La bola de neu

La por tornava de nou. Com cada 18 de febrer tothom ja esperava que el cel de sobte es cobriria de núvols amenaçants, el terra tremolaria de sobte i una gran nevada taparia per complet qualsevol senyal de vida del poble. Des de feia 14 anys, aquesta data estava marcada al calendari de la xicoteta població de Tisma, els seus habitants es passaven tot l’any atemorits davant el que ja sabien que havia de venir. Les autoritats desconeixien per complet els motius del que passava per molt que ho estudiaven. Mentre alguns deien que era obra del dimoni, altres deien que era fruit de la casualitat, fins i tot alguns deien que era cosa d’un Déu, que fins i tot afirmaven que li havien vist la seua cara reflectida al cel abans just de començar la tempesta de neu que puntualment deixava el seu rastre cada 18 de febrer.

Tots aquells que deien haver vist el Totpoderós de les altures coincidien en la seua descripció, tothom deia que es tractava d’un rostre innocent i bonic, deien que era la cara d’una xiqueta amb cabells rossos i un grans ulls blaus penetrats. Aquesta descripció però, res tenia a veure amb els efectes tan devastadors que se li associava a la seua presència, cosa que seria més pròpia d’un ser despreciable i dolent que no pas d’un ser amb cara d’àngel com tothom afirmava haver vist.

Aquest any, com els darrers, la gent es trobava tancada a casa esperant atemorida la vinguda del ja conegut desastre natural. El silenci que regnava al poble només fou trencat pel soroll de les campanades que anunciaven que ja era migdia. Els darrers 14 anys solia començar el tremolor del terra per aquesta hora, així que les precaucions eren extremes i tothom des dels finestrons miraven al cel tractant d’esbrinar qualsevol indici del començament del perill. Van anar passant les hores i res feia amagar el sol que lluïa al poble, la gent començava a creure que per algun motiu s’havien lliurat per sempre d’aquell estrany fenomen i començava a eixir al carrer per celebrar que mai més hi haurien tremolors al terra, ni cels blancs apunt de trencar-se en mil pedaços, ni tempestes de neu que ho cobrien tot.

“Si? Qui és?” – contesta una veu tremolosa a l’altra part del telèfon-
“Sóc jo iaia, la Maria. Hui no aniré a ta casa pel meu aniversari, he quedat amb les amigues per anar al cinema” – diu una veu dolça i jove.
“No passa res, filla, ja vindràs un altre dia a fer-me la visita” – contesta la iaia.
“Però guarda’m el regal del meu 15é aniversari...eh?” – li demana la Maria.
“Si, si, no et preocupes, passa-t’ho molt be, filla. Un beset” – i la veu de la iaia sembla més trencada que mai.
“Adèu iaia”.

Després de penjar el telèfon, la iaia camina cap al menjador on tenia parada la taula com cada 18 de febrer, el dia de l'aniversari de la seua neta Maria. No s'atreveix a entrar-hi, i abans de tancar la porta però, es fixa en la bola de cristall que hi ha damunt del moble, mentre pensa que aquest any serà el primer que la seua néta no jugue amb ella el dia del seu aniversari. Enguany serà el primer des de fa 14 anys seguits, que el poble que hi ha a dintre de la bola de cristall no acabe cobert per complet de neu.