I a tot això...seguim esperant!

Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo

I hui la cançó del dia és…

Hi ha dies en que no saps per quin motiu et despertes amb ganes d’escoltar una determinada cançó que t’ha vingut de sobte a la memòria, o dies que per casualitat descobreixes una cançó que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar-la una vegada rere una altra mentre li vas traient tot el seu suc. Hui és un dia d’aquests, d’aquells que com si fos per obra de màgia ha aparegut a la teua ment una cançó i que conforme la vas escoltant més t’agrada. Aqui us deixe una molt bona cançó i un molt bon vídeo que reflecteix que tot al nostre voltant està ple de vida i senzillesa alhora. Universos Infinits dels Love of lesbian!

He eixit per la tele!!

Volem TV3 per humanitat, senyors!

Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.

Estimat Senyor President

Estimat Senyor President, vinga a donar una volta amb mi. Fem com que, vostè i jo som dues persones normals i vostè no és millor que jo. M'agradaria fer-li unes preguntes, si és que podem enraonar honestament. Com se sent quan veu als indigents als carrers?. Per qui plega per les nits abans de dormir? Que sent quan es mira a l'espill?. Se sent orgullós?. Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...i dir-me Per què?. Estimat Senyor President. Va ser vostè un xiquet solitari?. És vostè un xiquet solitari?. Com pot dir que cap xiquet es deixat de costat?. No som tontos ni estem cecs. Estan empresonats a les seues gàbies, mentre vostè pavimenta el camí cap a l'infern. Que classe de pare li prendria els drets a la seua pròpia filla?. Que classe de pare odiaria la seua pròpia filla si ella fos homosexual?. Sols puc imaginar-me el que la Primera Dama ha de dir: "Has avançat tant des de la teua època de whisky i cocaïna". Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...Deixe'm parlar-li sobre treball dur, amb un sou mínim i un bebè en camí. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, reconstruir la teua pròpia casa després que una bomba la destruira. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, fer-se un llit amb una caixa de cartró. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, treball, dur, treball dur...vostè no té sap res del que és treballar dur. Com aconsegueix dormir per la nit?. Com camina amb el front en alt?....

Estimat Senyor President, vostè mai eixirà a donar una volta amb mi!.

En record de Christian Poveda

Hui és un dia trist pels que seguim el treball dels fotoperiodistes arreu del món, que realitzen un treball digne, sense lligams amb els grans medis de la "desinformació" i sense por a dir les coses pel seu nom. Avui hem conegut la mort del company Christian Poveda, a la població de Apopa (El Salvador). Poveda vivia en aquest país des de feia tres anys, just el temps que va necessitar per enregistrar el documental La vida loca, treball que tracta el tema de les bandes juvenils "Maras" a El Salvador.

L'audiovisual es va estrenar al darrer Festival de Donostia, i s'havia de presentar properament a França, el seu país d'origen, el mes vinent, cosa que ja no podrà veure. Christian ha mort assassinat per mostrar la realitat tal com és, per dir la veritat, per fer un periodisme responsable i sense "Censures", per no estar manipulat ni per cap medi de comunicació, ni govern, ni corporació, ni ningú. D'ell si que podem dir que feia periodisme.

Gràcies per tot Christian!!

Veure el documental La vida loca

Operació sarnatxo

Fa uns anys quan era xicotet i recorria els carrers del meu poble, Alcoi, recorde que em fixava en aquells trossos de parets pintades, en diuen grafitis, on generalment hi havia signatures i gargots escrits amb més o menys gràcia! De vegades també et trobaves alguna frase lapidària de l’estil “cómete a los ricos, estan muy ricos” on es reflectia que qui havia escrit això, no sols li volia donar un toc reinvidicatiu a la cosa, si no que a més en set paraules havia aconseguit una complicitat amb el lector-ciutadà de peu, en forma d’un somriure. També recorde al final del meu carrer un escrit que posava “A la mili i a la guerra que vaja Serra”, una rima fàcil però ben trobada usant el cognom del ministre de defensa d'aleshores, i que vindria a dir de forma educada que s'estava en contra de tota manifestació de poder armat. No se si qui va escriure la primera frase va ser també l’autor d’aquesta segona, si és així deuria d’estar reconegut com el poeta de les masses!...i si no és així, i les cites van ser escrites per mans diferents, estareu d'acord amb mi que a Alcoi tenim molta gent amb criteri.

De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿

Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.

El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!

Esperant

Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.

Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.

Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.

Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.

Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.