20 segons

20 segons. Portem tres hores al cotxe des de que hem eixit de Barcelona camí de València, ni una paraula en tot el trajecte, ni tan sols he engegat la radio per conèixer les noticies del que ha passat al món, poc importa el món ara pense. 19 segons. La Laura gira el cap per mirar-me, mentre jo continue amb la vista fixa a la carretera absent del moment. 18 segons. Comença a parlar. Diu les primeres paraules en veu baixa i el motor del cotxe les silencia sense poder entendre res. 17 segons. Volte el cap i mire els seus ulls blaus que comencen a brillar per les llàgrimes. 16 segons. -No em deixes-, arribe a entendre. 15 segons. -Perquè ho fas? Teníem un projecte de vida.. 14 segons. Xafe a fons l’accelerador, tinc ganes d’arribar i deixar aquesta conversa per a més tard. 13 segons. Ella continua parlant, mentre jo calcule la distancia exacta que queda de trajecte. 12 segons. Tinc la sensació que el temps no passa, els segons es fan llargues hores. 11 segons. Pose la cinquena marxa i el cotxe marca els 140 km per hora. 10 segons. Definitivament pense que el temps s’ha aturat fruit de les circumstàncies, mentre el to de la Laura puja proporcionalment a la velocitat que agafa el cotxe. 9 segons. La Laura plora i crida, ben fort, diu que sóc un cabró, que sempre havia confiat amb mi i que com havia estat capaç de fer-li això a ella. 8 segons. Continue callat a 160 km per hora, ja queda poc per fugir d’aquest cotxe que m’empresona. 7 segons. Tot passa tan lentament!, tinc la sensació que estic enmig d’una escena gravada a càmera lenta. 6 segons. –Ets un fill de puta, no vull veure’t mai més el pel- diu. 5 segons. No tinc forces per defensar-me, per tornar a justificar-li per que he engegat a la merda aquests 5 anys de relació amb ella. 4 segons. El cotxe tremola, mentre passa els 190 km per hora en una autopista que curiosament no hi ha cap cotxe. 3 segons. No creus que vas massa ràpid?, mata’t tu si vols però a mi em deixes a casa dels meus pares -crida la Laura. 2 segons. Baixa la velocitat fill de puta, estàs boig, deixa’m baixar, frena, mentre el cotxe passa dels 200 km per hora. 1 segon. Continue callat amb la mirada fixa a la carretera que cada cop passa més ràpid. Note mil i un colps a tot el meu cos, la Laura sembla una xiqueta en un atac de ràbia o pànic. Mou els braços i les cames, plora, crida i es belluga nerviosa al seient tractant de desfer-se del cinturó de seguretat. De sobte una llum encegadora ens il·lumina per un instant, una claror que ens fa creure que tot s’ha acabat i és el preludi d’un món millor. 6 mesos després rep a casa una carta amb una foto, és la part posterior del meu cotxe i a l’interior s’endevina el just moment en que la bufetada de la Laura encertava de ple en la meua cara.