Bcn 2010

De nou la feina m’ha fet tornar a la gran ciutat. Baixe del tren a l'estació del Passeig de Gràcia. Mentre puge les escales mecàniques observe les pintes que tenen dos guiris al meu davant, tots dos en pantalons curts i rapats, van passats d'alcohol i criden consignes hooligans que no arribe a entendre del tot, semblen ser aficionats del Liverpool que s'han perdut a Barcelona. La gent passa per la seva vora i ni els mira, deuen d'estar ben acostumats a veure'n a dotzenes. En sortir de l'estació es descobreix davant meu la Casa Batlló on batallons de càmeres esperen el seu torn per fer-la immortal, imagine en quants racons de la ciutat es repeteix la mateixa escena amb diferents botxins i diferents monuments afusellats.

Enfile Passeig de Gràcia cap avall direcció Gran Via i només veig gent i més gent caminant per totes les direccions amb un ordre immaculat, ningú es mira, ningú es toca, ningú sent i el fet em recorda a un formiguer on totes les formigues van per feina. Una dona mancada d’una de les seves cames reposa al terra demanant diners sense aixecar els ulls del terra, mentre a una terrassa de la vora una noia jove molt jove es magreja amb un home vell molt vell que vesteix com si fos jove molt jove. Em creue amb més i més gent i cap d’ells em mira als ulls, ni em toca, ni tan sols em roça. Tothom camina sense més fins que el vermell del semàfor els atura acumulant la gent a totes dues bandes de la vorera com apunt d’enfrontar-se en un duel a mort, moment d’incertesa que es ressol amb el verd que els retorna de nou al seu món.

Veig un dona gran que li costa caminar i un home gran que li va al darrera amb un vestit de boda de fa 50 anys. Un nen plora mentre la mare sembla ni inmutar-se mirant a l’aparador d’una botiga un vestit de 3000 €, potser el nen siga l’únic que se n’adona d’aquesta farsa de món. Persones i persones absortes del soroll de la gran ciutat, dels ulls de la resta de gent, dels seus propis batecs. No puc més, ja en tinc prou, m’ature i tanque els ulls, necessite sentir per un instant, recuperar el tacte de l’herba mullada del prat sobre els meus peus descalços com aquell estiu de la meva infantesa. Vull estar lluny d’aquí, allà on el vent fa soroll i el mar gris queda enrere.

Quan torne a obrir els ulls un sol encisador m’ennuvola la vista. Entre ombres blanques distinguisc uns ulls blaus penetrants que em miren de ben aprop, observant-me. Al mateix temps que la meva mirada de mica en mica es fa més nítida me n’adone que ja no escolte el soroll dels cotxes al passar. Note com unes mans em toquen alhora que descobrisc nous ulls que m’observen en silenci. Fins i tot una noia de llavis tendres que vesteix de blanc com els àngels em besa i puc sentir el tacte d'uns dits allargats i prims abraçant-me fort el pit. Per primera vegada des de que vaig posar els peus en aquesta maleïda ciutat puc notar una fredor al cos que em fa aturar el cor.

Mai hagues pensat que a Barcelona em mirarien als ulls, que em tocarien i menys encara que em besaria una desconeguda amb llavis de mel...sembla tot plegat un somni, tracte de despertar però no em puc moure, vull aixecar-me i marxar d’aquesta estranya ciutat que em posseeix, però ni les cames ni els braços em responen. Amb molts esforços gire una mica el cap i la mirada em transmet llums de colors que venen cap a mi i al meu costat una bici de lloguer destrossada. El meu nom és Antoni Gaudí i he mort atropellat a la cruïlla entre Gran Via i Bailen, avui és 7 de juny del 2010.