Pluja 2050

Plou, plou i plou. Un nou dia que plou en aquest mes d’abril. Recorde com m’agradava veure ploure. Seure’m davant la finestra i descobrir com les primeres gotes s’unien al terra per anar formant poc a poc un toll d’aigua. Mirar cap el cel encapotat i a sota veure la gent corrent sense sentit d’un costat a un altre per a refugiar-se de la xopada. Recorde com m’agradava el soroll de la pluja. Parar-me a escoltar la música de les gotes colpejant el sol, i per un instant el silenci es trencava de forma compassada i constant...xof, xof, xof. M’agradava l’olor de la terra mullada. Olorar la barreja d’aromes que volaven per l’aire amb l’entrada de la primavera, la gespa verda i mullada, les flors que semblaven molt més tendres amb el reflex de la pluja, els fulls dels arbres que renaixien de nou. Ara ho recorde, també m’agradava sentir el tacte de la pluja a sobre la meva pell. Sentir la fina pluja acaronant-me el rostre mentre una sensació de llibertat m’envaïa un cop més. Recorde com m’agradava l’aigua, sabor insípid i neutre, records de quan érem petits i es tombaven a sobre el terra amb la boca oberta esperant que una gota d’aigua es colés a dintre meu.

Ara al 2050 la pluja ja no té sentits, ja no és innocent, tot el contrari, ara cau amb ràbia intentant esborrar tota petjada d’aquests darrers anys, fa por veure aquestes tempestes de llamps i trons i acompanyades de substancies que ningú sap d’on ixen. La gent poregosa es tanca a casa amb les persianes baixades, aixina ho han recomanat des de la radio i els telenotícies. A més, l’aigua té un olor estrany, com a podrit, una barreja de sofre i nitrogen. Cap xiquet juga al carrer a caçar gotes de pluja amb la boca, es troben recluits a casa amb l'escola suspesa fins que torne el sol. La gespa, les flors i els arbres han deixat els colors per convertir-se en paisatges amb tonalitats de gris que no desentonen amb les parets de les industries que han envaït el meu poble. Ja no diferencie les primaveres i els hiverns amb aquesta boira que ho envolta tot. Cada cop hi ha menys peixos als rius i el bestiar no te com a alimentar-se i moren de fam i malaltia. Ara, quan tot just comença la primavera del 2050, la pluja té nom i cognom. Pluja àcida.