I a tot això...seguim esperant!

Sempre en estat d'espera!..però realment sabem el que esperem?¿..espere algun dia saber-lo

I hui la cançó del dia és…

Hi ha dies en que no saps per quin motiu et despertes amb ganes d’escoltar una determinada cançó que t’ha vingut de sobte a la memòria, o dies que per casualitat descobreixes una cançó que t’enganxa i que no pots deixar d’escoltar-la una vegada rere una altra mentre li vas traient tot el seu suc. Hui és un dia d’aquests, d’aquells que com si fos per obra de màgia ha aparegut a la teua ment una cançó i que conforme la vas escoltant més t’agrada. Aqui us deixe una molt bona cançó i un molt bon vídeo que reflecteix que tot al nostre voltant està ple de vida i senzillesa alhora. Universos Infinits dels Love of lesbian!

He eixit per la tele!!

Volem TV3 per humanitat, senyors!

Ens hem manifestat, hem cridat, ens hem encadenat, hem fet mil i un recursos i campanyes per reivindicar poder veure TV3 a tot el territori del País Valencià!. Però res, les nostres plegaries no han estat ateses, és més, han estat interessadament rebutjades, ignorades i desintegrades pels mateixos de sempre que no es cansen mai de ser els inquisidors de la cultura, del país, del territori. Potser els que fallem som nosaltres que no sabem dir les coses, potser no hem aprés que cridant no aconseguim res, que amb la llei en la ma no sempre tens la raó, que passen de les nostres manifestacions de “rojos y catalanistas” i que continuen fent la seua versió de la política d’esquena al poble. Em sembla que mai hem aprés aquestes regles del joc, però com que mai és tard, i si enraonem que és impossible combatre contra un gegant sense cervell. Dic jo....I perquè no aliar-se amb ell i dir-li les coses que vol escoltar?¿. Per exemple, com que aquests peperos son tan sensibles en respecte a segons quins temes, podríem intentar entrar-los per ahí. Que us sembla?¿ Són sensibles en tot el que afecta a la família no?¿....que si els matrimonis gays trencaran el model tradicional de la família, que si l’avortament és un assassinat, que si l’assignatura d’educació per la citadania fa que els xiquets creixen perduts, que si és necessari l’amor de la mare i millor si aquesta es quedés a casa com quan Franco estava viu, que si tal i qual.....doncs ara dic jo: senyors del PP valencià, deixeu d’emprenyar amb el tancaments dels repetidors d’ACPV, perque si no la MAMA no em podrà veure que he eixit a TV3!!!, no els fa pena que una mare no puga veure el fill que està lluny?¿...volem TV3 per humanitat, senyors!.

Estimat Senyor President

Estimat Senyor President, vinga a donar una volta amb mi. Fem com que, vostè i jo som dues persones normals i vostè no és millor que jo. M'agradaria fer-li unes preguntes, si és que podem enraonar honestament. Com se sent quan veu als indigents als carrers?. Per qui plega per les nits abans de dormir? Que sent quan es mira a l'espill?. Se sent orgullós?. Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...i dir-me Per què?. Estimat Senyor President. Va ser vostè un xiquet solitari?. És vostè un xiquet solitari?. Com pot dir que cap xiquet es deixat de costat?. No som tontos ni estem cecs. Estan empresonats a les seues gàbies, mentre vostè pavimenta el camí cap a l'infern. Que classe de pare li prendria els drets a la seua pròpia filla?. Que classe de pare odiaria la seua pròpia filla si ella fos homosexual?. Sols puc imaginar-me el que la Primera Dama ha de dir: "Has avançat tant des de la teua època de whisky i cocaïna". Com aconsegueix dormir mentre la resta de nosaltres plorem?. Com aconsegueix somiar sabent que una mare no va tenir l'oportunitat d'acomiadar-se? Com camina amb el front en alt? Es capaç, tanmateix, de mirar-me als ulls?...Deixe'm parlar-li sobre treball dur, amb un sou mínim i un bebè en camí. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, reconstruir la teua pròpia casa després que una bomba la destruira. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, fer-se un llit amb una caixa de cartró. Deixe'm parlar-li sobre treball dur, treball, dur, treball dur...vostè no té sap res del que és treballar dur. Com aconsegueix dormir per la nit?. Com camina amb el front en alt?....

Estimat Senyor President, vostè mai eixirà a donar una volta amb mi!.

En record de Christian Poveda

Hui és un dia trist pels que seguim el treball dels fotoperiodistes arreu del món, que realitzen un treball digne, sense lligams amb els grans medis de la "desinformació" i sense por a dir les coses pel seu nom. Avui hem conegut la mort del company Christian Poveda, a la població de Apopa (El Salvador). Poveda vivia en aquest país des de feia tres anys, just el temps que va necessitar per enregistrar el documental La vida loca, treball que tracta el tema de les bandes juvenils "Maras" a El Salvador.

L'audiovisual es va estrenar al darrer Festival de Donostia, i s'havia de presentar properament a França, el seu país d'origen, el mes vinent, cosa que ja no podrà veure. Christian ha mort assassinat per mostrar la realitat tal com és, per dir la veritat, per fer un periodisme responsable i sense "Censures", per no estar manipulat ni per cap medi de comunicació, ni govern, ni corporació, ni ningú. D'ell si que podem dir que feia periodisme.

Gràcies per tot Christian!!

Veure el documental La vida loca

Operació sarnatxo

Fa uns anys quan era xicotet i recorria els carrers del meu poble, Alcoi, recorde que em fixava en aquells trossos de parets pintades, en diuen grafitis, on generalment hi havia signatures i gargots escrits amb més o menys gràcia! De vegades també et trobaves alguna frase lapidària de l’estil “cómete a los ricos, estan muy ricos” on es reflectia que qui havia escrit això, no sols li volia donar un toc reinvidicatiu a la cosa, si no que a més en set paraules havia aconseguit una complicitat amb el lector-ciutadà de peu, en forma d’un somriure. També recorde al final del meu carrer un escrit que posava “A la mili i a la guerra que vaja Serra”, una rima fàcil però ben trobada usant el cognom del ministre de defensa d'aleshores, i que vindria a dir de forma educada que s'estava en contra de tota manifestació de poder armat. No se si qui va escriure la primera frase va ser també l’autor d’aquesta segona, si és així deuria d’estar reconegut com el poeta de les masses!...i si no és així, i les cites van ser escrites per mans diferents, estareu d'acord amb mi que a Alcoi tenim molta gent amb criteri.

De dibuixos a les parets del poble hi havia molts, i ho dic en passat i amb un pèl d’enyorança, per que ara per ara no se’n veuen cap i els que potser hi ha no tenen cap interès reivindicatiu. Recorde un dibuix ben gran pintat pels Maulets als murs de l’escola de l’Uxola, amb la cara de l’Ovidi Montllor i a sota la frase “Alcoi no t’oblida”. Però això ja és passat. Ara aquest mur no hi és, l’escola també està tombada, i la cara de l’Ovidi ha deixat pas a un polèmic pàrquing que ha costat tres vegades més del que havia estat pressupostat en un principi. El progrés?¿

Però no tot és trist a Alcoi, ja voreu, també recorde fa molts anys que a cada cantó del centre com aquell que diu, hi havia xicotets dibuixos d’un cistelló amb fletxes pintades que quedava gravat junt a les paraules “operació sarnatxo”, tal i com ix a la foto d’aquesta entrada. Les pintades es reproduïen per tota la ciutat de forma exponencial a la proliferació de l’ús de les bosses de plàstic amb logos dels grans magatzems que allà començaven a créixer. Sarnatxo, és al que anomenem a Alcoi un cabàs o cistell dels que feien servir abans les iaies per anar a comprar. I doncs, “operació sarnatxo”, no era més que reivindicar que s’utilitzara el cabàs per anar al mercat i no bosses de plàstic que tarden vora a 400 anys en reciclar-se si no acaben abans a la boca d’un peix o tortuga marina que les confonen per aliment.

El dia 10 de setembre, a Alcoi, els dos principals hipermercats que hi han allà instal·lats, Carrefour i Eroski, deixaran de donar bosses de plàstic a la compra. Així que per fi anirem tots i totes a comprar amb el carro o el sarnatxo. Com ja va passar amb aquella pintada del Serra, on el temps va abolir la mili i esperem que algun dia també les guerres, "l’operació sarnatxo" ja està completada...ara falta complir aquella altra pintada que resava “Ovidi. Alcoi no t’oblida”, que prenguen part les autoritats, vaja una utopia, esperem sentats...i si no, sempre tindrem el consol de poder "comerse un rico, que estan muy ricos", i més ara que estem en temps de crisi!

Esperant

Hi havia algú que va nàixer, el seu primer record de la vida va ser el fet d’esperar que algú tapara aquella llum cegadora i que l’impedia obrir de bat a bat els seus ulls recentment estrenats. Quan ja es va donar per vençut que la llum era més poderosa que ell, va centrar tots els seus esforços en satisfer aquella fam desconeguda per ell fins ara, esperant assaborir una mica de llet materna. I així vàren passar els primers dies de la seua existència, sempre esperant estonetes per dormir i el menjar que venia acompanyat de les besades i carantonyes de la mare.

Al cap d’uns mesos es va assabentar que al món també hi ha dolor, un mal que li venia de les genives i que esperava que se li passés en nàixer les dents que li començaven a eixir. Més tard esperava que els sorollets que li eixien per la boca es convertiren de sobte en paraules que algú pogués escoltar i entendre, i esperant esperant, va començar a donar les seues primeres passes indecises sobre un món al que ja començava a prendre-li la mesura. El seu cos cada cop s’anava estirant, però per a ell mai era suficient, esperava el dia que pogués agafar per ell mateix les galetes que la iaia guardava a l’estant de dalt de l’armari, però aquest dia encara semblava lluny i s’havia de conformar en jugar amb la bici de quatre rodes que esperava es convertiria en dues com la resta de bicis dels companys de classe.

Començava a tenir criteri i sentit, i es va assabentar que una de les coses que més odiava era quan els pares li deien: - hauràs d’esperar a ser major per fer això, per provar alló, per dir paraulotes, per fer el que tu vulgues-. Així va arribar l’adolescència, i amb ella els primers amors i els primers desamors, esperant el primer bes d’una xica, la primera festa i borratxera, pregant i esperant que la mare no s’adonara que havia arribat dues hores tard de l’hora pactada. Va ser l’època de l’espera que sonés el timbre de classe que marcava l’hora del pati, l’espera del Nadal en que els Reis Mags li portarien la moto, i l’espera de tots els caps de setmana per a jugar a futbol amb els amics.

Va continuar creixent i els seus estudis el van portar a la universitat, on abans d’esperar a convertir-se en un prometedor professional, esperava perdre la virginitat amb la companya de classe que seia dos llocs més endavant. I així va ser com va continuar passant el temps. Va aconseguir el títol esperat, que era la clau per esperar un treball digne que no arribava mai, ni la feina ni la mitja taronja que algú un dia li havia prometre que trobaria, i que per més que esperava mai arribava.

Per fi es va casar, esperava tenir una vida modèlica familiar i tenir 2 fills, una xiqueta i un xiquet, però sols va tenir 1, i aquest va nàixer sota la tutela del seu pare, que esperava d’ell el millor, tot i que ell mateix desconeixia que era el millor en aquest món. Esperant veure créixer al fill va passar la vida, i quan es va adonar se sentia vell i major. Primer va veure morir la dona, després va ser el fill qui amb l’excusa d’una beca a Austràlia se’n va anar de casa. Ara a més de vell i major se sentia sol, i per primera vegada va tenir temps suficient per pensar, i pensava en complir un nou any, esperava tenir 75, 76, 77, arribar als 80 anys i quan va arribar va esperar a arribar als 90 i llavors una greu malaltia el va fer postrar-se al llit per sempre més, mentre la seua ment esperava el dia de la seua mort, que va arribar un dia trist de gener. Abans de marxar, però, va pensar, que esperava que algu es recordés d’ell com algú que va ser pacient en vida sense esperar res a canvi.

Fart de censures

Estic fart de la censura, de la gent que creu que té la raó única, grande y libre. La mateixa gent que no té cap mirament d’imposar el seu ideari coste el que coste i per damunt de tot i tots els que no pensen com ells. Estic fart de les seues penoses intoleràncies, incoherències de dreta més rància i del seu desprestigi a tot un poble. Perquè si, senyores i senyors censuradors del Partit Popular i companyia, som un poble malgrat que no puguen dormir per la nit pensant-ho! I un poble amb una cultura i una llengua pròpia de nord a sud i de sud a nord, que vostès intenten cegar amb fets que evidencien la seua prepotència i mal fer. Sou mala gent, persones sense cap escrúpol ni cap sentiment que disfresseu sempre la vostra ànima pudenta sota la gomina, el bronzejat, les camises de mànigues llargues i els suèters nugats al coll de color rosa. Feu fàstic, pena i gràcia alhora. Fàstic pels vostres intents de canviar una realitat que vos angoixa amb mentides i trampes, pena, per que mai aconseguireu treure’ns el poder de la paraula ni la força per lluitar per l'estima de la nostra terra i en contra d'allò que la maltracta, i gràcia per que per més que censureu al Cesk Freixas acusant-lo de ser un terrorista, o a l'Hugo Mas per cantar en català, per molt que censureu al Xavi Castillo per riure’s de vosaltres i de pas de tota l’església que adoreu, per molt que censureu el Pepe Rubianes per dir sempre el que pensava, per molt que censureu periòdics, televisions, idees, noms, espais i pensaments, per molt que censureu, nosaltres, els bons, cada cop som més, i més forts i això vos dol molt! feu riure!. Continuarem cantant més fort les cançons del Cesk Freixas i l'Hugo Mas, continuarem aplaudint més fort als espectacles del Xavi Castillo, continuarem rient més fort recordant les paraules del Pepe Rubianes, continuarem cridant més fort demanant uns mitjans de comunicació dignes i en català, continuarem pensant com pensem, continuarem anant als llocs on anem, continuarem parlant la nostra llengua que parlem i continuarem nomenant País Valencià, a la terra on vaig nàixer per molt que vostès em censuren.

Bona nit senyores i senyors de la censura. Descanseu en pau, i una merda!

censura al Cesk Freixas per part del PP i ciutadans

censura a Xavi Castillo per part del PP i l'església

censura a L'Hugo Mas per part de l'Ajuntament d'Alcoi

censura a Pepe Rubianes per part de la dreta espanyola

censura de tv3 al País Valencià per part del PP valencià

censura a la portada del "Jueves" per part dels monàrquics

censura dels xiulets a l'himne espanyol a la final de Copa per TVE

i aixina fins omplir milers d'enllaços... i jo em pregunte: això és democràcia, això és llibertat d'expressió...més be diria jo que això és una farsa!

El jugador de futbolí que volia córrer la banda

Aquest estiu m'he rellegit aquest recull de relats curts que va ser premiat amb el guardó Joan Santamaria 2007 de Narrativa. De les vuit històries que hi han reflectides al llibret escrit pel Ramon Pardina, em quede amb la darrera que just dona nom al llibre "El jugador de futbolí que volia córrer la banda", un títol ben original, (podria passar per una entrada del blog del meu amic Pau, la vida en chandal) sembla ser una molt bona metàfora per definir la vida que tots nosaltres portem dia a dia a terme al món real. La història ens conta els somnis que té un ninot del futbolí, que té els colors del Barça pintats al cos, de veure món, somia en córrer la banda i fins i tot qui sap, algun dia poder marcar un gol i gaudir per un instant la gloria del triomf. Tot i que el jugador de futbolí ansia marxar i veure estadis nous, segons ell diu també enyorarà als companys amb qui comparteix la barra de ferro i a tot l’equip sencer, perque ell s'autodefineix com un jugador d'equip, fins i tot als rivals que com no podria ser d’una altra forma són del Madrid. A partir d’ara quan jugue al futbolí, em fixaré en els jugadors que hi ha allà clavats, condemnats per sempre més a seguir un esquema de joc del 3-3-4, uns ninots que segons tot apunta tenen sentiments i somien en un món millor com fem tots nosaltres.

A qualsevol altra part

Ahir a la nit sonava aquesta cançó al cotxe mentre des del seient del copilot i recargolat sobre la finestra veia passar carrers, llums i gent desconeguda, com fotogrames enllaçats d'una vella pel·lícula. L'argument de la peli narraria la vida d'algú que malgrat sentir-se feliç amb el que ha aconseguit, mai deixa de tenir la sensació de ser un fugitiu del seu propi destí. Supose que aquesta és una bona banda sonora per posar música a la seua estada "a qualsevol altra part".

La bola de neu

La por tornava de nou. Com cada 18 de febrer tothom ja esperava que el cel de sobte es cobriria de núvols amenaçants, el terra tremolaria de sobte i una gran nevada taparia per complet qualsevol senyal de vida del poble. Des de feia 14 anys, aquesta data estava marcada al calendari de la xicoteta població de Tisma, els seus habitants es passaven tot l’any atemorits davant el que ja sabien que havia de venir. Les autoritats desconeixien per complet els motius del que passava per molt que ho estudiaven. Mentre alguns deien que era obra del dimoni, altres deien que era fruit de la casualitat, fins i tot alguns deien que era cosa d’un Déu, que fins i tot afirmaven que li havien vist la seua cara reflectida al cel abans just de començar la tempesta de neu que puntualment deixava el seu rastre cada 18 de febrer.

Tots aquells que deien haver vist el Totpoderós de les altures coincidien en la seua descripció, tothom deia que es tractava d’un rostre innocent i bonic, deien que era la cara d’una xiqueta amb cabells rossos i un grans ulls blaus penetrats. Aquesta descripció però, res tenia a veure amb els efectes tan devastadors que se li associava a la seua presència, cosa que seria més pròpia d’un ser despreciable i dolent que no pas d’un ser amb cara d’àngel com tothom afirmava haver vist.

Aquest any, com els darrers, la gent es trobava tancada a casa esperant atemorida la vinguda del ja conegut desastre natural. El silenci que regnava al poble només fou trencat pel soroll de les campanades que anunciaven que ja era migdia. Els darrers 14 anys solia començar el tremolor del terra per aquesta hora, així que les precaucions eren extremes i tothom des dels finestrons miraven al cel tractant d’esbrinar qualsevol indici del començament del perill. Van anar passant les hores i res feia amagar el sol que lluïa al poble, la gent començava a creure que per algun motiu s’havien lliurat per sempre d’aquell estrany fenomen i començava a eixir al carrer per celebrar que mai més hi haurien tremolors al terra, ni cels blancs apunt de trencar-se en mil pedaços, ni tempestes de neu que ho cobrien tot.

“Si? Qui és?” – contesta una veu tremolosa a l’altra part del telèfon-
“Sóc jo iaia, la Maria. Hui no aniré a ta casa pel meu aniversari, he quedat amb les amigues per anar al cinema” – diu una veu dolça i jove.
“No passa res, filla, ja vindràs un altre dia a fer-me la visita” – contesta la iaia.
“Però guarda’m el regal del meu 15é aniversari...eh?” – li demana la Maria.
“Si, si, no et preocupes, passa-t’ho molt be, filla. Un beset” – i la veu de la iaia sembla més trencada que mai.
“Adèu iaia”.

Després de penjar el telèfon, la iaia camina cap al menjador on tenia parada la taula com cada 18 de febrer, el dia de l'aniversari de la seua neta Maria. No s'atreveix a entrar-hi, i abans de tancar la porta però, es fixa en la bola de cristall que hi ha damunt del moble, mentre pensa que aquest any serà el primer que la seua néta no jugue amb ella el dia del seu aniversari. Enguany serà el primer des de fa 14 anys seguits, que el poble que hi ha a dintre de la bola de cristall no acabe cobert per complet de neu.

I de nou els 80!

Estic amparanoiat des de que m'he despertat aquest matí! Alguna cosa han fet en el meu cos aquesta nit per patir aquesta sensació tan estranya que ara sent..però perquè jo? han estat els de la NASA que estan experiment amb mi? serà que la meua ment mentre dormia ha travessat un espai del temps? o potser hi ha una espècie de triangle de les Bermudes entre la Tasca Manolo, l'estanc del tio Pepe i el xiringuito playero que tinc davant de casa?...la qüestió és que tinc la sensació d'estar vivint de nou els anys 80!!! i si no t'ho creus, continua llegint i voras....

Com faig sempre, mentre em decidisc a despertar-me del tot, els primer minuts del dia els passe recargolat al llit escoltant les noticies del món.....m'ha sobtat que en engegar la radio el primer que he escoltat ha estat una emissora en la que no paraven de parlar de Michael Jackson, que si el rei del pop per ací, que si posem thriller per allà, que si we are the world per l'altre costat....resulta que segons han dit a la radio, Michael Jackson és el número 1 de vendes de discs d'aquesta setmana.

Ja m'ha semblat estrany, aixina que no he fet gaire cas al que deien i he canviat d'emissora, la següent que m'ha eixit parlava d'un cop d'estat a un país llatinoamericà, més concretament a Hondures, on els militars havien segrestat i expulsat del país el seu legítim president, José Manuel Zelaya. Ondia! m'he dit - alhora que m'enrecordava del Ronald Reagan i tota la seua familia i com aquest va acabar amb el sandinisme a Nicaragua allà pels 80, simplement per que aquest moviment popular era una amenaça per a les polítiques neoliberals dels països més rics, EEUU al capdavant de tots. La paranoia es feia evident, primer Michael Jackson, ara un cop d'estat a Llatinoamèrica....tornen els 80!!

En un instant curt en el que he recobrat la plena lucidesa entre tanta paranoia, he pogut canviar de nou d'emissora, i oh sorpresa! ara la radio parlava del Reial Madrid, i qui parlava de l'equip era ni mes ni menys que Jorge Valdano, que deia unes frases moooooolt llargues amb el seu accent argentí que no he acabat d'entendre del tot, ja tenia la mosca darrera l'orella i per completar la noticia ha acabat parlant també Emilio Butragueño que valorava el Madrid com un equip capaç de guanyar tots els títols que es posen per davant. Ondia, ondia - El Valdano i el Butragueño junts, mare que por!....ja no tinc cap tipus de dubte!!...He retornat a la dècada dels 80...

Ara que vindrà? Veure a la gent pel carrer amb hombreres imitant els jugadors dels Dragons?, veure pentinats que no sé com qualificar però això si tots enlacats? La Lina Morgan ens presentarà l'especial de cap d'any en companyia dels marte y trece?¿ És per a estar o no estar amparanoiat?¿...des de que estic en estat de shock sols faig que mirar cap avall, no siga cosa que em quede sense pelets allà on sé jo, perque clar jo als 80 res de res. Però com que a mi m'han ensenyat a ser positiu i tirar endavant passe el que passe, doncs he pensat que la dècada dels 80 també tenien coses bones, i aquestes coses bones tenen nom i cognom, Samantha Fox! oi que té morbillo?..i és que hi han coses que no canvien, en fi...millor me'n torne a dormir!

Dir Adèu...

...Un adéu és un vers sense rimar, un adéu és la cançó sense melodia, un adéu és un nou lloc nou que deixes enrera, un adéu és com aquell bes que queda per donar. M'estime més dir sempre arreveure, fins aviat, fins ara...M'estime més no dir mai adéu, m'estime gaudir del present, que el futur ja vindrà. M'estime més dir fins ara, perque així demà tindré un lloc al que poder tornar...

Hi havia una vegada un home que no sabia mai dir Adéu!..per molt que li ensenyava tothom, ell sempre deia que això d'acomiadar-se no estava fet per a ell. Quan era xicotet, aquesta rebel·lia feia gràcia per la innocència i tendresa d'aquelles quatre paraules que amb gran esforç aconseguia a dir "No se dir Adéu". D'adolescent seguia igual, sense poder pronunciar aquesta paraula màgica quan de sobte es trobava un conegut pel carrer que caminava a corre cuita. De la gràcia de nen va començar a ser considerat com un mal educat ja d'adolescent, i tal va anar que de major la gent se'l mirava malament i tothom el prenien com a boig per allà on passava, simplement pel fet que no sabia dir Adéu. Milers de persones li havien preguntat sempre perquè no s'acomiadava mai amb un Adéu, i ell sempre responia el mateix "Perque no en se", i així varen passar anys i anys, i llocs i llocs. Sempre feia seua l'essència de cada racó nou que descobria, i s'emplenava dels colors que omplien cada un dels camins que xafava....però quan marxava d'allà, seguia sense saber dir adéu....Un dia, mirant com caia la pluja al darrera la finestra en un lloc llunyà i perdut on l'havien dut les seues passes, va agafar un vell troç de paper i va escriure...Un adéu és un vers sense rimar, un adéu és la cançó sense melodia, un adéu és un nou lloc nou que deixes enrera, un adéu és com aquell bes que queda per donar. M'estime més dir sempre arreveure, fins aviat, fins ara...M'estime més no dir mai adéu, m'estime gaudir del present, que el futur ja vindrà. M'estime més dir fins ara, perque així demà tindré un lloc al que poder tornar...

El camí

Sóc banquer, tinc dues filles, una esposa a qui estime després d’anys i anys plegats i una casa unifamiliar al mig de la ciutat amb jardí i piscina comunitària. No puc pas queixar-me del que m’ha deparat la vida. Sóc feliç amb el que tinc. El treball al banc potser no és del tot el somiat, però l’horari que faig almenys em permet gaudir de la meua afició preferida del cap de setmana, anar a la muntanya. A la meua dona no li agrada pas enfilar-se les botes i pujar cims, i molt menys a les meues filles que sempre em diuen que els dies de festa tenen altres coses més interessants a fer que no olorar excrements de vaca en llocs plens de bitxos.

Aixina que tots els dissabtes al matí, mentre la família encara dorm, em desperte a trenc d’alba i pose rumb a un pic. Tinc la mania de voler ser sempre el primer del dia en arribar allà dalt, no m’agraden les aglomeracions de gent ni sentir l’alé de ningú a la muntanya, per això moltes vegades comence a caminar quan tot just amaneix el sol entre les pedres del camí i el silenci de les valls, i la sensació de viure això és indescriptible.

Aquest dissabte he sortit a les 4 de la matinada de Barcelona, en poc menys de dues hores ja estava a Fontalba, al peu del Puigmal, un pic dels Pirineus Orientals que amb els seus gairebé 3.000 metres es considera el sostre de tota Girona. Mentre conduïa, he repassat una i altra vegada el recorregut en la ment, hui m’he decidit a venir a la Vall de Núria per cobrir un tram circular que feia ja anys que no caminava, de Fontalba pujaré al Puigmal, d’allà baixaré cap a Núria per tornar a Fontalba, en total calcule unes 4 o 5 hores caminant tranquil·lament. Em sobta, però, que quan he arribat a l’aparcament habilitat ja hi havia un cotxe amb els llums encara encesos, qui pretén pujar abans que jo?.

Mentre posava a punt el material i feia unes queixalades a un entrepà que m’havia preparat la nit anterior, del cotxe del costat ha eixit una dona rossa amb el cabell recollit i ulleres de sol, sembla anar sola, i em fa gràcia veure-la maquillada, on es pensa que va?, segur que és la típica “dominguera” que mai no ha fet esport a la seua vida i ara es creu algú especial per ser aquí, si fins i tot no porta la roba de muntanya adequada, potser ni ha dormit i ve d’una nit de festa amb alguna copa de més, be ja s’ho trobarà, això no és com anar per les rambles de compres, -pense. Es veu seriosa, sembla haver plorat i quan passa pel meu costat agatxa el cap i ni tan sols em diu bon dia. Calcule que serà fàcil agafar-la pel camí i llavors em confie i tarde un poc més del previst en estar a punt. Quan comence a enfilar el camí, no veig enlloc la dona maleducada de l’aparcament i això sols vol dir dues coses, o s’ha equivocat de camí o porta un bon ritme d’ascensió, aquesta darrera opció és menys que probable.

Enfile el camí que ha de dirigir-me al Puigmal, però no he transcorregut ni 200 metres quan em fixe en una de les senyals del camí que serveixen per indicar la senda correcta, a banda del color blanc i groc hi ha una creu de color negre al seu costat, sembla feta recentment, però que vol dir?, em pare a pensar el seu significat, però per molt que hi pense no li trobe sentit a aquella marca, potser era una gamberrada?, potser era un codi propi de la zona de la vall de Núria?.

Continue pujant, cada cop el camí es fa més i més dur i per molt que mire cap a dalt no veig rastre de la dona, aixína que accelere el meu pas per trobar-la i avançar-la, he de ser el primer en pujar, però ni aixina aconseguisc veure-la. Em sent cansat, crec que he anat massa fort a la primera pujada que feia el camí i això em passa factura. Decidisc descansar un poc sobre una pedra des d’on veig una vista espectacular de la Vall de Ribes amaneixen, no se sent res i aprofite el moment per desconnectar del que ha donat de si la setmana a la feina i a casa. Els pensaments es trenquen, però, en fixar-me que 10 metres més enllà d’on sóc ara hi ha de nou una marca pintada a una pedra. Una nova creu negra.

Fa anys que vaig a la muntanya i mai havia vist una senyal igual, tampoc havia llegit res respecte aquesta marca, tracte de fer memòria dels llibres i revistes especialitzades de senderisme que he llegit al llarg de la meua vida i no recorde pas cap referència del significat d’una creu d’aquest estil. Al llarg del camí, però, segueixen apareixen les creus negres pintades al costat de les marques que indiquen la senda, una vegada i una altra.

Per fi veig la dona a la part final de l’ascensió al Puigmal, he de reconèixer que m’havia equivocat en jutjar-la, sembla experta i pel que es veu físicament es troba més forta que jo mateix. Segur que la trobaré al cim, -pense, llavors li preguntaré pel significat de la creu negra que va repetint-se pel sender. Mitja hora més tard aconseguisc estar a dalt del Puigmal, però una vegada al cim no trobe cap rastre de la dona rossa. Que estrany! juraria haver-la vist davant meu en l’ascensió. Gairebé no descanse ni gaudisc de la imponent vista que es veu des d’allà dalt i afronte la baixada a Núria, em fixe però que en la poca neu que encara queda hi ha petjades fetes recentment i això m’indica que la dona està fent el mateix recorregut que jo.

He de reconèixer que tot plegat em dona mala espina, la creu negra, la dona que apareix i desapareix, alhora que una part de mi també se sent intrigat per la situació. Segurament tot té una explicació, segur que estic muntant-me tota una història del no res, si és que ja m’ho deia la meua dona, algun dia perdràs l’enteniment allà dalt del cim, potser tenia raó. Baixe amb l’ajuda dels bastons el més ràpid que puc, gairebé estic a punt de caure en un parell de vegades, mentre seguisc descobrint noves creus negres marcades a les pedres del camí, potser en el que va de travessia ja n’he vist trenta o quaranta, ja he perdut el conte.

El meu arriscat descens dona els seus fruits i veig allà lluny una ombra que es belluga, ha de ser ella per força, no hi ha ningú més per ací a aquestes hores - pense. Però no estic del tot segur perquè una fina boira comença a cobrir la cara nordest de la glacera i em dificulta la visió. Accelere més encara el meu pas costera avall i això em fa que comence a notar cremades i ampolles a la planta dels meus peus, tot i aixina, i ignorant el dolor, continue a molt bon pas, calcule que ara la tinc sols a 500 metres mentre divise la seua silueta i ja no tinc cap tipus de dubte que es tracta d’ella. 400 metres gairebé em llance pel pedregal, 300 metres, salte per damunt d’un rierol format per l’aigua del desgel, 200 metres, la seua figura s’endevina entre la boira, 100 metres, rellisque al xafar una pedra i em gire el turmell. M’assente al terra i em trec la bota, mentre entremig de la boira veig com desapareix per complet.

Al cap de cinc minuts el dolor comença a remetre, he tingut sort aquesta vegada, i aprofite la parada per treure la cantimplora i beure un poc d’aigua per agafar forces. Després d’uns minuts que es fan eterns pel mal que encara sent al turmell, arribe a Núria i com ja em pensava no veig cap turista a la vora dels murs del monestir ni prop del llac, on es concentren en un dia normal després de pujar amb el tren cremallera desde Ribes o Queralbs. Tot el meu cos està suant, les pulsacions bateguen fort i les forces cada cop les note més i més justes, afronte el camí de tornada de Núria fins a Fontalba, on tinc el cotxe aparcat, quan tot just les campanades del monestir em recorden que són les 8 de la matinada, fa dues hores que camine, somric en pensar que amb aquest ritme que porte ara faria el rècord de la cursa anual a l’olla de Núria.

De sobte, dalt la pendent, entre els arbres, torne a veure a la llunyania el cos d'ella, sembla estar quieta, potser observa des de dalt l’imponent monestir entremig de les muntanyes, o potser m’observa a mi, m’espera? potser sap que la seguisc, potser això és un joc per ella?, potser se’n riu de mi per que no l’alcance? Que té a veure ella amb les creus de color negre que estic topant-me al camí? Crec que ella sap molt be de que va tot aquesta situació, que comença a cansar-me la veritat.

Tot i aixina, i com si estigues hipnotitzat, comence a enfilar la darrera senda que ha de portar-me al lloc del començament de tota aquesta història, el mal del peu passa a un segon terme mentre puge a bon ritme grimpant entre les pedres. El cor em batega més i més fort en descobrir a cada pas una nova creu negra rere una altra, mentre la boira comença a intensificar-se per aquesta part de la muntanya, i per primer cop sent una sensació que podria anomenar por.

Gairebé puc notar la presència de la dona rossa vigilant-me per tots els racons, darrera de cada arbre, molt prop a mi, sent mil ulls a sobre meu, és la meua imaginació – tracte de convencem, però no dona resultat i comence a córrer com crec que no ho havia fet mai. Caic i em torne a plantar mil cops, mentre la boira cada cop em fa veure menys el camí, no veig ni a un metre de distància i sols les creus negres dibuixades pel sender em serveixen per a reconèixer el camí. He perdut la noció del temps, ja no se quanta estona porte corrent i una angúnia seca em recorre per dintre meu.

No puc més, em rendisc, el dolor que sent a tot el meu cos es massa gran, és insuportable i clave els genolls al terra a punt de plegar a un Deu amb el que no crec. Tanque els ulls demanant clemència, no se quan temps quede immòbil aixina, però quan els torne a obrir me n’adone que la boira s’ha esvaït de cop, mentre observe atònic com he anat a parar a la vora d’un profund precipici. Una passa més i hagués caigut barranc cap avall inevitablement. Just davant meu, a prop de 500 metres de mi, alguna cosa em crida l’atenció, hi ha algo que es mou a dalt d’aquesta penya. Em pose en peu per tractar d’esdevinar millor de que es tracta, però no tinc bona visió des d’ací i decidisc avançar un poc més.

Avance sense treure la vista d’aquella penya que desafia la llei de la gravetat, mentre a sobre d’ella alguna cosa segueix movent-se, conforme sóc més prop d’allà vaig descobrint el cos de la misteriosa dona, sembla nua des de la distància. No entenc res de tot plegat, i continue corrent com posseït cap on és ella. Es solta els cabells i l’aire li fa ballar una llarga melena rossa, mentre alhora avança poc a poc cap endavant de la penya, a sota d’ella resta un impressionant precipici. Que pretén fer?. La tinc a tocar, potser em resten uns metres d’ella i la suor que em va caent del front fins als ulls em fa veure l’escena borrosa. Cride, cride fort, però les meues paraules es perden amb el vent. Contemple com l’escena passa lentament. Estic molt prop d’ella, gairebé la tinc davant, em llance per agafar-la just quan el seu cos dona un darrer pas cap endavant i es perd pel precipici, alhora que un sec gemec surt de la meua boca. Nooooooooooooo! Cride, però ja no puc fer-hi res, la seua silueta s’ha perdut entre la immensitat de la vall, i plore extasiat pel cansanci i pel que acabaven de veure els meus ulls.

Al terra em fixe que està tota la seua roba ben plegada, al costat hi ha una nova creu negra pintada a una xicoteta pedra i a sota un tros de paper vermell on sembla que hi ha alguna cosa escrita. M’eixugue les llàgrimes per descobrir el que posa la nota:

“El meu nom és Anna, tinc 37 anys i fa 15 que sóc casada. La primera bufetada la vaig rebre en la mateixa nit de noces, tot era culpa meua segons em deia, però fins avui encara no sóc conscient del que he fet malament tot aquest temps. Les pallisses eren cada cop més fortes i més d’una ocasió vaig témer morir a les seues mans, fins i tot fa uns anys vaig perdre el fill que esperava quan estava embarassada de 5 mesos i em va pegar una patada a la panxa mentre m’insultava alhora. No em sent una víctima per que no l’he deixat mai d’estimar, però no aguante més aquesta situació. Ara vull volar, convertir-me en una àliga i volar per sobre els arbres i les valls. Escapar lluny d’aquest món i perdre’m pel blau horitzó del cel. Deixe enrere 113 creus negres, un per cada cop que m’he sentit morir abans.”

Cinc minuts d'inspiració

- Compatisc la meua vida amb algú que mai em deixa sol...la meua ombra.
- Hi ha una cosa que mai canvia, el so del meu rellotge fent tic, tac, tic, tac...
- Per a que vull recordar aquest racó si demà descobriré un nou lloc.
- Quan algo s'acaba, d'altres comencen...Però jo em pregunte: algun dia s'acabarà el començament i/o començarà l'acabament?
- Sóc molt jove per sentir-me vell, i molt vell per sentir-me jove.
- Tu, jo... i tot un món que ens envolta més enllà dels llençols.
- Blanc i negre, dia i nit, dolç i agre...Tot es mou per parelles?, doncs em sembla injust per al número 3.
- I si t'imagines que et regale la lluna!!...amb el pack entra l'escafandre?
- Creus amb el destí? Mentre no em mentisca creuré en ell!
- Cal mirar endavant, si! perquè si mirarem cap endarrere deuríem haver tingut els ulls al clatell.
- M'agrada eixir després de ploure, -per a olorar la terra mullada?, - no, perque sóc un cargol!
- El somnis són com les teles d'abans, en blanc i negre i sense so!...també estaran manipulats?¿
- Tinc ganes de tu, menjar-te tot el cos de dalt avall sense parar...pena que siga vegetarià!