La peixateria del súper

A la cua de la peixateria sóc el número 32, porto cinc minuts aquí i la gent que gaudeix a dirigir-me la paraula ho fa esperant que li digui un número per resposta, no volen saber res més de mi, no em pregunten si sóc feliç o no, si estic casat o solter o si m’agrada la coca de cirera o el tipus de cinema que veig els diumenges a la tarda, res, sols els interessa quin número m’ha sortit al dispensador de tiquets!..així que vaig repetint una vegada darrera un altra amb un somriure forçat 32, 32, 32, 32,....això és el que sóc ara mateix? un insignificant número de dos xifres, par, múltiple de 2, el doble de 16, la meitat de 64, el 32, un número sense història que per a la majoria dels humans no significa res, un 32 sense més. 3 i 2, dues xifres, 32!...

Allà plantat a la cua em fixo en tot allò que m’envolta, ja van atenent el 29 i contemplo les cares d’absents i desconegudes amb gestos seriosos a l’espera dels somnis aparcats en una peixateria repleta de gent. Algú parla, algu escolta i altres es dediquen a estar presents i deixar passar el temps fins que els toqui dir la seva sense fer res més pel moment que estar presents. La majoria de persones que omplen la parada són iaies que apuren com jo al darrer dia per comprar el marisc i peix fresc que menjarem al Nadal, entre totes elles, però i envoltada de carros de compra replets de productes i marques blanques la veig, vesteix un abric vermell que li arriba fins els peus i a sota s’intueix una figura de cos de dona jove sensual i fràgil, els seus pits me’ls imagino despuntant per la fredor propera del gel i el seu cabell ros i llarg destaca sobre un fons on predomina el vermell de les gambes, i la negror dels musclos. Com m’agraden els musclos, penso, alhora que criden al 30, dos números més i estaran atenent-me, el meu cor batega més fort que la nadala que sona als altaveus del súper. He de dir-li alguna cosa, però el què? - em pregunto, potser faré com tothom que està aquí i m’aproparé a ella per preguntar-li quin número té, això no faria sospitar a ningú. No això no! no seria bona idea, pensaria que sóc poc original i ximple. Pensa de pressa, que ja estan atenent al número 31. Ja està li dic si sap fer la recepta del rap amb salsa de pebre, a les dones els agrada que els homes tinguin iniciativa a la cuina..no?, uff massa lluny d’ella, em separa dos carros i tres iaies que han decidit fer una barricada entre nosaltres. Amb molta traça em desfaig de les barreres al temps que estic força a la vora com poder olorar-la i fixar-me en els seus llavis carnosos que em fan sentir una fiblada al cos. La saludaré senzillament, un hola, com va això?, alhora que me n’adono que les mirades de les iaies intueixen els meus nervis. Li parlaré, si ara és el moment abans que em toqui, un hola simple i després tractaré de coincidir en un altre lloc del súper per continuar la conversa.

Em giro i quan just començava a obrir la boca per saludar-la, escolto que una veu potent de dona que odia el seu treball diu “el 32” aquest és el meu numero, merda!. Una dècima després dic jo!, però oh sorpresa, una iaia coincideix amb mi amb el mateix crit!, com potser? jo tinc el 32, ella no, i li intento dir de forma educada que s’ha equivocat, la iaia em fa veure que sóc jo qui s’ha enganyat, i així passem un temps discutint davant l’atenta mirada expectant de la resta de gent, la dona visiblement emprenyada m’ensenya el paper i veig que realment té el número 32, al igual que jo, com potser això? Trec de la butxaca el meu i me n’adono que el paper no és del mateix color, mentre que la iaia entre les rialles de tothom exclama en veu alta. Nen, aquest és el paper de la carnisseria!. On és? no la veig, segurament tindria el 33 i ja l’han atès mentre discutiem, marxo de la peixateria deixant enrere les rialles i la vergonya. la busco per tots els corredors i les caixes del supermercat però no hi és enlloc, deixo el carret i surto a l’aparcament però allà tampoc hi és, em rendeixo per fi, agafo el cotxe i torno a casa emprenyat. Aquest Nadal serà diferent em vaig prometre fa uns dies i tenia raó, el passaré un altre any sol sense gambes ni musclos...ah i sense un trosset de cor tampoc!