Gal·la és una noia d’aspecte tendre i dolç, la seva pell de color blanc i el seu cabell llarg i ros fa que tothom al veure-la s’imagine una nina de porcellana que ha deixat el món de les joguines per sentir batecs al cor. Tots els dies agafa el tren des del seu poble per anar-hi a estudiar a Barcelona on s’ha matriculat a fer un curs de fotografia. Des de sempre tothom li havia dit que era molt observadora, però el que tothom no sap d’ella és que s’ha passat tota la vida observant en silenci la resta d’humans i no sols els contempla si no que els seus ulls són capaços d’analitzar qualsevol gest, qualsevol mirada, qualsevol moviment que facen. Després, amb l’ajuda de la imaginació juga a escriure al seu cap històries amb personatges quotidians que té al davant.
Puja al quart vagó com cada dia quan arriba el tren a l’estació, una vegada a dintre seu al mateix lloc de sempre, última filera a la dreta, pegada al corredor. És el lloc perfecte per tal de poder veure la resta de gent que viatja amb ella al vagó sense aixecar cap tipus de sospita. Al llarg de l’hora que dura el trajecte no perd detall de cap d’ells, ho fa de forma tan dissimulada que mai ha coincidit els seus ulls amb els ulls de cap d’ells, per que intueix quan enretirar-los i fer la despistada com si aquell moment no fos amb ella.
Al vagó observa un home calb amb vestit i corbata que passa el temps teclejant la seva agenda electrònica sense parar, sembla enfeinat però la seva expressió de la cara li revela que no es feliç al seu matrimoni, de tant en tant aixeca la vista dissimuladament cap a la noia morena i un pel grassa que té al seu davant, segurament és mare de dos fills i viatja cap a Barcelona buscant treball, fa unes setmanes va enxampar a l’home amb una altra al seu llit. A l’altra part del corredor viatgen dos avis, un d’ells té càncer i van cap a l’hospital on els comunicaran que la malaltia està molt avançada, tots dos ho sospiten per que no separen les seves mans per por de perdre’s el poc temps que els queda d’estar junts. Al davant viatja un jove que té la música molt alta, el seu posat és dur però per dintre es troba neguitós i mira el mòbil cada cinc minuts esperant senyals d'un company de classe del que s'ha enamorat, alhora que pensa com farà per a que la seva família no s'entere que és gay.
Més endavant hi ha una parella d’adolescents que no deixen de fer-se abraçades i petons, fa poc que s’han conegut en una quedada per internet, un mes o dos mesos com a molt, el temps suficient per deixar-la prenyada, ella s’ha fet la prova aquest mateix matí i sap que si li ho diu ell la deixarà sense més, tal i com va aparèixer, es troba perduda i cada cop que l'abraça ella mira amb els ulls perduts cap a l'altra banda del vagó on hi ha un home negre sol que porta una maleta repleta de cd’s per vendre a les Rambles, enyora Gàmbia on ha deixat la família per mal viure en un pis amb quinze immigrants que com ell no tenen papers.
En escoltar l’anunci de la imminent parada a Sants tothom al vagó es posa en peu. Gal·la baixa del tren i enfila les escales mecàniques deixant un dia més les seves històries per al viatge de tornada, no es fixa però, que al sortir de l’estació hi ha un noi amb una guitarra a la porta cantant que cada dia l'observa passar fins que la perd de vista. Avui però, el seu pas ferm, l’expressió de la cara i els seus gestos fa que s'imagine que aquella noia que tots els dies passa a la mateixa hora es diu Gal·la i li agraden les papallones.
