L'últim ball

Fa dies que no veig aquell vell que solia seure al parc que hi ha al davant de casa meua. De vegades l’espiava des de la finestra del meu estudi, el veia sempre allà, quiet al mateix banc que havia ocupat els darrers anys, fes calor, vent, fred o pluja. Hi era amb la vista perduda i amb la quietud i el silenci del qui potser recorda temps millors, és aleshores quan patia per robar-li aquell instant de solitud i alhora plenitud que deuria sentir en aquell moment.

Altres estones l’observava llançar pa dur als coloms que poc a poc s’anaven acumulant al seu voltant, fent-li sentir un raig d’estima i alegria tot i que tan sols fossen aus qui se li aproparen. Fa dies que no veig aquell rostre cansat, aquella roba desgastada pel pas del temps i aquells ulls que havien vist tants racons del món. Em pregunto on deu ser el vell del parc, haurà anat a viure amb algun familiar lluny d’ací, potser estarà a un llar d’ancians mirant per la finestra la llibertat, patirà alguna malaltia i estarà hospitalitzat, haurà mort?...qui donarà de menjar els coloms a partir d’ara, qui omplirà ara el buit deixat pel vell al banc del parc? On han quedat els records del vell?

Degut a la feina que per aquesta època m’exprimia les forces ja no vaig tornar a pensar en ell al llarg d’un bon temps, fins que un dia camí del gimnàs vaig desviar el meu trajecte per passar per aquell parc que tinc al davant de casa i que ara em preguntava si mai havia xafat. Vaig anar a seure’m en aquell banc que coneixia molt be des de la finestra, només arribar vaig poder entendre que no era un lloc qualsevol, segurament per aquell vell aquell banc seria una espècie d’altar, potser allí es va declarar a la seva dona, potser allà li va fer el primer petó, potser van ballar tota la nit sota la llum del farol, feia 60 anys..i ara, una vegada passada tota una vida torna cada mati a aquell banc per tal de reviure aquell instant aturat en el temps.

Vaig tancar els ulls per un moment per poder imaginar en que pensaria el vell al estar allí on sóc jo ara mateix. No se si va ser l’efecte de l’aire sobre les fulles dels imponents arbres que abraçaven el banc o la meva imaginació que volava, però per un instant vaig poder escoltar la melodia més bella que mai ningú pogués imaginar escoltar, al mateix temps creia veure al meu davant una parella jove amb vestits antics ballant al ritme de les notes que sonaven al meu cap, ella era rossa amb unes cames esveltes i perfectes, ell era alt, jove, sense cap dubte amb els mateixos trets de la cara que el vell però un bon grapat d’anys menys....ballaven i reien....fins que...

- Perdone, està ocupant el meu banc del parc!
Ah, si, si, ho sent, ja marxava cap a casa
- Gràcies jove
De res, ja ens veurem
- Per cert jove...
Si?
- Té un tros de pa dur?, avui se m’ha oblidat a casa
No, ho sent. Adèu

Caçant papallones

Gal·la és una noia d’aspecte tendre i dolç, la seva pell de color blanc i el seu cabell llarg i ros fa que tothom al veure-la s’imagine una nina de porcellana que ha deixat el món de les joguines per sentir batecs al cor. Tots els dies agafa el tren des del seu poble per anar-hi a estudiar a Barcelona on s’ha matriculat a fer un curs de fotografia. Des de sempre tothom li havia dit que era molt observadora, però el que tothom no sap d’ella és que s’ha passat tota la vida observant en silenci la resta d’humans i no sols els contempla si no que els seus ulls són capaços d’analitzar qualsevol gest, qualsevol mirada, qualsevol moviment que facen. Després, amb l’ajuda de la imaginació juga a escriure al seu cap històries amb personatges quotidians que té al davant.

Puja al quart vagó com cada dia quan arriba el tren a l’estació, una vegada a dintre seu al mateix lloc de sempre, última filera a la dreta, pegada al corredor. És el lloc perfecte per tal de poder veure la resta de gent que viatja amb ella al vagó sense aixecar cap tipus de sospita. Al llarg de l’hora que dura el trajecte no perd detall de cap d’ells, ho fa de forma tan dissimulada que mai ha coincidit els seus ulls amb els ulls de cap d’ells, per que intueix quan enretirar-los i fer la despistada com si aquell moment no fos amb ella.

Al vagó observa un home calb amb vestit i corbata que passa el temps teclejant la seva agenda electrònica sense parar, sembla enfeinat però la seva expressió de la cara li revela que no es feliç al seu matrimoni, de tant en tant aixeca la vista dissimuladament cap a la noia morena i un pel grassa que té al seu davant, segurament és mare de dos fills i viatja cap a Barcelona buscant treball, fa unes setmanes va enxampar a l’home amb una altra al seu llit. A l’altra part del corredor viatgen dos avis, un d’ells té càncer i van cap a l’hospital on els comunicaran que la malaltia està molt avançada, tots dos ho sospiten per que no separen les seves mans per por de perdre’s el poc temps que els queda d’estar junts. Al davant viatja un jove que té la música molt alta, el seu posat és dur però per dintre es troba neguitós i mira el mòbil cada cinc minuts esperant senyals d'un company de classe del que s'ha enamorat, alhora que pensa com farà per a que la seva família no s'entere que és gay.

Més endavant hi ha una parella d’adolescents que no deixen de fer-se abraçades i petons, fa poc que s’han conegut en una quedada per internet, un mes o dos mesos com a molt, el temps suficient per deixar-la prenyada, ella s’ha fet la prova aquest mateix matí i sap que si li ho diu ell la deixarà sense més, tal i com va aparèixer, es troba perduda i cada cop que l'abraça ella mira amb els ulls perduts cap a l'altra banda del vagó on hi ha un home negre sol que porta una maleta repleta de cd’s per vendre a les Rambles, enyora Gàmbia on ha deixat la família per mal viure en un pis amb quinze immigrants que com ell no tenen papers.

En escoltar l’anunci de la imminent parada a Sants tothom al vagó es posa en peu. Gal·la baixa del tren i enfila les escales mecàniques deixant un dia més les seves històries per al viatge de tornada, no es fixa però, que al sortir de l’estació hi ha un noi amb una guitarra a la porta cantant que cada dia l'observa passar fins que la perd de vista. Avui però, el seu pas ferm, l’expressió de la cara i els seus gestos fa que s'imagine que aquella noia que tots els dies passa a la mateixa hora es diu Gal·la i li agraden les papallones.

El somni

Els somnis somnis són. Som ignorants dels nostres propis somnis, desconeixem si són reals o no, potser són experiències ja viscudes per nosaltres mateixos en una altra vida o potser simplement visualitzem amb els ulls tancats aquells camins que encara ens queden per recòrrer. Quan somiem entrem en una altra dimensió, una altra realitat...un nou món, abstracte o no que es caracteritza per no seguir cap pauta temporal ni sentits tal i com entenem el temps i els sentits al nostre món, per això aquella història que dormint tenia significat en despertar-se només són escenes inconnexes sense cap tipus d’argument. Vivim entre dues realitats que no sempre han d’estar relacionades, són paral·leles i cap d’elles tenen sentit fora de la seva pròpia història...

Avui tinc la sensació d’haver somiat, no sóc capaç de recordar amb detall allò que he viscut, només se que en tancar els ulls el meu cos s’ha relaxat i la meva ment ha fugit cap a terres endins i desconegudes, omplint-se d’experiències, dades i fites que mai hagués imaginat que podrien existir. Recorde estar sol en una sala fosca envoltat de llibres com mai havia vist, grans prestatgeries estranyes repletes de llibres de totes les matèries i escrits en llengües diferents que no em costen llegir i rellegir, com si el temps no tingués cap sentit aquí. En cada enquadernació trobe un raig de vida i a cada paraula un sentit a tot plegat. Estic absort amb tots els fets històrics que poc a poc vaig descobrint, quan de sobte escolte un soroll llunyà al final de la sala que no per això em fa posar en alerta, cada cop estic més segur que algú s'apropa cap a mi decididament i malgrat que la por comença a conquerir-me el meu cos no reacciona a moure's. Les passes estan més i mes prop de mi i jo segueixo absort en els llibres que tinc al meu davant....quan note una ma que reposa sobre el meu muscle, mentre em gire puc apreciar com de la paret penja un calendari i un número 2010, al mateix temps que escolte unes paraules que no acabe d'entendre....es repeteixen una i altra vegada fins que comence a despertar-me del somni...."Nostradamus, desperta que ja ha sortit el sol"....és el gener de 1553, dos anys després publicaria la meva primera obra Les verdaderes centuries astrològiques i profecíes....

Fent l'indi!

Una cançó d'aquelles que s'enganxen pel bon rotllo que transmeteix. Vaig descobrir aquest grup català gràcies a una entrevista que vaig poder escoltar a la ràdio mentre tornava conduint cap a casa. Musiqueta fresqueta per a ara que sembla que ja ve el bon temps. Verdurita buena, si

Amerrika

Aquesta pel·lícula m’ha sorprès, en primer lloc per la forma tan propera i senzilla de contar-te la història en si, gran culpa d’això la té la interpretació dels personatges. M’ha sorprès també l’argument que dona peu a la crítica encoberta o no del somni americà i que també posa en evidència que és el que fa que els USA sigui la primera potència del món, potser per la intel·ligència de la seva gent no que diguem, i per últim m’ha sorprès que aquest tipus de cinema porte el segell de pel·lícula d’origen EEUU, potser l’efecte Obama per fi es fa notar a un país on l’esport nacional és mirar-se el melic, be això amb permís dels hotdogs, la cheesseburguer i la famosa crema de cacahuet. Ah no! Ara que pense, això del segell és perquè la directora és la cineasta palestina-americana Cherien Dabis i aquesta “Amerrika” és la seva obra prima, i per tant finançada pel país de Mickey Mouse, quantes pel·lícules més li deixaran fer?¿.

Qui veu aquesta pel·lícula, sortirà del cinema primer emprenyat pensant, “si he vist la peli en BSO, tant costaria fer quatre subtítols en la llengua de Verdaguer i no en castellà?¿” i després pensarà, “mira que be, palestins i jueus barrejats sense tenir punts de controls a Cisjordania”, perquè això si, el petit poble d’Ilinois on van a parar la família palestina formada per la mare, Muna, i el seu fill, Fadi, potser no tindrà punts de control amb soldats israelians armats com a la seva Palestina, però si hi ha altres barreres igual d’insalvables, aquelles culturals i socials que promogudes pel poder dels mitjans de comunicació i la propaganda del sistema, fa que tothom pense que per ser àrabs porten bombes amagades a les faldilles i siguin amics d’Osama Bin Laden i Saddam Hussein. Doncs això, l’argument de la pel·lícula tracta de tombar aquests prejudicis i judicis de valors entre cultures, i fer veure que les generalitzacions són dolentes...be, ara que penso, jo sóc un incoherent, he fet el mateix en generalitzar als nord-americans, ficar-los a tots al mateix sac, poc intel·ligents i sobrats de greix...Toc final = potser l’esser humà és incoherent per natura, si és així en una altra vida em trie ser un pollastre.

La peixateria del súper

A la cua de la peixateria sóc el número 32, porto cinc minuts aquí i la gent que gaudeix a dirigir-me la paraula ho fa esperant que li digui un número per resposta, no volen saber res més de mi, no em pregunten si sóc feliç o no, si estic casat o solter o si m’agrada la coca de cirera o el tipus de cinema que veig els diumenges a la tarda, res, sols els interessa quin número m’ha sortit al dispensador de tiquets!..així que vaig repetint una vegada darrera un altra amb un somriure forçat 32, 32, 32, 32,....això és el que sóc ara mateix? un insignificant número de dos xifres, par, múltiple de 2, el doble de 16, la meitat de 64, el 32, un número sense història que per a la majoria dels humans no significa res, un 32 sense més. 3 i 2, dues xifres, 32!...

Allà plantat a la cua em fixo en tot allò que m’envolta, ja van atenent el 29 i contemplo les cares d’absents i desconegudes amb gestos seriosos a l’espera dels somnis aparcats en una peixateria repleta de gent. Algú parla, algu escolta i altres es dediquen a estar presents i deixar passar el temps fins que els toqui dir la seva sense fer res més pel moment que estar presents. La majoria de persones que omplen la parada són iaies que apuren com jo al darrer dia per comprar el marisc i peix fresc que menjarem al Nadal, entre totes elles, però i envoltada de carros de compra replets de productes i marques blanques la veig, vesteix un abric vermell que li arriba fins els peus i a sota s’intueix una figura de cos de dona jove sensual i fràgil, els seus pits me’ls imagino despuntant per la fredor propera del gel i el seu cabell ros i llarg destaca sobre un fons on predomina el vermell de les gambes, i la negror dels musclos. Com m’agraden els musclos, penso, alhora que criden al 30, dos números més i estaran atenent-me, el meu cor batega més fort que la nadala que sona als altaveus del súper. He de dir-li alguna cosa, però el què? - em pregunto, potser faré com tothom que està aquí i m’aproparé a ella per preguntar-li quin número té, això no faria sospitar a ningú. No això no! no seria bona idea, pensaria que sóc poc original i ximple. Pensa de pressa, que ja estan atenent al número 31. Ja està li dic si sap fer la recepta del rap amb salsa de pebre, a les dones els agrada que els homes tinguin iniciativa a la cuina..no?, uff massa lluny d’ella, em separa dos carros i tres iaies que han decidit fer una barricada entre nosaltres. Amb molta traça em desfaig de les barreres al temps que estic força a la vora com poder olorar-la i fixar-me en els seus llavis carnosos que em fan sentir una fiblada al cos. La saludaré senzillament, un hola, com va això?, alhora que me n’adono que les mirades de les iaies intueixen els meus nervis. Li parlaré, si ara és el moment abans que em toqui, un hola simple i després tractaré de coincidir en un altre lloc del súper per continuar la conversa.

Em giro i quan just començava a obrir la boca per saludar-la, escolto que una veu potent de dona que odia el seu treball diu “el 32” aquest és el meu numero, merda!. Una dècima després dic jo!, però oh sorpresa, una iaia coincideix amb mi amb el mateix crit!, com potser? jo tinc el 32, ella no, i li intento dir de forma educada que s’ha equivocat, la iaia em fa veure que sóc jo qui s’ha enganyat, i així passem un temps discutint davant l’atenta mirada expectant de la resta de gent, la dona visiblement emprenyada m’ensenya el paper i veig que realment té el número 32, al igual que jo, com potser això? Trec de la butxaca el meu i me n’adono que el paper no és del mateix color, mentre que la iaia entre les rialles de tothom exclama en veu alta. Nen, aquest és el paper de la carnisseria!. On és? no la veig, segurament tindria el 33 i ja l’han atès mentre discutiem, marxo de la peixateria deixant enrere les rialles i la vergonya. la busco per tots els corredors i les caixes del supermercat però no hi és enlloc, deixo el carret i surto a l’aparcament però allà tampoc hi és, em rendeixo per fi, agafo el cotxe i torno a casa emprenyat. Aquest Nadal serà diferent em vaig prometre fa uns dies i tenia raó, el passaré un altre any sol sense gambes ni musclos...ah i sense un trosset de cor tampoc!

Tu no saps com em fas sentir

De vegades nomes cal un somriure, un fet, una mirada per creure't invencible, de vegades només cal una paraula, un gest, un pensament per explotar per dintre, de vegades només cal un silenci, un comiat, un destí per morir de sobte, de vegades només cal una il·lusió, una complicitat, un somni per viure eternament..Tu no saps com em fas sentir!

Petit Indi

Diu una frase popular que a gos flac, tot són puces, doncs aquesta dita resumeix a la perfecció l’argument d’aquesta pel•lícula dirigida per Marc Regla i protagonitzada pel jove Marc Soto que borda el paper en companyia d’altres actors més consagrats com ara Sergi López, Eulàlia Ramon i Eduardo Noriega. La història, ambientada al barri de Vallbona, a l’extraradi de Barcelona, ve a contar la vida de l’Arnau, un jove d’aspecte fràgil i trist i que fins i tot desperta tendresa, i que viu capbussat entre dos mons: la seva il•lusió, els ocells, i la seva realitat, veure la seva mare a la presó mentre a casa gairebé hi ha per menjar. Mentre aquests dos mons no es barregen, il•lusió i realitat conviuen en el món de paper d’Arnau, una història que es trenca per complet quan amb una escena final que es podria definir fins i tot com hardcore ens conta que en el nostre destí no sols el decidim nosaltres mateixos. Pel•lícula altament recomanable de veure, ah! i un apunt final per als grans empresaris de les sales cinematogràfiques...la vaig veure en CATALÀ i hi havia públic a la sala mirant-la, un respecte per la llengua i per la cultura senyors!.

I a tot això...seguim esperant!

Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo

I hui la cançó del dia és…

Hi ha dies en que no saps per quin motiu et despertes amb ganes d’escoltar una determinada cançó que t’ha vingut de sobte a la memòria, o dies que per casualitat descobreixes una cançó que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar-la una vegada rere una altra mentre li vas traient tot el seu suc. Hui és un dia d’aquests, d’aquells que com si fos per obra de màgia ha aparegut a la teua ment una cançó i que conforme la vas escoltant més t’agrada. Aqui us deixe una molt bona cançó i un molt bon vídeo que reflecteix que tot al nostre voltant està ple de vida i senzillesa alhora. Universos Infinits dels Love of lesbian!

He eixit per la tele!!

Volem TV3 per humanitat, senyors!

Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.

Estimat Senyor President

Estimat Senyor President, vinga a donar una volta amb mi. Fem com que, vostè i jo som dues persones normals i vostè no és millor que jo. M'agradaria fer-li unes preguntes, si és que podem enraonar honestament. Com se sent quan veu als indigents als carrers?. Per qui plega per les nits abans de dormir? Que sent quan es mira a l'espill?. Se sent orgullós?. Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...i dir-me Per què?. Estimat Senyor President. Va ser vostè un xiquet solitari?. És vostè un xiquet solitari?. Com pot dir que cap xiquet es deixat de costat?. No som tontos ni estem cecs. Estan empresonats a les seues gàbies, mentre vostè pavimenta el camí cap a l'infern. Que classe de pare li prendria els drets a la seua pròpia filla?. Que classe de pare odiaria la seua pròpia filla si ella fos homosexual?. Sols puc imaginar-me el que la Primera Dama ha de dir: "Has avançat tant des de la teua època de whisky i cocaïna". Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...Deixe'm parlar-li sobre treball dur, amb un sou mínim i un bebè en camí. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, reconstruir la teua pròpia casa després que una bomba la destruira. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, fer-se un llit amb una caixa de cartró. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, treball, dur, treball dur...vostè no té sap res del que és treballar dur. Com aconsegueix dormir per la nit?. Com camina amb el front en alt?....

Estimat Senyor President, vostè mai eixirà a donar una volta amb mi!.

En record de Christian Poveda

Hui és un dia trist pels que seguim el treball dels fotoperiodistes arreu del món, que realitzen un treball digne, sense lligams amb els grans medis de la "desinformació" i sense por a dir les coses pel seu nom. Avui hem conegut la mort del company Christian Poveda, a la població de Apopa (El Salvador). Poveda vivia en aquest país des de feia tres anys, just el temps que va necessitar per enregistrar el documental La vida loca, treball que tracta el tema de les bandes juvenils "Maras" a El Salvador.

L'audiovisual es va estrenar al darrer Festival de Donostia, i s'havia de presentar properament a França, el seu país d'origen, el mes vinent, cosa que ja no podrà veure. Christian ha mort assassinat per mostrar la realitat tal com és, per dir la veritat, per fer un periodisme responsable i sense "Censures", per no estar manipulat ni per cap medi de comunicació, ni govern, ni corporació, ni ningú. D'ell si que podem dir que feia periodisme.

Gràcies per tot Christian!!

Veure el documental La vida loca

Operació sarnatxo

Fa uns anys quan era xicotet i recorria els carrers del meu poble, Alcoi, recorde que em fixava en aquells trossos de parets pintades, en diuen grafitis, on generalment hi havia signatures i gargots escrits amb més o menys gràcia! De vegades també et trobaves alguna frase lapidària de l’estil “cómete a los ricos, estan muy ricos” on es reflectia que qui havia escrit això, no sols li volia donar un toc reinvidicatiu a la cosa, si no que a més en set paraules havia aconseguit una complicitat amb el lector-ciutadà de peu, en forma d’un somriure. També recorde al final del meu carrer un escrit que posava “A la mili i a la guerra que vaja Serra”, una rima fàcil però ben trobada usant el cognom del ministre de defensa d'aleshores, i que vindria a dir de forma educada que s'estava en contra de tota manifestació de poder armat. No se si qui va escriure la primera frase va ser també l’autor d’aquesta segona, si és així deuria d’estar reconegut com el poeta de les masses!...i si no és així, i les cites van ser escrites per mans diferents, estareu d'acord amb mi que a Alcoi tenim molta gent amb criteri.

De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿

Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.

El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!

Esperant

Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.

Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.

Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.

Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.

Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.