Mani.."quí"?

Aquest cap de setmana, ha estat el cap de setmana de les mobilitzacions, de les manis, dels manifests. El dissabte milers de catalans recorrien els carrers de Brussel·les, la capital de la Unió Europea, per demanar als polítics que posen la independència com a objectiu als programes electorals i l'autodeterminació com a prioritat en la seva acció de govern. Una acció promoguda pel col·lectiu 10mil.cat i que va ser recolzada també per centenars de ciutadans davant de cada ajuntament a la mateixa hora que el gruix dels desplaçats a Brussel·les es concentraven a la Cruïlla Koning Albert II Laan/N288 amb Simón Bolívarlaan.

En canvi, el diumenge i com cada any que arriba al calendari el 8 de març, va ser el torn de reivindicar els drets de la dona treballadora. Aquesta és una data gravada a l’historia per sempre, des de que el 1908 morien centenars de treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York mentre es manifestaven per millorar els drets i condicions laborals que patien. Des d’aleshores ha plogut molt, s’han aconseguit avanços en la societat i poc a poc es camina cap a una igualtat i una no-discriminació ja no sols de gènere, sinó també per altres motius com ara, el color de la pell, la classe social o fins i tot per l’orientació sexual de cada un. Tot i això, encara queda molt camí per recòrrer, però les bases estan fixades!.

Brussel·les i el 8 de març, dues coses que a priori poc tenen a veure entre si, però que tenen molts punts en comú. Les dues, han mobilitzat a molta gent perquè criden al carrer a reivindicar una millora de l’estat de la societat, més autodeterminació, més llibertat, més democràcia, més independència, més canvis socials, més drets, més igualtat, menys discriminacions, menys violència siga aquesta de gènere, de llengua, cultural o política. Per desgràcia, tots dos manifests també s’assemblen en una cosa, a hores d’ara encara cal manifestar-se i eixir al carrer per demanar drets als qui governen i a la societat en general...amb la sensació que tens de vegades de ser un maniquí a les mans del sistema...com ja he dit, encara queda molt camí per recòrrer!

Fragments dels dàrrers paràgrafs dels manifests llegits dissabte i diumenge:

Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos,i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat. Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt: Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Cal un canvi social, una educació en igualtat que ha de començar des de l'escola. Hem de canviar estereotips i rols adquirits. La igualtat és fonamental per tal d'afrontar els canvis socials, la societat ha de contar amb les dones per afrontar la situació actual de crisi. Perquè les dones som la meitat del món, la societat no pot sinó concebre la igualtat de dones i homes en tots els àmbits, en totes les relacions, com la única manera d'escriure la història.