Sóc banquer, tinc dues filles, una esposa a qui estime després d’anys i anys plegats i una casa unifamiliar al mig de la ciutat amb jardí i piscina comunitària. No puc pas queixar-me del que m’ha deparat la vida. Sóc feliç amb el que tinc. El treball al banc potser no és del tot el somiat, però l’horari que faig almenys em permet gaudir de la meua afició preferida del cap de setmana, anar a la muntanya. A la meua dona no li agrada pas enfilar-se les botes i pujar cims, i molt menys a les meues filles que sempre em diuen que els dies de festa tenen altres coses més interessants a fer que no olorar excrements de vaca en llocs plens de bitxos.
Aixina que tots els dissabtes al matí, mentre la família encara dorm, em desperte a trenc d’alba i pose rumb a un pic. Tinc la mania de voler ser sempre el primer del dia en arribar allà dalt, no m’agraden les aglomeracions de gent ni sentir l’alé de ningú a la muntanya, per això moltes vegades comence a caminar quan tot just amaneix el sol entre les pedres del camí i el silenci de les valls, i la sensació de viure això és indescriptible.
Aquest dissabte he sortit a les 4 de la matinada de Barcelona, en poc menys de dues hores ja estava a Fontalba, al peu del Puigmal, un pic dels Pirineus Orientals que amb els seus gairebé 3.000 metres es considera el sostre de tota Girona. Mentre conduïa, he repassat una i altra vegada el recorregut en la ment, hui m’he decidit a venir a la Vall de Núria per cobrir un tram circular que feia ja anys que no caminava, de Fontalba pujaré al Puigmal, d’allà baixaré cap a Núria per tornar a Fontalba, en total calcule unes 4 o 5 hores caminant tranquil·lament. Em sobta, però, que quan he arribat a l’aparcament habilitat ja hi havia un cotxe amb els llums encara encesos, qui pretén pujar abans que jo?.
Mentre posava a punt el material i feia unes queixalades a un entrepà que m’havia preparat la nit anterior, del cotxe del costat ha eixit una dona rossa amb el cabell recollit i ulleres de sol, sembla anar sola, i em fa gràcia veure-la maquillada, on es pensa que va?, segur que és la típica “dominguera” que mai no ha fet esport a la seua vida i ara es creu algú especial per ser aquí, si fins i tot no porta la roba de muntanya adequada, potser ni ha dormit i ve d’una nit de festa amb alguna copa de més, be ja s’ho trobarà, això no és com anar per les rambles de compres, -pense. Es veu seriosa, sembla haver plorat i quan passa pel meu costat agatxa el cap i ni tan sols em diu bon dia. Calcule que serà fàcil agafar-la pel camí i llavors em confie i tarde un poc més del previst en estar a punt. Quan comence a enfilar el camí, no veig enlloc la dona maleducada de l’aparcament i això sols vol dir dues coses, o s’ha equivocat de camí o porta un bon ritme d’ascensió, aquesta darrera opció és menys que probable.
Enfile el camí que ha de dirigir-me al Puigmal, però no he transcorregut ni 200 metres quan em fixe en una de les senyals del camí que serveixen per indicar la senda correcta, a banda del color blanc i groc hi ha una creu de color negre al seu costat, sembla feta recentment, però que vol dir?, em pare a pensar el seu significat, però per molt que hi pense no li trobe sentit a aquella marca, potser era una gamberrada?, potser era un codi propi de la zona de la vall de Núria?.
Continue pujant, cada cop el camí es fa més i més dur i per molt que mire cap a dalt no veig rastre de la dona, aixína que accelere el meu pas per trobar-la i avançar-la, he de ser el primer en pujar, però ni aixina aconseguisc veure-la. Em sent cansat, crec que he anat massa fort a la primera pujada que feia el camí i això em passa factura. Decidisc descansar un poc sobre una pedra des d’on veig una vista espectacular de la Vall de Ribes amaneixen, no se sent res i aprofite el moment per desconnectar del que ha donat de si la setmana a la feina i a casa. Els pensaments es trenquen, però, en fixar-me que 10 metres més enllà d’on sóc ara hi ha de nou una marca pintada a una pedra. Una nova creu negra.
Fa anys que vaig a la muntanya i mai havia vist una senyal igual, tampoc havia llegit res respecte aquesta marca, tracte de fer memòria dels llibres i revistes especialitzades de senderisme que he llegit al llarg de la meua vida i no recorde pas cap referència del significat d’una creu d’aquest estil. Al llarg del camí, però, segueixen apareixen les creus negres pintades al costat de les marques que indiquen la senda, una vegada i una altra.
Per fi veig la dona a la part final de l’ascensió al Puigmal, he de reconèixer que m’havia equivocat en jutjar-la, sembla experta i pel que es veu físicament es troba més forta que jo mateix. Segur que la trobaré al cim, -pense, llavors li preguntaré pel significat de la creu negra que va repetint-se pel sender. Mitja hora més tard aconseguisc estar a dalt del Puigmal, però una vegada al cim no trobe cap rastre de la dona rossa. Que estrany! juraria haver-la vist davant meu en l’ascensió. Gairebé no descanse ni gaudisc de la imponent vista que es veu des d’allà dalt i afronte la baixada a Núria, em fixe però que en la poca neu que encara queda hi ha petjades fetes recentment i això m’indica que la dona està fent el mateix recorregut que jo.
He de reconèixer que tot plegat em dona mala espina, la creu negra, la dona que apareix i desapareix, alhora que una part de mi també se sent intrigat per la situació. Segurament tot té una explicació, segur que estic muntant-me tota una història del no res, si és que ja m’ho deia la meua dona, algun dia perdràs l’enteniment allà dalt del cim, potser tenia raó. Baixe amb l’ajuda dels bastons el més ràpid que puc, gairebé estic a punt de caure en un parell de vegades, mentre seguisc descobrint noves creus negres marcades a les pedres del camí, potser en el que va de travessia ja n’he vist trenta o quaranta, ja he perdut el conte.
El meu arriscat descens dona els seus fruits i veig allà lluny una ombra que es belluga, ha de ser ella per força, no hi ha ningú més per ací a aquestes hores - pense. Però no estic del tot segur perquè una fina boira comença a cobrir la cara nordest de la glacera i em dificulta la visió. Accelere més encara el meu pas costera avall i això em fa que comence a notar cremades i ampolles a la planta dels meus peus, tot i aixina, i ignorant el dolor, continue a molt bon pas, calcule que ara la tinc sols a 500 metres mentre divise la seua silueta i ja no tinc cap tipus de dubte que es tracta d’ella. 400 metres gairebé em llance pel pedregal, 300 metres, salte per damunt d’un rierol format per l’aigua del desgel, 200 metres, la seua figura s’endevina entre la boira, 100 metres, rellisque al xafar una pedra i em gire el turmell. M’assente al terra i em trec la bota, mentre entremig de la boira veig com desapareix per complet.
Al cap de cinc minuts el dolor comença a remetre, he tingut sort aquesta vegada, i aprofite la parada per treure la cantimplora i beure un poc d’aigua per agafar forces. Després d’uns minuts que es fan eterns pel mal que encara sent al turmell, arribe a Núria i com ja em pensava no veig cap turista a la vora dels murs del monestir ni prop del llac, on es concentren en un dia normal després de pujar amb el tren cremallera desde Ribes o Queralbs. Tot el meu cos està suant, les pulsacions bateguen fort i les forces cada cop les note més i més justes, afronte el camí de tornada de Núria fins a Fontalba, on tinc el cotxe aparcat, quan tot just les campanades del monestir em recorden que són les 8 de la matinada, fa dues hores que camine, somric en pensar que amb aquest ritme que porte ara faria el rècord de la cursa anual a l’olla de Núria.
De sobte, dalt la pendent, entre els arbres, torne a veure a la llunyania el cos d'ella, sembla estar quieta, potser observa des de dalt l’imponent monestir entremig de les muntanyes, o potser m’observa a mi, m’espera? potser sap que la seguisc, potser això és un joc per ella?, potser se’n riu de mi per que no l’alcance? Que té a veure ella amb les creus de color negre que estic topant-me al camí? Crec que ella sap molt be de que va tot aquesta situació, que comença a cansar-me la veritat.
Tot i aixina, i com si estigues hipnotitzat, comence a enfilar la darrera senda que ha de portar-me al lloc del començament de tota aquesta història, el mal del peu passa a un segon terme mentre puge a bon ritme grimpant entre les pedres. El cor em batega més i més fort en descobrir a cada pas una nova creu negra rere una altra, mentre la boira comença a intensificar-se per aquesta part de la muntanya, i per primer cop sent una sensació que podria anomenar por.
Gairebé puc notar la presència de la dona rossa vigilant-me per tots els racons, darrera de cada arbre, molt prop a mi, sent mil ulls a sobre meu,
és la meua imaginació – tracte de convencem, però no dona resultat i comence a córrer com crec que no ho havia fet mai. Caic i em torne a plantar mil cops, mentre la boira cada cop em fa veure menys el camí, no veig ni a un metre de distància i sols les creus negres dibuixades pel sender em serveixen per a reconèixer el camí. He perdut la noció del temps, ja no se quanta estona porte corrent i una angúnia seca em recorre per dintre meu.
No puc més, em rendisc, el dolor que sent a tot el meu cos es massa gran, és insuportable i clave els genolls al terra a punt de plegar a un Deu amb el que no crec. Tanque els ulls demanant clemència, no se quan temps quede immòbil aixina, però quan els torne a obrir me n’adone que la boira s’ha esvaït de cop, mentre observe atònic com he anat a parar a la vora d’un profund precipici. Una passa més i hagués caigut barranc cap avall inevitablement. Just davant meu, a prop de 500 metres de mi, alguna cosa em crida l’atenció, hi ha algo que es mou a dalt d’aquesta penya. Em pose en peu per tractar d’esdevinar millor de que es tracta, però no tinc bona visió des d’ací i decidisc avançar un poc més.
Avance sense treure la vista d’aquella penya que desafia la llei de la gravetat, mentre a sobre d’ella alguna cosa segueix movent-se, conforme sóc més prop d’allà vaig descobrint el cos de la misteriosa dona, sembla nua des de la distància. No entenc res de tot plegat, i continue corrent com posseït cap on és ella. Es solta els cabells i l’aire li fa ballar una llarga melena rossa, mentre alhora avança poc a poc cap endavant de la penya, a sota d’ella resta un impressionant precipici. Que pretén fer?. La tinc a tocar, potser em resten uns metres d’ella i la suor que em va caent del front fins als ulls em fa veure l’escena borrosa. Cride, cride fort, però les meues paraules es perden amb el vent. Contemple com l’escena passa lentament. Estic molt prop d’ella, gairebé la tinc davant, em llance per agafar-la just quan el seu cos dona un darrer pas cap endavant i es perd pel precipici, alhora que un sec gemec surt de la meua boca.
Nooooooooooooo! Cride, però ja no puc fer-hi res, la seua silueta s’ha perdut entre la immensitat de la vall, i plore extasiat pel cansanci i pel que acabaven de veure els meus ulls.
Al terra em fixe que està tota la seua roba ben plegada, al costat hi ha una nova creu negra pintada a una xicoteta pedra i a sota un tros de paper vermell on sembla que hi ha alguna cosa escrita. M’eixugue les llàgrimes per descobrir el que posa la nota:
“El meu nom és Anna, tinc 37 anys i fa 15 que sóc casada. La primera bufetada la vaig rebre en la mateixa nit de noces, tot era culpa meua segons em deia, però fins avui encara no sóc conscient del que he fet malament tot aquest temps. Les pallisses eren cada cop més fortes i més d’una ocasió vaig témer morir a les seues mans, fins i tot fa uns anys vaig perdre el fill que esperava quan estava embarassada de 5 mesos i em va pegar una patada a la panxa mentre m’insultava alhora. No em sent una víctima per que no l’he deixat mai d’estimar, però no aguante més aquesta situació. Ara vull volar, convertir-me en una àliga i volar per sobre els arbres i les valls. Escapar lluny d’aquest món i perdre’m pel blau horitzó del cel. Deixe enrere 113 creus negres, un per cada cop que m’he sentit morir abans.” 
