Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo
26/9/09
21/9/09
I hui la cançó del dia és…
17/9/09
He eixit per la tele!!
Volem TV3 per humanitat, senyors!
Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.
5/9/09
Estimat Senyor President
3/9/09
En record de Christian Poveda
2/9/09
Operació sarnatxo
De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿
Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.
El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!
1/9/09
Esperant
Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.
Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.
Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.
Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.