar-me, se m’havia oblidat per complet avisar-la, em matarà o pitjor encara, no voldrà saber mai més res de mi. Maleït mòbil!. Faig quilòmetres i quilòmetres amb la vista fixa a la carretera, concentrat en recordar qui és Ingrid. Després de molt pensar, recorde que hi havia una companya d’universitat que es deia així, Ingrid, si, sempre seia a la primera fila i era la típica repel·lent de classe que poc es socialialitzava amb la resta, així que dubte molt haver-li demanat el mòbil, sobretot perquè tampoc solia deixar els apunts als companys. També em ve a la ment una Ingrid que va coincidir amb mi a la gelateria on vaig treballar un estiu sencer, era una noia maca, recorde que era morena amb el cabell curt i uns ulls blaus que quan et mirava t’encisava. Quan va arribar setembre va desaparèixer perquè començava un curs a Dinamarca i no vaig tenir temps per a acomiadar-me d’ella i molt menys per demanar-li el mòbil. Donat d’aquestes dues “Ingrids”, no recorde cap més que tingués aquest mateix nom. Ja vençut, enfilava el camí de tornada a casa quan, de sobte, em va venir a la ment una imatge que em va paralitzar tot el cos. He parat el cotxe en una corba d’aquella carretera poc transitada on havia anat a parar, he agafat de nou el mòbil i m'he fixat que a sota del text del sms hi posava l’hora i la data del dia que havia estat enviat. 23:55:48, 27/05/1996. Feia 13 anys que havia estat escrit aquest sms. Just el darrer dia que vaig veure la meua germana Ingrid abans de desaparèixer per complet després d’haver discutit amb els meus pares. Al llarg de tot aquest temps mai ningú havia tornat a parlar més d’ella, tots els seus records s'havien esvait amb la seva absència. Els meus pares van creure que s’havia escapat de casa amb el seu xicot brasileny sense voler donar cap pista del seu parader després de tractar de buscar-la dia i nit al llarg de tres mesos. Una setmana després de rebre aquest sms una patrulla de salvament trobaven a un barranc frondós prop de la ciutat, el cotxe accidentat i a dintre el cos de l’Ingrid morta feia 13 anys, a la mà tenia el seu mòbil i havia escrit “No se on soc,e tingut accident.Ajudam”.

La Garrotxa

Avui he descobert la Garrotxa, mira si fa temps que estic per aquestes terres i encara no m'havia aturat mai a gaudir d'aquesta comarca d'alt valor medi ambiental i paisatgístic que resta enclavada entre dos altres comarques que m'estime molt com són el Ripollès i el Pla de l'Estany.

Primer els meus passos m'han portat a Santa Pau, un petit poble medieval amb un encant especial. Després m'hi he perdut a la Fageda d'En Jordà, entre boscos de faigs que s'assenten sobre la colada de lava que prové del volcà del Crostat. I per últim he fet una llarga passejada fins el volcà de Santa Margarida de 2000 metres de perímetre on he arribat al mig del cràter lloc en el que descansa una església d'estil romànic.

Espectacular la foto del volcà de Santa Margarida...eh?

La teua vida en 65'

No se si vos passa, però a mi els cinc minuts després de veure una peli em deixen un poc desconcertat. Són aquests instants en què encara estàs acabant de pair allò que ha passat davant dels teus ulls, i és que tinc la mania de quan veig alguna pel·lícula que em diu alguna cosa, de sobte, no se que em passa però és com si jo també formara part de la història que conten, com si fos un altre protagonista més del guió. “La teua vida en 65’” em va semblar un d’aquells llargmetratges que potser per a la crítica general passaria desapercebuda però per mi no. No es tracta d’una gran obra del cinema mundial, però, si té arguments suficients per considerar-la un gran treball i quan parle d’arguments, estic dient que al llarg d’una hora i pico et provoque sensacions diverses, des d’un riure subrealista fins a una profunda reflexió d’una frase dita en el moment que toca. Tres amics, una esquela d’un suposat antic company d’escola, una rentadora i tota una recerca de la felicitat plena que es barreja amb sentiments del passat, un guió molt i molt currat que encisa des de la primera escena.

Fitxa tècnica: (2006) pel·ícula espanyola de Maria Ripoll i guió d’Albert Espinosa. Javier Pereira, Marc Rodríguez, Oriol Vila, Tamara Arias, Irene Montalà i Núria Gago.

El caçador d'instants

Paul es va despertar de sobte a la seua habitació d'un pis petit de Paris, la tos i la febre cada cop eren més constants i ja gairebé no podia dormir. Tot i la seva creixent malaltia, havia d'anar a treballar cada dia, necessitava els diners per sobreviure, encara que aquesta feina l'estava matant. Paul feia de repartidor de premsa, es passava llargues hores dret al fred carrer esperant que la gent li comprara el diari matinal. Aquesta feina no s'assemblava en res al treball que somiava quan era un nen i corria pels carrers del seu poble natal, a 300 km d'on estava ara. Que lluny quedava això, pensava. De petit, imaginava ser un esportista d'èlit, president de la República Francesa, o inclús anar més enllà i ser astronauta, qualsevol d'aquests oficis serviria per ser algú especial i recordat per sempre més, tal i com ell desitjava més que res a la seua vida. Després d'acabar els estudis primaris amb més pena que glòria, va voler marxar cap a la capital, convençut que en tornar seria l'enveja de tot el poble. Res més lluny de la realitat, Paris l'havia absorbit com un ciutadà anònim més i els diners que havia calculat guanyar s'havien convertit en números vermells, és més, malvivia cada dia descobrint com el seu somni de ser famós s'esvaia per la finestra. Cada dia es despertava vora les cinc de la matinada i després de prendre alguna cosa a corre cuita baixava al carrer per recórrer, amb les mans a les butxaques, la distància que el separava de la redacció del periòdic Le Monde. Darrera les ulleres negres de pasta, el traje i la boina fosca s'amagava una persona fràgil, algú amb una vida que s'havia convertit en una rutina, en una espiral enrevessada que donava voltes i voltes sense trobar mai el final, vivia per inèrcia, i això ja li anava be per tal de no pensar que se sentia fracassat. Aquell 2 de febrer de 1950, feia més fred del normal al carrer, o almenys així ho notava ell, sentia que els pulmons li cremaven fruït de la tos que no se n'anava des de feia setmanes, notava que el cap li pesava i una estranya sensació que les cames no podrien suportar gaire temps més el seu cos malaltís. Després de passar-se llargues hores de peu envoltat de muntanyes de diaris, va decidir tornar cap a casa, aquell dia no cobraria el sou però no li importava, se sentia molt desgraciat com per a pensar aquesta vegada en els diners. Quan va entrar a la plaça de l'Hôtel de Ville, va escoltar com sonaven les campanades de la catedral de Notre Dame que quedava per allà a la vora, va dubtar si eren les quatre o les cinc de la tarda, però poc li importava ja el temps quan se li estava escorrent de les seves mans. Just davant seu és va fixar amb una parella, se'ls veia feliços, i una estranya enveja li va recórrer per dintre. Paul no podia deixar de mirar aquells joves plens de vida i somnis per complir que es besaven sense cap tipus d'escrúpol, se sentia culpable i malament, ja no recordava quan algú li havia fet un petó tendre i innocent, de fet ja havia oblidat la darrera vegada que havia estimat. Els tenia allà davant i semblaven un món apart, un món tan distant al seu que només de pensar-ho se li va estrènyer el cor i la soledat el va acabar d'enfonsar. Ple de tristesa i dolor va enretirar la mirada dels joves per fixar-la en la terrassa del costat, on un home de mitjana edat treia alguna cosa que no va saber identificar d'una espècie de borsa. Tot va passar en un instant, de sobte el món va quedar cec per efecte d'un flash de llum que venia de la terrassa deixant per sempre immortal aquell segon de vida. Paul va arribar per fi a casa, es va acomodar al sofà que li havia vist tants cops plorar en silenci i allà mateix va morir aquella nit de pneumonia, ignorant que fins l'eternitat el seu rostre eixiria en una de les fotografies més famoses que va fer en Robert Doisneau.

Cartells

Al darrer mes he recuperat una de les antigues coses que solia fer fa ja força temps com una mena d'hobby. Coses que darrerament havia deixat de banda o simplement havia deixat aparcat per les circumstàncies, centrant tots els meus esforços en anar tirant endavant com podia. Supose que aquest és l'instint de supervivència que tots els éssers vius tenim, tirar endavant dia a dia com pots, tot i que l'essència de cada un de nosaltres, allò que ens fa ser diferents de la resta, esta format per petites coses que donen sentit al que som. Sóc conscient que els meus coneixements de disseny gràfic són molt limitats, però la intenció, la motivació i la il·lusió també conten...no?¿..ací us deixe uns cartells que he fet per a l'IES Brugulat i per a Banyoles Solidària...

Cartell preinscripció cicles formatius
per a l'IES Josep Brugulat

Mural de 2 metres x 0,90 m.
Per a Banyoles Solidària

Primavera Solidària per a BS

Conferència Assumpta Montellà, sobre l'exili i la Maternitat d'Elna

Delên

De vegades hi ha instants que no saps perquè, però que senzillament tens la sensació que són màgics i especials. Això mateix és el que vaig pensar en descobrir per primera vegada el grup menorquí Delên. El seu primer disc s'anomena Sa roba estesa i està farcit de molt bones cançons com ara aquesta, Crid. Dêlen és un grup format per les veus de Len Mesquida i Quim Torres que amb l'ajuda de sons de piano, violí, viola, guitarra i armònica donen sentit a cançons amb lletres tendres i música tranquil·leta amb una barreja perfecta entre folk i pop.

Per sempre, Mario

Se'ns ha anat un altre home bo, compromès, implicat, poeta, uruguaià. Se'ns ha anat Mario Benedetti. Els seus poemes, però, estaran per sempre més entre nosaltres. Ja has vist la grandesa de l'oceà, per sempre Mario.

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Perrea, perrea!

A que va ser per aquesta època quan el Chikiliquatre va representar “España” a Eurovisión?....Em vaig riure molt en les gal·les prèvies, em vaig riure encara més quan va eixir finalista, i ja em vaig acabar de pixar de riure quan el van escollir per a representar a “tot un país”, ridicularitzant per complet un certamen arcaic, fatxendós i que fa pudor a ranci.

El destí per aquest any ens té guardada una altra “chikiliquatrada”, i és que si canviem eurovisión per la copa del rei de futbol, ja tenim l’espectacle servit de nou. Per començar, la final de copa la juga el Barça i l’Athlètic de Bilbao, dos equips que són del tot menys monàrquics (i això que són els dos equips que més han guanyat la copa, imagineu-se les vegades que hem rigut a costa del Juan Carlos i el generalísimo).

Aquest matí he escoltat a la radio que ja s’està escalfant l’ambient amb la proposta feta per varies plataformes tant d’Euskal Herria i Catalunya per a que en el moment de sonar l’himne d’Espanya tothom es gire de cul. Iniciativa aquesta que es fa per tal de fer-li veure ja d’una vegada per totes al Juan Carlos i a la resta de la seua família que sobren ací, que estem farts de mantindre’ls, a més de ser un acte reivindicatiu en contra de la censura a les seleccions d’Euskal Herria i Catalunya.

Com va ocòrrer l’any passat veient eurovisión, jo riuré molt quan veja per la tele tot el Mestalla ple d’icurrinyes i quatribarrades, sense cap rastre d’una bandera espanyola, damunt això succeirà al mateix camp del València!!! Però encara riuria més si veig aparèixer pels vestuaris a 22 jugadors vestits de rockabillies i amb una guitarreta a la ma.....1 el brikindans, 2 el crusaito, 3 el maiqueljanson, 4 el robocop...Perrea, perrea!

La nit dels gira-sols

Tot i que m’esperava més d’aquesta pel·lícula espanyola que va suposar l’estrena a la gran pantalla del director Jorge Sánchez Cabezudo, i que va rebre tres nominacions als premis Goya del 2007 com a millor guió, millor director novell i millor actor revelació, també he de dir que em va sorprendre el seu intent de guió entravessat, i això és d’agrair. És tracta d’una mena de thriller a l’espanyola que t’enganxa a l’historia amb algunes dosis d’intriga i complicitat amb l’argument.

La nit dels gira-sols, conta el drama que viuen dos espeleòlegs que investiguen la troballa d’una nova cova a un xicotet poble d’Àvila davant de l’expectació de tots els habitants. Gabi, la novia d’un d’ells, els espera al peu de la muntanya quan ocorre un incident que trasbalsa per complet la direcció de la pel·lícula. La conclusió, bona pel·li per a un divendres a la nit si no tens res millor a fer.

Força Barça

De vegades hi han imatges en les que sobren les paraules. Aquesta mateix és una, la del capità del Barça, Carles Puyol, besant el braçalet amb la quatribarrada, en el partit de lliga d'aquest dissabte passat que enfrontava el Madrid amb el Barça i que va acabar amb un històric 2 a 6 que tardarem en oblidar. Tot un símbol en un dels escenaris més centralistes i espanyolistes que hi trobem actualment. Força Barça!

Pandèmia solidària

Els diaris en venen plens de noticies, les ràdios no callen, els telenotícies ens mostren imatges de rius de gent amb mascareta per tal d’evitar contagiar-se. Resulta que ningú sap com, però una espècie de virus ha pringat tot el planeta, hi ha un perill imminent que en pocs dies tota la població del món estiga sota els efectes d’un “mal desconegut” que els experts tertulians han batejat com a grip, pandèmia, plaga, crisi i mil noms més que fan atemorir a tothom.

Les autoritats ja no saben que fer, aquest virus fins ara desconegut és molt fort i s’expandeix de forma exponencial amb gran facilitat, afectant primer els dèbils i després a tots aquells que no tenen cor, els cecs voluntaris, a tots aquells incoherents per natura, i finalment als que tenen el poder de decidir i canviar les coses i no ho fan.

Una vegada actua a dintre del teu organisme ja res el pot aturar. No hi ha vacuna. Els efectes desoladors. T’obri els ulls, de sobte et fa tenir consciència del que està ocorrent al món que t’envolta i no saps com, però a partir del dia en que t’infectes no pots parar de denunciar en veu alta tot allò injust que veus més enllà del teu nas.

Respecte l’origen de la infecció no està clar del tot, alguns diuen que sempre ha estat convivint entre nosaltres de forma latent, altres diuen que s’ha creat de nou de forma espontània. Però el més fiable és la teoria que apunta que l’origen d’aquest “virus globalitzat” ha nascut en un dels barris més empobrits de Ciutat de Mèxic, un lloc casual entre tantes i tantes altres zones semblants que estan farcits de pobresa i injustícia arreu del món.

El primer contagiat va ser una persona anònima d’entre el riu de gent que passen habitualment per un dels carrers principals de la gran ciutat, gent parlant pel mòbil, enfeinats, amb els caps baixos mirant-se les seus sabates de 100 $. Segons els indicis de les autoritats, aquesta persona anònima es va aturar en passar per davant d’una cantonada, en aixecar els ulls del terra, va veure un de tants i tants xiquets bruts, desnutrits, sense sabates, i que per suposat no van a escola, que li va dedicar un somriure sense dents mentre li demanava almoina amb un cistell buid.

Aquesta mostra desconeguda de tendresa li va partir el cor. Els ulls de l’anònim ciutadà mai havien vist un somriure abans. Va sentir com a dintre seu algo li ofegava, potser era la culpa. Va fugir d’allà sense poder deixar de mirar aquell somriure demanant clemència, corria encisat topant-se amb la gent que el miraven als ulls desconcertats, els mateixos ulls que havien descobert abans un somriure entre tanta pobresa. De camí a casa va contagiar amb els seus ulls a 30 persones, d’entre ells a 7 turistes de diferents llocs del món que al dia següent tornaven al seu país. Hui he engegat la tele, a la pantalla ha eixit un expert científic que ha batejat el cas com a "pandèmia solidària" i m'ha semblat el terme més correcte de definir aquest nou virus.

Homenatge a Joan Valls

Hui, com tots els anys quan arriba el primer dia del mes de maig, s'ha rendit homenatge al poeta alcoià Joan Valls i als seus versos. El lloc, la placeta del Fossar, al bellmig del centre d'Alcoi que ja no reconec. En l'acte s'han llegit poemes que ens recordaven el 92é aniversari del seu naixement, la música l'ha posada la coral simfònica alcoiana amb cançons molt nostres, mentre que la màgia, com cada any, sonava a tabalet i dolçaina interpretant la muixaranga.

Aquesta foto, malgrat estar un poc desactualitzada, m'agrada per introduir el poema Tangència de la fi, de Joan Valls.

A fosques divagaves en la nit consirosa,
copsant en la tenebra del son verges vivències
que esclataven al buit de l’existència eixorca.
De la terra nadiua vas deprendre l’oratge
i assolellades fúries t’encrespaven la sang
amb remor de pregària. ¿A qui t’encomanaves?
¿Limitaves amb Déu o amb el confús proïsme?
La idea de la fe era un núvol espés
que envoltava el delit d’una blancor puríssima.
I pressenties l’alba com una lucidesa
que retorna a l’inici de les clares senderes.
I tot el que es diu vida es resumia en tu
com un llamp enfeblit, com una al·legoria
del foc que ens acompanya amb l’última enyorança,
amb l’última esplendor sagrada dels orígens.
Al capdavall només impera un vast silenci,
un foc follet que pauta la general tenebra.

Deixa'm entrar-hi

Pel·lícula sueca del director Tomas Alfredson, basada en la novel·la d’èxit Lat den ratte komma in (deixa’m entrar-hi, en suec) escrita per John Ajvide Lindqvist. No es tracta d’una pel·lícula de vampirs pròpiament, tot i que el gènere és una bona excusa per aprofundir més enllà amb un guió original, impactant i tendre que té com a protagonistes a dos nens veïns que viuen una intensa història de complicitat i estima.

Oskar, de 12 anys, viu amargat entre els constants assetjaments escolars dels seus companys de classe i reclòs al barri de Blackeberg, un fred suburbi d’Estocolm. La seua vida canvia completament en conèixer la nova i rara veïna de la seua edat, Eli, que sols ix de casa per la nit, no té fred i que fa una olor estranya. Entre ells poc a poc s’estableixen nexes més i més forts sota la innocència i la tendresa que desperten els seus personatges que interpreten a la perfecció Kåre Hedebrant i Lina Leandersson.

Deixa’m entrar-hi ha recollit un bon grapat de premis i bones crítiques dels experts cinematogràfics, ha estat guardonat amb el Premi a la Millor Pel·lícula Europea a Sitges 2008 i dos premis del públic en les setmanes del cinema fantàstic de Màlaga i Donosti, a més de millor pel·lícula al Festival de Triberca