Pandèmia solidària

Els diaris en venen plens de noticies, les ràdios no callen, els telenotícies ens mostren imatges de rius de gent amb mascareta per tal d’evitar contagiar-se. Resulta que ningú sap com, però una espècie de virus ha pringat tot el planeta, hi ha un perill imminent que en pocs dies tota la població del món estiga sota els efectes d’un “mal desconegut” que els experts tertulians han batejat com a grip, pandèmia, plaga, crisi i mil noms més que fan atemorir a tothom.

Les autoritats ja no saben que fer, aquest virus fins ara desconegut és molt fort i s’expandeix de forma exponencial amb gran facilitat, afectant primer els dèbils i després a tots aquells que no tenen cor, els cecs voluntaris, a tots aquells incoherents per natura, i finalment als que tenen el poder de decidir i canviar les coses i no ho fan.

Una vegada actua a dintre del teu organisme ja res el pot aturar. No hi ha vacuna. Els efectes desoladors. T’obri els ulls, de sobte et fa tenir consciència del que està ocorrent al món que t’envolta i no saps com, però a partir del dia en que t’infectes no pots parar de denunciar en veu alta tot allò injust que veus més enllà del teu nas.

Respecte l’origen de la infecció no està clar del tot, alguns diuen que sempre ha estat convivint entre nosaltres de forma latent, altres diuen que s’ha creat de nou de forma espontània. Però el més fiable és la teoria que apunta que l’origen d’aquest “virus globalitzat” ha nascut en un dels barris més empobrits de Ciutat de Mèxic, un lloc casual entre tantes i tantes altres zones semblants que estan farcits de pobresa i injustícia arreu del món.

El primer contagiat va ser una persona anònima d’entre el riu de gent que passen habitualment per un dels carrers principals de la gran ciutat, gent parlant pel mòbil, enfeinats, amb els caps baixos mirant-se les seus sabates de 100 $. Segons els indicis de les autoritats, aquesta persona anònima es va aturar en passar per davant d’una cantonada, en aixecar els ulls del terra, va veure un de tants i tants xiquets bruts, desnutrits, sense sabates, i que per suposat no van a escola, que li va dedicar un somriure sense dents mentre li demanava almoina amb un cistell buid.

Aquesta mostra desconeguda de tendresa li va partir el cor. Els ulls de l’anònim ciutadà mai havien vist un somriure abans. Va sentir com a dintre seu algo li ofegava, potser era la culpa. Va fugir d’allà sense poder deixar de mirar aquell somriure demanant clemència, corria encisat topant-se amb la gent que el miraven als ulls desconcertats, els mateixos ulls que havien descobert abans un somriure entre tanta pobresa. De camí a casa va contagiar amb els seus ulls a 30 persones, d’entre ells a 7 turistes de diferents llocs del món que al dia següent tornaven al seu país. Hui he engegat la tele, a la pantalla ha eixit un expert científic que ha batejat el cas com a "pandèmia solidària" i m'ha semblat el terme més correcte de definir aquest nou virus.