Progrés, a quin preu?

Tot s'acaba, tot canvia...però a quin preu?. No estic en contra del progrés, de l'evolució, del canvi, de l'avanç tecnològic, més be tot el contrari, però si que estic en contra total del progrés sense cap mirament sostenible. Moltes vegades tinc la sensació que la societat en compte de mirar cap endavant s'està endarrerint. S'ens ven la idea que ara tenim, consumim, comprem més coses, i per això deuríem ser més feliços. No és cert. La felicitat no s'aconsegueix tenint quantes més coses millor, s'aconsegueix quan ets capaç de valorar el que tens, quan li dones importància a les coses que t'estimes i respectes el que t'envolta.

Aquest matí m'he enfilat les botes i he anat a caminar al Xorrador, un paratge natural als peus de la font de Serelles i el Barranc del Cinc. Un lloc al que no anava feia anys i que recordava verd, ple de camps, de salts d'aigua, amb camins que es creuaven i que anaven a parar a les muntanyes, un lloc lliure i obert on sentir la natura en estat pur a poques passes de la ciutat. Records i més records. Hui, el que m'he trobat al llarg del camí ha estat del tot desolador, esquelets d'urbanitzacions inacabades on abans hi havia bancals plens d'oliveres, bloc de pisos on abans hi havia espais lliures per jugar, asfalt on abans hi havia camins de pedres i sorra i el que queda d'una font que ara cap jubilat té cura. En fi, cement contra records d'infantesa. I ara em pregunte jo, la destrucció és progrés?. Si és aixina, pareu el món que jo em baixe.