A qualsevol altra part

Ahir a la nit sonava aquesta cançó al cotxe mentre des del seient del copilot i recargolat sobre la finestra veia passar carrers, llums i gent desconeguda, com fotogrames enllaçats d'una vella pel·lícula. L'argument de la peli narraria la vida d'algú que malgrat sentir-se feliç amb el que ha aconseguit, mai deixa de tenir la sensació de ser un fugitiu del seu propi destí. Supose que aquesta és una bona banda sonora per posar música a la seua estada "a qualsevol altra part".

La bola de neu

La por tornava de nou. Com cada 18 de febrer tothom ja esperava que el cel de sobte es cobriria de núvols amenaçants, el terra tremolaria de sobte i una gran nevada taparia per complet qualsevol senyal de vida del poble. Des de feia 14 anys, aquesta data estava marcada al calendari de la xicoteta població de Tisma, els seus habitants es passaven tot l’any atemorits davant el que ja sabien que havia de venir. Les autoritats desconeixien per complet els motius del que passava per molt que ho estudiaven. Mentre alguns deien que era obra del dimoni, altres deien que era fruit de la casualitat, fins i tot alguns deien que era cosa d’un Déu, que fins i tot afirmaven que li havien vist la seua cara reflectida al cel abans just de començar la tempesta de neu que puntualment deixava el seu rastre cada 18 de febrer.

Tots aquells que deien haver vist el Totpoderós de les altures coincidien en la seua descripció, tothom deia que es tractava d’un rostre innocent i bonic, deien que era la cara d’una xiqueta amb cabells rossos i un grans ulls blaus penetrats. Aquesta descripció però, res tenia a veure amb els efectes tan devastadors que se li associava a la seua presència, cosa que seria més pròpia d’un ser despreciable i dolent que no pas d’un ser amb cara d’àngel com tothom afirmava haver vist.

Aquest any, com els darrers, la gent es trobava tancada a casa esperant atemorida la vinguda del ja conegut desastre natural. El silenci que regnava al poble només fou trencat pel soroll de les campanades que anunciaven que ja era migdia. Els darrers 14 anys solia començar el tremolor del terra per aquesta hora, així que les precaucions eren extremes i tothom des dels finestrons miraven al cel tractant d’esbrinar qualsevol indici del començament del perill. Van anar passant les hores i res feia amagar el sol que lluïa al poble, la gent començava a creure que per algun motiu s’havien lliurat per sempre d’aquell estrany fenomen i començava a eixir al carrer per celebrar que mai més hi haurien tremolors al terra, ni cels blancs apunt de trencar-se en mil pedaços, ni tempestes de neu que ho cobrien tot.

“Si? Qui és?” – contesta una veu tremolosa a l’altra part del telèfon-
“Sóc jo iaia, la Maria. Hui no aniré a ta casa pel meu aniversari, he quedat amb les amigues per anar al cinema” – diu una veu dolça i jove.
“No passa res, filla, ja vindràs un altre dia a fer-me la visita” – contesta la iaia.
“Però guarda’m el regal del meu 15é aniversari...eh?” – li demana la Maria.
“Si, si, no et preocupes, passa-t’ho molt be, filla. Un beset” – i la veu de la iaia sembla més trencada que mai.
“Adèu iaia”.

Després de penjar el telèfon, la iaia camina cap al menjador on tenia parada la taula com cada 18 de febrer, el dia de l'aniversari de la seua neta Maria. No s'atreveix a entrar-hi, i abans de tancar la porta però, es fixa en la bola de cristall que hi ha damunt del moble, mentre pensa que aquest any serà el primer que la seua néta no jugue amb ella el dia del seu aniversari. Enguany serà el primer des de fa 14 anys seguits, que el poble que hi ha a dintre de la bola de cristall no acabe cobert per complet de neu.

I de nou els 80!

Estic amparanoiat des de que m'he despertat aquest matí! Alguna cosa han fet en el meu cos aquesta nit per patir aquesta sensació tan estranya que ara sent..però perquè jo? han estat els de la NASA que estan experiment amb mi? serà que la meua ment mentre dormia ha travessat un espai del temps? o potser hi ha una espècie de triangle de les Bermudes entre la Tasca Manolo, l'estanc del tio Pepe i el xiringuito playero que tinc davant de casa?...la qüestió és que tinc la sensació d'estar vivint de nou els anys 80!!! i si no t'ho creus, continua llegint i voras....

Com faig sempre, mentre em decidisc a despertar-me del tot, els primer minuts del dia els passe recargolat al llit escoltant les noticies del món.....m'ha sobtat que en engegar la radio el primer que he escoltat ha estat una emissora en la que no paraven de parlar de Michael Jackson, que si el rei del pop per ací, que si posem thriller per allà, que si we are the world per l'altre costat....resulta que segons han dit a la radio, Michael Jackson és el número 1 de vendes de discs d'aquesta setmana.

Ja m'ha semblat estrany, aixina que no he fet gaire cas al que deien i he canviat d'emissora, la següent que m'ha eixit parlava d'un cop d'estat a un país llatinoamericà, més concretament a Hondures, on els militars havien segrestat i expulsat del país el seu legítim president, José Manuel Zelaya. Ondia! m'he dit - alhora que m'enrecordava del Ronald Reagan i tota la seua familia i com aquest va acabar amb el sandinisme a Nicaragua allà pels 80, simplement per que aquest moviment popular era una amenaça per a les polítiques neoliberals dels països més rics, EEUU al capdavant de tots. La paranoia es feia evident, primer Michael Jackson, ara un cop d'estat a Llatinoamèrica....tornen els 80!!

En un instant curt en el que he recobrat la plena lucidesa entre tanta paranoia, he pogut canviar de nou d'emissora, i oh sorpresa! ara la radio parlava del Reial Madrid, i qui parlava de l'equip era ni mes ni menys que Jorge Valdano, que deia unes frases moooooolt llargues amb el seu accent argentí que no he acabat d'entendre del tot, ja tenia la mosca darrera l'orella i per completar la noticia ha acabat parlant també Emilio Butragueño que valorava el Madrid com un equip capaç de guanyar tots els títols que es posen per davant. Ondia, ondia - El Valdano i el Butragueño junts, mare que por!....ja no tinc cap tipus de dubte!!...He retornat a la dècada dels 80...

Ara que vindrà? Veure a la gent pel carrer amb hombreres imitant els jugadors dels Dragons?, veure pentinats que no sé com qualificar però això si tots enlacats? La Lina Morgan ens presentarà l'especial de cap d'any en companyia dels marte y trece?¿ És per a estar o no estar amparanoiat?¿...des de que estic en estat de shock sols faig que mirar cap avall, no siga cosa que em quede sense pelets allà on sé jo, perque clar jo als 80 res de res. Però com que a mi m'han ensenyat a ser positiu i tirar endavant passe el que passe, doncs he pensat que la dècada dels 80 també tenien coses bones, i aquestes coses bones tenen nom i cognom, Samantha Fox! oi que té morbillo?..i és que hi han coses que no canvien, en fi...millor me'n torne a dormir!