Pop ràpid

Anímic és el grup que apareix en aquest capitol de pop ràpid. Una serie de TV3 que està molt i molt be amb actuacions en directe de grups novels i tot (mireu el 3 a la carta i segur que s'enganxeu a veure-la)

4t 1a

Un grup molt bo al que he vist en directe...i erem 5 mirant-los

SENSE SENYAL!

Amb solidaritat amb ACPV, en contra del tancament de tv3 al país valencià.

A l'escola....el català!

Senyors del TS! ja podeu venir a tancar-me en la presó o a afusellar-me si voleu..o si ho preferiu envieu els militars a la meva classe, perque jo senyors del TS....MAI deixaré de fer les meves classes en CATALÀ!

prou d'amenaces, prou d'atemptats...INDEPENDÈNCIA ja!


Sentència del TS

Comunicat del Departament d'Educació

Noticia publicada al Mundo

Noticia publicada a Vilaweb

Noticia publicada a l'Ara

In - Inde - INDEPENDÈNCIA!

Impressionant el Lipdub per la Independència gravat a Vic, que a més suposa batre el record de participació.

Bcn 2010

De nou la feina m’ha fet tornar a la gran ciutat. Baixe del tren a l'estació del Passeig de Gràcia. Mentre puge les escales mecàniques observe les pintes que tenen dos guiris al meu davant, tots dos en pantalons curts i rapats, van passats d'alcohol i criden consignes hooligans que no arribe a entendre del tot, semblen ser aficionats del Liverpool que s'han perdut a Barcelona. La gent passa per la seva vora i ni els mira, deuen d'estar ben acostumats a veure'n a dotzenes. En sortir de l'estació es descobreix davant meu la Casa Batlló on batallons de càmeres esperen el seu torn per fer-la immortal, imagine en quants racons de la ciutat es repeteix la mateixa escena amb diferents botxins i diferents monuments afusellats.

Enfile Passeig de Gràcia cap avall direcció Gran Via i només veig gent i més gent caminant per totes les direccions amb un ordre immaculat, ningú es mira, ningú es toca, ningú sent i el fet em recorda a un formiguer on totes les formigues van per feina. Una dona mancada d’una de les seves cames reposa al terra demanant diners sense aixecar els ulls del terra, mentre a una terrassa de la vora una noia jove molt jove es magreja amb un home vell molt vell que vesteix com si fos jove molt jove. Em creue amb més i més gent i cap d’ells em mira als ulls, ni em toca, ni tan sols em roça. Tothom camina sense més fins que el vermell del semàfor els atura acumulant la gent a totes dues bandes de la vorera com apunt d’enfrontar-se en un duel a mort, moment d’incertesa que es ressol amb el verd que els retorna de nou al seu món.

Veig un dona gran que li costa caminar i un home gran que li va al darrera amb un vestit de boda de fa 50 anys. Un nen plora mentre la mare sembla ni inmutar-se mirant a l’aparador d’una botiga un vestit de 3000 €, potser el nen siga l’únic que se n’adona d’aquesta farsa de món. Persones i persones absortes del soroll de la gran ciutat, dels ulls de la resta de gent, dels seus propis batecs. No puc més, ja en tinc prou, m’ature i tanque els ulls, necessite sentir per un instant, recuperar el tacte de l’herba mullada del prat sobre els meus peus descalços com aquell estiu de la meva infantesa. Vull estar lluny d’aquí, allà on el vent fa soroll i el mar gris queda enrere.

Quan torne a obrir els ulls un sol encisador m’ennuvola la vista. Entre ombres blanques distinguisc uns ulls blaus penetrants que em miren de ben aprop, observant-me. Al mateix temps que la meva mirada de mica en mica es fa més nítida me n’adone que ja no escolte el soroll dels cotxes al passar. Note com unes mans em toquen alhora que descobrisc nous ulls que m’observen en silenci. Fins i tot una noia de llavis tendres que vesteix de blanc com els àngels em besa i puc sentir el tacte d'uns dits allargats i prims abraçant-me fort el pit. Per primera vegada des de que vaig posar els peus en aquesta maleïda ciutat puc notar una fredor al cos que em fa aturar el cor.

Mai hagues pensat que a Barcelona em mirarien als ulls, que em tocarien i menys encara que em besaria una desconeguda amb llavis de mel...sembla tot plegat un somni, tracte de despertar però no em puc moure, vull aixecar-me i marxar d’aquesta estranya ciutat que em posseeix, però ni les cames ni els braços em responen. Amb molts esforços gire una mica el cap i la mirada em transmet llums de colors que venen cap a mi i al meu costat una bici de lloguer destrossada. El meu nom és Antoni Gaudí i he mort atropellat a la cruïlla entre Gran Via i Bailen, avui és 7 de juny del 2010.

Ü_ma

Cau la pluja tòxica sobre els escarabats
i el mar gris s'emporta les ciutats.
(Visca el progrés mundial).
Ja només em queda el record
d'un passat en què vaig somiar,
un futur molt diferent per tots.

82,30 € = El preu de ser patriòtic

Fins ara sempre m’havia preguntat quin era el cost reial de parlar en català a l’estil de València com deia l’Ovidi, fins ara sempre havia dubtat que la censura mediàtica de la meva terra, els xanxullos continus en contra del valencià i de qui ossa a practicar-lo i el boicot a tot allò etiquetat o possible de ser tildat de massa català fos el veritable cost a assumir. Tot això ja és molt evident i per desgràcia n’estic ben acostumat, així que no les tenia totes en mi com per a pensar que sols amb aquestes conseqüències pagaria el preu d’estimar la llengua que ja parlaven els meus avantpassats...ja sabia jo que ací no s’acabava tot, no.

Avui, però, ho he vist clar. 82,30 €, aquest és el preu que he hagut de pagar per ser coherent en les meves idees, per que si amics i amigues, en aquesta vida tot es paga i més ara, fins i tot per ser i viure amb un mínim de coherència. 82,30 €, aquest és l’import que se n’ha anat de la meva butxaca per voler comprar al supermercat BonPreu, una cadena de botigues d’alimentació que com vaig escoltar aquesta setmana a la radio s’ha compromès amb la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, a fomentar l’ús del català posant cançons justament en aquesta mateixa llengua en un 60% del seu fil musical, afegint un nou granet de sorra al que ja feien amb l’etiquetatge dels seus productes i la retolació, en català, dels seus centres.

82,30 € que piquen a final de mes i més si no tenies previst despendre’t d’ells, almenys no tan prompte, però és el que té aparcar el cotxe en un lloc que no tocava i que la grua faci la seva feina....ja podia haver anat al Carrefour o al Mercadona que si tenen pàrking per als clients, però per desgràcia també tenen productes de les marques “Discount” i “Hacendado” retolats en 7 llengües i cap d’elles és el català. 82,30 € és el que val tenir unes idees. Sóc coherent si, però també tinc la sensació que sempre acabe escaldat, gràcies que almenys la multa i la taxa estava en català, perque no estava al País Valencià que si no ni això.

L'últim ball

Fa dies que no veig aquell vell que solia seure al parc que hi ha al davant de casa meua. De vegades l’espiava des de la finestra del meu estudi, el veia sempre allà, quiet al mateix banc que havia ocupat els darrers anys, fes calor, vent, fred o pluja. Hi era amb la vista perduda i amb la quietud i el silenci del qui potser recorda temps millors, és aleshores quan patia per robar-li aquell instant de solitud i alhora plenitud que deuria sentir en aquell moment.

Altres estones l’observava llançar pa dur als coloms que poc a poc s’anaven acumulant al seu voltant, fent-li sentir un raig d’estima i alegria tot i que tan sols fossen aus qui se li aproparen. Fa dies que no veig aquell rostre cansat, aquella roba desgastada pel pas del temps i aquells ulls que havien vist tants racons del món. Em pregunto on deu ser el vell del parc, haurà anat a viure amb algun familiar lluny d’ací, potser estarà a un llar d’ancians mirant per la finestra la llibertat, patirà alguna malaltia i estarà hospitalitzat, haurà mort?...qui donarà de menjar els coloms a partir d’ara, qui omplirà ara el buit deixat pel vell al banc del parc? On han quedat els records del vell?

Degut a la feina que per aquesta època m’exprimia les forces ja no vaig tornar a pensar en ell al llarg d’un bon temps, fins que un dia camí del gimnàs vaig desviar el meu trajecte per passar per aquell parc que tinc al davant de casa i que ara em preguntava si mai havia xafat. Vaig anar a seure’m en aquell banc que coneixia molt be des de la finestra, només arribar vaig poder entendre que no era un lloc qualsevol, segurament per aquell vell aquell banc seria una espècie d’altar, potser allí es va declarar a la seva dona, potser allà li va fer el primer petó, potser van ballar tota la nit sota la llum del farol, feia 60 anys..i ara, una vegada passada tota una vida torna cada mati a aquell banc per tal de reviure aquell instant aturat en el temps.

Vaig tancar els ulls per un moment per poder imaginar en que pensaria el vell al estar allí on sóc jo ara mateix. No se si va ser l’efecte de l’aire sobre les fulles dels imponents arbres que abraçaven el banc o la meva imaginació que volava, però per un instant vaig poder escoltar la melodia més bella que mai ningú pogués imaginar escoltar, al mateix temps creia veure al meu davant una parella jove amb vestits antics ballant al ritme de les notes que sonaven al meu cap, ella era rossa amb unes cames esveltes i perfectes, ell era alt, jove, sense cap dubte amb els mateixos trets de la cara que el vell però un bon grapat d’anys menys....ballaven i reien....fins que...

- Perdone, està ocupant el meu banc del parc!
Ah, si, si, ho sent, ja marxava cap a casa
- Gràcies jove
De res, ja ens veurem
- Per cert jove...
Si?
- Té un tros de pa dur?, avui se m’ha oblidat a casa
No, ho sent. Adèu

Caçant papallones

Gal·la és una noia d’aspecte tendre i dolç, la seva pell de color blanc i el seu cabell llarg i ros fa que tothom al veure-la s’imagine una nina de porcellana que ha deixat el món de les joguines per sentir batecs al cor. Tots els dies agafa el tren des del seu poble per anar-hi a estudiar a Barcelona on s’ha matriculat a fer un curs de fotografia. Des de sempre tothom li havia dit que era molt observadora, però el que tothom no sap d’ella és que s’ha passat tota la vida observant en silenci la resta d’humans i no sols els contempla si no que els seus ulls són capaços d’analitzar qualsevol gest, qualsevol mirada, qualsevol moviment que facen. Després, amb l’ajuda de la imaginació juga a escriure al seu cap històries amb personatges quotidians que té al davant.

Puja al quart vagó com cada dia quan arriba el tren a l’estació, una vegada a dintre seu al mateix lloc de sempre, última filera a la dreta, pegada al corredor. És el lloc perfecte per tal de poder veure la resta de gent que viatja amb ella al vagó sense aixecar cap tipus de sospita. Al llarg de l’hora que dura el trajecte no perd detall de cap d’ells, ho fa de forma tan dissimulada que mai ha coincidit els seus ulls amb els ulls de cap d’ells, per que intueix quan enretirar-los i fer la despistada com si aquell moment no fos amb ella.

Al vagó observa un home calb amb vestit i corbata que passa el temps teclejant la seva agenda electrònica sense parar, sembla enfeinat però la seva expressió de la cara li revela que no es feliç al seu matrimoni, de tant en tant aixeca la vista dissimuladament cap a la noia morena i un pel grassa que té al seu davant, segurament és mare de dos fills i viatja cap a Barcelona buscant treball, fa unes setmanes va enxampar a l’home amb una altra al seu llit. A l’altra part del corredor viatgen dos avis, un d’ells té càncer i van cap a l’hospital on els comunicaran que la malaltia està molt avançada, tots dos ho sospiten per que no separen les seves mans per por de perdre’s el poc temps que els queda d’estar junts. Al davant viatja un jove que té la música molt alta, el seu posat és dur però per dintre es troba neguitós i mira el mòbil cada cinc minuts esperant senyals d'un company de classe del que s'ha enamorat, alhora que pensa com farà per a que la seva família no s'entere que és gay.

Més endavant hi ha una parella d’adolescents que no deixen de fer-se abraçades i petons, fa poc que s’han conegut en una quedada per internet, un mes o dos mesos com a molt, el temps suficient per deixar-la prenyada, ella s’ha fet la prova aquest mateix matí i sap que si li ho diu ell la deixarà sense més, tal i com va aparèixer, es troba perduda i cada cop que l'abraça ella mira amb els ulls perduts cap a l'altra banda del vagó on hi ha un home negre sol que porta una maleta repleta de cd’s per vendre a les Rambles, enyora Gàmbia on ha deixat la família per mal viure en un pis amb quinze immigrants que com ell no tenen papers.

En escoltar l’anunci de la imminent parada a Sants tothom al vagó es posa en peu. Gal·la baixa del tren i enfila les escales mecàniques deixant un dia més les seves històries per al viatge de tornada, no es fixa però, que al sortir de l’estació hi ha un noi amb una guitarra a la porta cantant que cada dia l'observa passar fins que la perd de vista. Avui però, el seu pas ferm, l’expressió de la cara i els seus gestos fa que s'imagine que aquella noia que tots els dies passa a la mateixa hora es diu Gal·la i li agraden les papallones.

El somni

Els somnis somnis són. Som ignorants dels nostres propis somnis, desconeixem si són reals o no, potser són experiències ja viscudes per nosaltres mateixos en una altra vida o potser simplement visualitzem amb els ulls tancats aquells camins que encara ens queden per recòrrer. Quan somiem entrem en una altra dimensió, una altra realitat...un nou món, abstracte o no que es caracteritza per no seguir cap pauta temporal ni sentits tal i com entenem el temps i els sentits al nostre món, per això aquella història que dormint tenia significat en despertar-se només són escenes inconnexes sense cap tipus d’argument. Vivim entre dues realitats que no sempre han d’estar relacionades, són paral·leles i cap d’elles tenen sentit fora de la seva pròpia història...

Avui tinc la sensació d’haver somiat, no sóc capaç de recordar amb detall allò que he viscut, només se que en tancar els ulls el meu cos s’ha relaxat i la meva ment ha fugit cap a terres endins i desconegudes, omplint-se d’experiències, dades i fites que mai hagués imaginat que podrien existir. Recorde estar sol en una sala fosca envoltat de llibres com mai havia vist, grans prestatgeries estranyes repletes de llibres de totes les matèries i escrits en llengües diferents que no em costen llegir i rellegir, com si el temps no tingués cap sentit aquí. En cada enquadernació trobe un raig de vida i a cada paraula un sentit a tot plegat. Estic absort amb tots els fets històrics que poc a poc vaig descobrint, quan de sobte escolte un soroll llunyà al final de la sala que no per això em fa posar en alerta, cada cop estic més segur que algú s'apropa cap a mi decididament i malgrat que la por comença a conquerir-me el meu cos no reacciona a moure's. Les passes estan més i mes prop de mi i jo segueixo absort en els llibres que tinc al meu davant....quan note una ma que reposa sobre el meu muscle, mentre em gire puc apreciar com de la paret penja un calendari i un número 2010, al mateix temps que escolte unes paraules que no acabe d'entendre....es repeteixen una i altra vegada fins que comence a despertar-me del somni...."Nostradamus, desperta que ja ha sortit el sol"....és el gener de 1553, dos anys després publicaria la meva primera obra Les verdaderes centuries astrològiques i profecíes....

Fent l'indi!

Una cançó d'aquelles que s'enganxen pel bon rotllo que transmeteix. Vaig descobrir aquest grup català gràcies a una entrevista que vaig poder escoltar a la ràdio mentre tornava conduint cap a casa. Musiqueta fresqueta per a ara que sembla que ja ve el bon temps. Verdurita buena, si

Amerrika

Aquesta pel·lícula m’ha sorprès, en primer lloc per la forma tan propera i senzilla de contar-te la història en si, gran culpa d’això la té la interpretació dels personatges. M’ha sorprès també l’argument que dona peu a la crítica encoberta o no del somni americà i que també posa en evidència que és el que fa que els USA sigui la primera potència del món, potser per la intel·ligència de la seva gent no que diguem, i per últim m’ha sorprès que aquest tipus de cinema porte el segell de pel·lícula d’origen EEUU, potser l’efecte Obama per fi es fa notar a un país on l’esport nacional és mirar-se el melic, be això amb permís dels hotdogs, la cheesseburguer i la famosa crema de cacahuet. Ah no! Ara que pense, això del segell és perquè la directora és la cineasta palestina-americana Cherien Dabis i aquesta “Amerrika” és la seva obra prima, i per tant finançada pel país de Mickey Mouse, quantes pel·lícules més li deixaran fer?¿.

Qui veu aquesta pel·lícula, sortirà del cinema primer emprenyat pensant, “si he vist la peli en BSO, tant costaria fer quatre subtítols en la llengua de Verdaguer i no en castellà?¿” i després pensarà, “mira que be, palestins i jueus barrejats sense tenir punts de controls a Cisjordania”, perquè això si, el petit poble d’Ilinois on van a parar la família palestina formada per la mare, Muna, i el seu fill, Fadi, potser no tindrà punts de control amb soldats israelians armats com a la seva Palestina, però si hi ha altres barreres igual d’insalvables, aquelles culturals i socials que promogudes pel poder dels mitjans de comunicació i la propaganda del sistema, fa que tothom pense que per ser àrabs porten bombes amagades a les faldilles i siguin amics d’Osama Bin Laden i Saddam Hussein. Doncs això, l’argument de la pel·lícula tracta de tombar aquests prejudicis i judicis de valors entre cultures, i fer veure que les generalitzacions són dolentes...be, ara que penso, jo sóc un incoherent, he fet el mateix en generalitzar als nord-americans, ficar-los a tots al mateix sac, poc intel·ligents i sobrats de greix...Toc final = potser l’esser humà és incoherent per natura, si és així en una altra vida em trie ser un pollastre.

La peixateria del súper

A la cua de la peixateria sóc el número 32, porto cinc minuts aquí i la gent que gaudeix a dirigir-me la paraula ho fa esperant que li digui un número per resposta, no volen saber res més de mi, no em pregunten si sóc feliç o no, si estic casat o solter o si m’agrada la coca de cirera o el tipus de cinema que veig els diumenges a la tarda, res, sols els interessa quin número m’ha sortit al dispensador de tiquets!..així que vaig repetint una vegada darrera un altra amb un somriure forçat 32, 32, 32, 32,....això és el que sóc ara mateix? un insignificant número de dos xifres, par, múltiple de 2, el doble de 16, la meitat de 64, el 32, un número sense història que per a la majoria dels humans no significa res, un 32 sense més. 3 i 2, dues xifres, 32!...

Allà plantat a la cua em fixo en tot allò que m’envolta, ja van atenent el 29 i contemplo les cares d’absents i desconegudes amb gestos seriosos a l’espera dels somnis aparcats en una peixateria repleta de gent. Algú parla, algu escolta i altres es dediquen a estar presents i deixar passar el temps fins que els toqui dir la seva sense fer res més pel moment que estar presents. La majoria de persones que omplen la parada són iaies que apuren com jo al darrer dia per comprar el marisc i peix fresc que menjarem al Nadal, entre totes elles, però i envoltada de carros de compra replets de productes i marques blanques la veig, vesteix un abric vermell que li arriba fins els peus i a sota s’intueix una figura de cos de dona jove sensual i fràgil, els seus pits me’ls imagino despuntant per la fredor propera del gel i el seu cabell ros i llarg destaca sobre un fons on predomina el vermell de les gambes, i la negror dels musclos. Com m’agraden els musclos, penso, alhora que criden al 30, dos números més i estaran atenent-me, el meu cor batega més fort que la nadala que sona als altaveus del súper. He de dir-li alguna cosa, però el què? - em pregunto, potser faré com tothom que està aquí i m’aproparé a ella per preguntar-li quin número té, això no faria sospitar a ningú. No això no! no seria bona idea, pensaria que sóc poc original i ximple. Pensa de pressa, que ja estan atenent al número 31. Ja està li dic si sap fer la recepta del rap amb salsa de pebre, a les dones els agrada que els homes tinguin iniciativa a la cuina..no?, uff massa lluny d’ella, em separa dos carros i tres iaies que han decidit fer una barricada entre nosaltres. Amb molta traça em desfaig de les barreres al temps que estic força a la vora com poder olorar-la i fixar-me en els seus llavis carnosos que em fan sentir una fiblada al cos. La saludaré senzillament, un hola, com va això?, alhora que me n’adono que les mirades de les iaies intueixen els meus nervis. Li parlaré, si ara és el moment abans que em toqui, un hola simple i després tractaré de coincidir en un altre lloc del súper per continuar la conversa.

Em giro i quan just començava a obrir la boca per saludar-la, escolto que una veu potent de dona que odia el seu treball diu “el 32” aquest és el meu numero, merda!. Una dècima després dic jo!, però oh sorpresa, una iaia coincideix amb mi amb el mateix crit!, com potser? jo tinc el 32, ella no, i li intento dir de forma educada que s’ha equivocat, la iaia em fa veure que sóc jo qui s’ha enganyat, i així passem un temps discutint davant l’atenta mirada expectant de la resta de gent, la dona visiblement emprenyada m’ensenya el paper i veig que realment té el número 32, al igual que jo, com potser això? Trec de la butxaca el meu i me n’adono que el paper no és del mateix color, mentre que la iaia entre les rialles de tothom exclama en veu alta. Nen, aquest és el paper de la carnisseria!. On és? no la veig, segurament tindria el 33 i ja l’han atès mentre discutiem, marxo de la peixateria deixant enrere les rialles i la vergonya. la busco per tots els corredors i les caixes del supermercat però no hi és enlloc, deixo el carret i surto a l’aparcament però allà tampoc hi és, em rendeixo per fi, agafo el cotxe i torno a casa emprenyat. Aquest Nadal serà diferent em vaig prometre fa uns dies i tenia raó, el passaré un altre any sol sense gambes ni musclos...ah i sense un trosset de cor tampoc!

Tu no saps com em fas sentir

De vegades nomes cal un somriure, un fet, una mirada per creure't invencible, de vegades només cal una paraula, un gest, un pensament per explotar per dintre, de vegades només cal un silenci, un comiat, un destí per morir de sobte, de vegades només cal una il·lusió, una complicitat, un somni per viure eternament..Tu no saps com em fas sentir!