El caçador d'instants

Paul es va despertar de sobte a la seua habitació d'un pis petit de Paris, la tos i la febre cada cop eren més constants i ja gairebé no podia dormir. Tot i la seva creixent malaltia, havia d'anar a treballar cada dia, necessitava els diners per sobreviure, encara que aquesta feina l'estava matant. Paul feia de repartidor de premsa, es passava llargues hores dret al fred carrer esperant que la gent li comprara el diari matinal. Aquesta feina no s'assemblava en res al treball que somiava quan era un nen i corria pels carrers del seu poble natal, a 300 km d'on estava ara. Que lluny quedava això, pensava. De petit, imaginava ser un esportista d'èlit, president de la República Francesa, o inclús anar més enllà i ser astronauta, qualsevol d'aquests oficis serviria per ser algú especial i recordat per sempre més, tal i com ell desitjava més que res a la seua vida. Després d'acabar els estudis primaris amb més pena que glòria, va voler marxar cap a la capital, convençut que en tornar seria l'enveja de tot el poble. Res més lluny de la realitat, Paris l'havia absorbit com un ciutadà anònim més i els diners que havia calculat guanyar s'havien convertit en números vermells, és més, malvivia cada dia descobrint com el seu somni de ser famós s'esvaia per la finestra. Cada dia es despertava vora les cinc de la matinada i després de prendre alguna cosa a corre cuita baixava al carrer per recórrer, amb les mans a les butxaques, la distància que el separava de la redacció del periòdic Le Monde. Darrera les ulleres negres de pasta, el traje i la boina fosca s'amagava una persona fràgil, algú amb una vida que s'havia convertit en una rutina, en una espiral enrevessada que donava voltes i voltes sense trobar mai el final, vivia per inèrcia, i això ja li anava be per tal de no pensar que se sentia fracassat. Aquell 2 de febrer de 1950, feia més fred del normal al carrer, o almenys així ho notava ell, sentia que els pulmons li cremaven fruït de la tos que no se n'anava des de feia setmanes, notava que el cap li pesava i una estranya sensació que les cames no podrien suportar gaire temps més el seu cos malaltís. Després de passar-se llargues hores de peu envoltat de muntanyes de diaris, va decidir tornar cap a casa, aquell dia no cobraria el sou però no li importava, se sentia molt desgraciat com per a pensar aquesta vegada en els diners. Quan va entrar a la plaça de l'Hôtel de Ville, va escoltar com sonaven les campanades de la catedral de Notre Dame que quedava per allà a la vora, va dubtar si eren les quatre o les cinc de la tarda, però poc li importava ja el temps quan se li estava escorrent de les seves mans. Just davant seu és va fixar amb una parella, se'ls veia feliços, i una estranya enveja li va recórrer per dintre. Paul no podia deixar de mirar aquells joves plens de vida i somnis per complir que es besaven sense cap tipus d'escrúpol, se sentia culpable i malament, ja no recordava quan algú li havia fet un petó tendre i innocent, de fet ja havia oblidat la darrera vegada que havia estimat. Els tenia allà davant i semblaven un món apart, un món tan distant al seu que només de pensar-ho se li va estrènyer el cor i la soledat el va acabar d'enfonsar. Ple de tristesa i dolor va enretirar la mirada dels joves per fixar-la en la terrassa del costat, on un home de mitjana edat treia alguna cosa que no va saber identificar d'una espècie de borsa. Tot va passar en un instant, de sobte el món va quedar cec per efecte d'un flash de llum que venia de la terrassa deixant per sempre immortal aquell segon de vida. Paul va arribar per fi a casa, es va acomodar al sofà que li havia vist tants cops plorar en silenci i allà mateix va morir aquella nit de pneumonia, ignorant que fins l'eternitat el seu rostre eixiria en una de les fotografies més famoses que va fer en Robert Doisneau.