L'últim ball

Fa dies que no veig aquell vell que solia seure al parc que hi ha al davant de casa meua. De vegades l’espiava des de la finestra del meu estudi, el veia sempre allà, quiet al mateix banc que havia ocupat els darrers anys, fes calor, vent, fred o pluja. Hi era amb la vista perduda i amb la quietud i el silenci del qui potser recorda temps millors, és aleshores quan patia per robar-li aquell instant de solitud i alhora plenitud que deuria sentir en aquell moment.

Altres estones l’observava llançar pa dur als coloms que poc a poc s’anaven acumulant al seu voltant, fent-li sentir un raig d’estima i alegria tot i que tan sols fossen aus qui se li aproparen. Fa dies que no veig aquell rostre cansat, aquella roba desgastada pel pas del temps i aquells ulls que havien vist tants racons del món. Em pregunto on deu ser el vell del parc, haurà anat a viure amb algun familiar lluny d’ací, potser estarà a un llar d’ancians mirant per la finestra la llibertat, patirà alguna malaltia i estarà hospitalitzat, haurà mort?...qui donarà de menjar els coloms a partir d’ara, qui omplirà ara el buit deixat pel vell al banc del parc? On han quedat els records del vell?

Degut a la feina que per aquesta època m’exprimia les forces ja no vaig tornar a pensar en ell al llarg d’un bon temps, fins que un dia camí del gimnàs vaig desviar el meu trajecte per passar per aquell parc que tinc al davant de casa i que ara em preguntava si mai havia xafat. Vaig anar a seure’m en aquell banc que coneixia molt be des de la finestra, només arribar vaig poder entendre que no era un lloc qualsevol, segurament per aquell vell aquell banc seria una espècie d’altar, potser allí es va declarar a la seva dona, potser allà li va fer el primer petó, potser van ballar tota la nit sota la llum del farol, feia 60 anys..i ara, una vegada passada tota una vida torna cada mati a aquell banc per tal de reviure aquell instant aturat en el temps.

Vaig tancar els ulls per un moment per poder imaginar en que pensaria el vell al estar allí on sóc jo ara mateix. No se si va ser l’efecte de l’aire sobre les fulles dels imponents arbres que abraçaven el banc o la meva imaginació que volava, però per un instant vaig poder escoltar la melodia més bella que mai ningú pogués imaginar escoltar, al mateix temps creia veure al meu davant una parella jove amb vestits antics ballant al ritme de les notes que sonaven al meu cap, ella era rossa amb unes cames esveltes i perfectes, ell era alt, jove, sense cap dubte amb els mateixos trets de la cara que el vell però un bon grapat d’anys menys....ballaven i reien....fins que...

- Perdone, està ocupant el meu banc del parc!
Ah, si, si, ho sent, ja marxava cap a casa
- Gràcies jove
De res, ja ens veurem
- Per cert jove...
Si?
- Té un tros de pa dur?, avui se m’ha oblidat a casa
No, ho sent. Adèu