Amerrika

Aquesta pel·lícula m’ha sorprès, en primer lloc per la forma tan propera i senzilla de contar-te la història en si, gran culpa d’això la té la interpretació dels personatges. M’ha sorprès també l’argument que dona peu a la crítica encoberta o no del somni americà i que també posa en evidència que és el que fa que els USA sigui la primera potència del món, potser per la intel·ligència de la seva gent no que diguem, i per últim m’ha sorprès que aquest tipus de cinema porte el segell de pel·lícula d’origen EEUU, potser l’efecte Obama per fi es fa notar a un país on l’esport nacional és mirar-se el melic, be això amb permís dels hotdogs, la cheesseburguer i la famosa crema de cacahuet. Ah no! Ara que pense, això del segell és perquè la directora és la cineasta palestina-americana Cherien Dabis i aquesta “Amerrika” és la seva obra prima, i per tant finançada pel país de Mickey Mouse, quantes pel·lícules més li deixaran fer?¿.

Qui veu aquesta pel·lícula, sortirà del cinema primer emprenyat pensant, “si he vist la peli en BSO, tant costaria fer quatre subtítols en la llengua de Verdaguer i no en castellà?¿” i després pensarà, “mira que be, palestins i jueus barrejats sense tenir punts de controls a Cisjordania”, perquè això si, el petit poble d’Ilinois on van a parar la família palestina formada per la mare, Muna, i el seu fill, Fadi, potser no tindrà punts de control amb soldats israelians armats com a la seva Palestina, però si hi ha altres barreres igual d’insalvables, aquelles culturals i socials que promogudes pel poder dels mitjans de comunicació i la propaganda del sistema, fa que tothom pense que per ser àrabs porten bombes amagades a les faldilles i siguin amics d’Osama Bin Laden i Saddam Hussein. Doncs això, l’argument de la pel·lícula tracta de tombar aquests prejudicis i judicis de valors entre cultures, i fer veure que les generalitzacions són dolentes...be, ara que penso, jo sóc un incoherent, he fet el mateix en generalitzar als nord-americans, ficar-los a tots al mateix sac, poc intel·ligents i sobrats de greix...Toc final = potser l’esser humà és incoherent per natura, si és així en una altra vida em trie ser un pollastre.

La peixateria del súper

A la cua de la peixateria sóc el número 32, porto cinc minuts aquí i la gent que gaudeix a dirigir-me la paraula ho fa esperant que li digui un número per resposta, no volen saber res més de mi, no em pregunten si sóc feliç o no, si estic casat o solter o si m’agrada la coca de cirera o el tipus de cinema que veig els diumenges a la tarda, res, sols els interessa quin número m’ha sortit al dispensador de tiquets!..així que vaig repetint una vegada darrera un altra amb un somriure forçat 32, 32, 32, 32,....això és el que sóc ara mateix? un insignificant número de dos xifres, par, múltiple de 2, el doble de 16, la meitat de 64, el 32, un número sense història que per a la majoria dels humans no significa res, un 32 sense més. 3 i 2, dues xifres, 32!...

Allà plantat a la cua em fixo en tot allò que m’envolta, ja van atenent el 29 i contemplo les cares d’absents i desconegudes amb gestos seriosos a l’espera dels somnis aparcats en una peixateria repleta de gent. Algú parla, algu escolta i altres es dediquen a estar presents i deixar passar el temps fins que els toqui dir la seva sense fer res més pel moment que estar presents. La majoria de persones que omplen la parada són iaies que apuren com jo al darrer dia per comprar el marisc i peix fresc que menjarem al Nadal, entre totes elles, però i envoltada de carros de compra replets de productes i marques blanques la veig, vesteix un abric vermell que li arriba fins els peus i a sota s’intueix una figura de cos de dona jove sensual i fràgil, els seus pits me’ls imagino despuntant per la fredor propera del gel i el seu cabell ros i llarg destaca sobre un fons on predomina el vermell de les gambes, i la negror dels musclos. Com m’agraden els musclos, penso, alhora que criden al 30, dos números més i estaran atenent-me, el meu cor batega més fort que la nadala que sona als altaveus del súper. He de dir-li alguna cosa, però el què? - em pregunto, potser faré com tothom que està aquí i m’aproparé a ella per preguntar-li quin número té, això no faria sospitar a ningú. No això no! no seria bona idea, pensaria que sóc poc original i ximple. Pensa de pressa, que ja estan atenent al número 31. Ja està li dic si sap fer la recepta del rap amb salsa de pebre, a les dones els agrada que els homes tinguin iniciativa a la cuina..no?, uff massa lluny d’ella, em separa dos carros i tres iaies que han decidit fer una barricada entre nosaltres. Amb molta traça em desfaig de les barreres al temps que estic força a la vora com poder olorar-la i fixar-me en els seus llavis carnosos que em fan sentir una fiblada al cos. La saludaré senzillament, un hola, com va això?, alhora que me n’adono que les mirades de les iaies intueixen els meus nervis. Li parlaré, si ara és el moment abans que em toqui, un hola simple i després tractaré de coincidir en un altre lloc del súper per continuar la conversa.

Em giro i quan just començava a obrir la boca per saludar-la, escolto que una veu potent de dona que odia el seu treball diu “el 32” aquest és el meu numero, merda!. Una dècima després dic jo!, però oh sorpresa, una iaia coincideix amb mi amb el mateix crit!, com potser? jo tinc el 32, ella no, i li intento dir de forma educada que s’ha equivocat, la iaia em fa veure que sóc jo qui s’ha enganyat, i així passem un temps discutint davant l’atenta mirada expectant de la resta de gent, la dona visiblement emprenyada m’ensenya el paper i veig que realment té el número 32, al igual que jo, com potser això? Trec de la butxaca el meu i me n’adono que el paper no és del mateix color, mentre que la iaia entre les rialles de tothom exclama en veu alta. Nen, aquest és el paper de la carnisseria!. On és? no la veig, segurament tindria el 33 i ja l’han atès mentre discutiem, marxo de la peixateria deixant enrere les rialles i la vergonya. la busco per tots els corredors i les caixes del supermercat però no hi és enlloc, deixo el carret i surto a l’aparcament però allà tampoc hi és, em rendeixo per fi, agafo el cotxe i torno a casa emprenyat. Aquest Nadal serà diferent em vaig prometre fa uns dies i tenia raó, el passaré un altre any sol sense gambes ni musclos...ah i sense un trosset de cor tampoc!

Tu no saps com em fas sentir

De vegades nomes cal un somriure, un fet, una mirada per creure't invencible, de vegades només cal una paraula, un gest, un pensament per explotar per dintre, de vegades només cal un silenci, un comiat, un destí per morir de sobte, de vegades només cal una il·lusió, una complicitat, un somni per viure eternament..Tu no saps com em fas sentir!

Petit Indi

Diu una frase popular que a gos flac, tot són puces, doncs aquesta dita resumeix a la perfecció l’argument d’aquesta pel•lícula dirigida per Marc Regla i protagonitzada pel jove Marc Soto que borda el paper en companyia d’altres actors més consagrats com ara Sergi López, Eulàlia Ramon i Eduardo Noriega. La història, ambientada al barri de Vallbona, a l’extraradi de Barcelona, ve a contar la vida de l’Arnau, un jove d’aspecte fràgil i trist i que fins i tot desperta tendresa, i que viu capbussat entre dos mons: la seva il•lusió, els ocells, i la seva realitat, veure la seva mare a la presó mentre a casa gairebé hi ha per menjar. Mentre aquests dos mons no es barregen, il•lusió i realitat conviuen en el món de paper d’Arnau, una història que es trenca per complet quan amb una escena final que es podria definir fins i tot com hardcore ens conta que en el nostre destí no sols el decidim nosaltres mateixos. Pel•lícula altament recomanable de veure, ah! i un apunt final per als grans empresaris de les sales cinematogràfiques...la vaig veure en CATALÀ i hi havia públic a la sala mirant-la, un respecte per la llengua i per la cultura senyors!.

I a tot això...seguim esperant!

Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo

I hui la cançó del dia és…

Hi ha dies en que no saps per quin motiu et despertes amb ganes d’escoltar una determinada cançó que t’ha vingut de sobte a la memòria, o dies que per casualitat descobreixes una cançó que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar-la una vegada rere una altra mentre li vas traient tot el seu suc. Hui és un dia d’aquests, d’aquells que com si fos per obra de màgia ha aparegut a la teua ment una cançó i que conforme la vas escoltant més t’agrada. Aqui us deixe una molt bona cançó i un molt bon vídeo que reflecteix que tot al nostre voltant està ple de vida i senzillesa alhora. Universos Infinits dels Love of lesbian!

He eixit per la tele!!

Volem TV3 per humanitat, senyors!

Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.

Estimat Senyor President

Estimat Senyor President, vinga a donar una volta amb mi. Fem com que, vostè i jo som dues persones normals i vostè no és millor que jo. M'agradaria fer-li unes preguntes, si és que podem enraonar honestament. Com se sent quan veu als indigents als carrers?. Per qui plega per les nits abans de dormir? Que sent quan es mira a l'espill?. Se sent orgullós?. Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...i dir-me Per què?. Estimat Senyor President. Va ser vostè un xiquet solitari?. És vostè un xiquet solitari?. Com pot dir que cap xiquet es deixat de costat?. No som tontos ni estem cecs. Estan empresonats a les seues gàbies, mentre vostè pavimenta el camí cap a l'infern. Que classe de pare li prendria els drets a la seua pròpia filla?. Que classe de pare odiaria la seua pròpia filla si ella fos homosexual?. Sols puc imaginar-me el que la Primera Dama ha de dir: "Has avançat tant des de la teua època de whisky i cocaïna". Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...Deixe'm parlar-li sobre treball dur, amb un sou mínim i un bebè en camí. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, reconstruir la teua pròpia casa després que una bomba la destruira. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, fer-se un llit amb una caixa de cartró. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, treball, dur, treball dur...vostè no té sap res del que és treballar dur. Com aconsegueix dormir per la nit?. Com camina amb el front en alt?....

Estimat Senyor President, vostè mai eixirà a donar una volta amb mi!.

En record de Christian Poveda

Hui és un dia trist pels que seguim el treball dels fotoperiodistes arreu del món, que realitzen un treball digne, sense lligams amb els grans medis de la "desinformació" i sense por a dir les coses pel seu nom. Avui hem conegut la mort del company Christian Poveda, a la població de Apopa (El Salvador). Poveda vivia en aquest país des de feia tres anys, just el temps que va necessitar per enregistrar el documental La vida loca, treball que tracta el tema de les bandes juvenils "Maras" a El Salvador.

L'audiovisual es va estrenar al darrer Festival de Donostia, i s'havia de presentar properament a França, el seu país d'origen, el mes vinent, cosa que ja no podrà veure. Christian ha mort assassinat per mostrar la realitat tal com és, per dir la veritat, per fer un periodisme responsable i sense "Censures", per no estar manipulat ni per cap medi de comunicació, ni govern, ni corporació, ni ningú. D'ell si que podem dir que feia periodisme.

Gràcies per tot Christian!!

Veure el documental La vida loca

Operació sarnatxo

Fa uns anys quan era xicotet i recorria els carrers del meu poble, Alcoi, recorde que em fixava en aquells trossos de parets pintades, en diuen grafitis, on generalment hi havia signatures i gargots escrits amb més o menys gràcia! De vegades també et trobaves alguna frase lapidària de l’estil “cómete a los ricos, estan muy ricos” on es reflectia que qui havia escrit això, no sols li volia donar un toc reinvidicatiu a la cosa, si no que a més en set paraules havia aconseguit una complicitat amb el lector-ciutadà de peu, en forma d’un somriure. També recorde al final del meu carrer un escrit que posava “A la mili i a la guerra que vaja Serra”, una rima fàcil però ben trobada usant el cognom del ministre de defensa d'aleshores, i que vindria a dir de forma educada que s'estava en contra de tota manifestació de poder armat. No se si qui va escriure la primera frase va ser també l’autor d’aquesta segona, si és així deuria d’estar reconegut com el poeta de les masses!...i si no és així, i les cites van ser escrites per mans diferents, estareu d'acord amb mi que a Alcoi tenim molta gent amb criteri.

De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿

Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.

El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!

Esperant

Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.

Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.

Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.

Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.

Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.

Fart de censures

Estic fart de la censura, de la gent que creu que té la raó única, grande y libre. La mateixa gent que no té cap mirament d’imposar el seu ideari coste el que coste i per damunt de tot i tots els que no pensen com ells. Estic fart de les seues penoses intoleràncies, incoherències de dreta més rància i del seu desprestigi a tot un poble. Perquè si, senyores i senyors censuradors del Partit Popular i companyia, som un poble malgrat que no puguen dormir per la nit pensant-ho! I un poble amb una cultura i una llengua pròpia de nord a sud i de sud a nord, que vostès intenten cegar amb fets que evidencien la seua prepotència i mal fer. Sou mala gent, persones sense cap escrúpol ni cap sentiment que disfresseu sempre la vostra ànima pudenta sota la gomina, el bronzejat, les camises de mànigues llargues i els suèters nugats al coll de color rosa. Feu fàstic, pena i gràcia alhora. Fàstic pels vostres intents de canviar una realitat que vos angoixa amb mentides i trampes, pena, per que mai aconseguireu treure’ns el poder de la paraula ni la força per lluitar per l'estima de la nostra terra i en contra d'allò que la maltracta, i gràcia per que per més que censureu al Cesk Freixas acusant-lo de ser un terrorista, o a l'Hugo Mas per cantar en català, per molt que censureu al Xavi Castillo per riure’s de vosaltres i de pas de tota l’església que adoreu, per molt que censureu el Pepe Rubianes per dir sempre el que pensava, per molt que censureu periòdics, televisions, idees, noms, espais i pensaments, per molt que censureu, nosaltres, els bons, cada cop som més, i més forts i això vos dol molt! feu riure!. Continuarem cantant més fort les cançons del Cesk Freixas i l'Hugo Mas, continuarem aplaudint més fort als espectacles del Xavi Castillo, continuarem rient més fort recordant les paraules del Pepe Rubianes, continuarem cridant més fort demanant uns mitjans de comunicació dignes i en català, continuarem pensant com pensem, continuarem anant als llocs on anem, continuarem parlant la nostra llengua que parlem i continuarem nomenant País Valencià, a la terra on vaig nàixer per molt que vostès em censuren.

Bona nit senyores i senyors de la censura. Descanseu en pau, i una merda!

censura al Cesk Freixas per part del PP i ciutadans

censura a Xavi Castillo per part del PP i l'església

censura a L'Hugo Mas per part de l'Ajuntament d'Alcoi

censura a Pepe Rubianes per part de la dreta espanyola

censura de tv3 al País Valencià per part del PP valencià

censura a la portada del "Jueves" per part dels monàrquics

censura dels xiulets a l'himne espanyol a la final de Copa per TVE

i aixina fins omplir milers d'enllaços... i jo em pregunte: això és democràcia, això és llibertat d'expressió...més be diria jo que això és una farsa!

El jugador de futbolí que volia córrer la banda

Aquest estiu m'he rellegit aquest recull de relats curts que va ser premiat amb el guardó Joan Santamaria 2007 de Narrativa. De les vuit històries que hi han reflectides al llibret escrit pel Ramon Pardina, em quede amb la darrera que just dona nom al llibre "El jugador de futbolí que volia córrer la banda", un títol ben original, (podria passar per una entrada del blog del meu amic Pau, la vida en chandal) sembla ser una molt bona metàfora per definir la vida que tots nosaltres portem dia a dia a terme al món real. La història ens conta els somnis que té un ninot del futbolí, que té els colors del Barça pintats al cos, de veure món, somia en córrer la banda i fins i tot qui sap, algun dia poder marcar un gol i gaudir per un instant la gloria del triomf. Tot i que el jugador de futbolí ansia marxar i veure estadis nous, segons ell diu també enyorarà als companys amb qui comparteix la barra de ferro i a tot l’equip sencer, perque ell s'autodefineix com un jugador d'equip, fins i tot als rivals que com no podria ser d’una altra forma són del Madrid. A partir d’ara quan jugue al futbolí, em fixaré en els jugadors que hi ha allà clavats, condemnats per sempre més a seguir un esquema de joc del 3-3-4, uns ninots que segons tot apunta tenen sentiments i somien en un món millor com fem tots nosaltres.

A qualsevol altra part

Ahir a la nit sonava aquesta cançó al cotxe mentre des del seient del copilot i recargolat sobre la finestra veia passar carrers, llums i gent desconeguda, com fotogrames enllaçats d'una vella pel·lícula. L'argument de la peli narraria la vida d'algú que malgrat sentir-se feliç amb el que ha aconseguit, mai deixa de tenir la sensació de ser un fugitiu del seu propi destí. Supose que aquesta és una bona banda sonora per posar música a la seua estada "a qualsevol altra part".

La bola de neu

La por tornava de nou. Com cada 18 de febrer tothom ja esperava que el cel de sobte es cobriria de núvols amenaçants, el terra tremolaria de sobte i una gran nevada taparia per complet qualsevol senyal de vida del poble. Des de feia 14 anys, aquesta data estava marcada al calendari de la xicoteta població de Tisma, els seus habitants es passaven tot l’any atemorits davant el que ja sabien que havia de venir. Les autoritats desconeixien per complet els motius del que passava per molt que ho estudiaven. Mentre alguns deien que era obra del dimoni, altres deien que era fruit de la casualitat, fins i tot alguns deien que era cosa d’un Déu, que fins i tot afirmaven que li havien vist la seua cara reflectida al cel abans just de començar la tempesta de neu que puntualment deixava el seu rastre cada 18 de febrer.

Tots aquells que deien haver vist el Totpoderós de les altures coincidien en la seua descripció, tothom deia que es tractava d’un rostre innocent i bonic, deien que era la cara d’una xiqueta amb cabells rossos i un grans ulls blaus penetrats. Aquesta descripció però, res tenia a veure amb els efectes tan devastadors que se li associava a la seua presència, cosa que seria més pròpia d’un ser despreciable i dolent que no pas d’un ser amb cara d’àngel com tothom afirmava haver vist.

Aquest any, com els darrers, la gent es trobava tancada a casa esperant atemorida la vinguda del ja conegut desastre natural. El silenci que regnava al poble només fou trencat pel soroll de les campanades que anunciaven que ja era migdia. Els darrers 14 anys solia començar el tremolor del terra per aquesta hora, així que les precaucions eren extremes i tothom des dels finestrons miraven al cel tractant d’esbrinar qualsevol indici del començament del perill. Van anar passant les hores i res feia amagar el sol que lluïa al poble, la gent començava a creure que per algun motiu s’havien lliurat per sempre d’aquell estrany fenomen i començava a eixir al carrer per celebrar que mai més hi haurien tremolors al terra, ni cels blancs apunt de trencar-se en mil pedaços, ni tempestes de neu que ho cobrien tot.

“Si? Qui és?” – contesta una veu tremolosa a l’altra part del telèfon-
“Sóc jo iaia, la Maria. Hui no aniré a ta casa pel meu aniversari, he quedat amb les amigues per anar al cinema” – diu una veu dolça i jove.
“No passa res, filla, ja vindràs un altre dia a fer-me la visita” – contesta la iaia.
“Però guarda’m el regal del meu 15é aniversari...eh?” – li demana la Maria.
“Si, si, no et preocupes, passa-t’ho molt be, filla. Un beset” – i la veu de la iaia sembla més trencada que mai.
“Adèu iaia”.

Després de penjar el telèfon, la iaia camina cap al menjador on tenia parada la taula com cada 18 de febrer, el dia de l'aniversari de la seua neta Maria. No s'atreveix a entrar-hi, i abans de tancar la porta però, es fixa en la bola de cristall que hi ha damunt del moble, mentre pensa que aquest any serà el primer que la seua néta no jugue amb ella el dia del seu aniversari. Enguany serà el primer des de fa 14 anys seguits, que el poble que hi ha a dintre de la bola de cristall no acabe cobert per complet de neu.