Per sempre, Mario

Se'ns ha anat un altre home bo, compromès, implicat, poeta, uruguaià. Se'ns ha anat Mario Benedetti. Els seus poemes, però, estaran per sempre més entre nosaltres. Ja has vist la grandesa de l'oceà, per sempre Mario.

Pasatiempo

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Perrea, perrea!

A que va ser per aquesta època quan el Chikiliquatre va representar “España” a Eurovisión?....Em vaig riure molt en les gal·les prèvies, em vaig riure encara més quan va eixir finalista, i ja em vaig acabar de pixar de riure quan el van escollir per a representar a “tot un país”, ridicularitzant per complet un certamen arcaic, fatxendós i que fa pudor a ranci.

El destí per aquest any ens té guardada una altra “chikiliquatrada”, i és que si canviem eurovisión per la copa del rei de futbol, ja tenim l’espectacle servit de nou. Per començar, la final de copa la juga el Barça i l’Athlètic de Bilbao, dos equips que són del tot menys monàrquics (i això que són els dos equips que més han guanyat la copa, imagineu-se les vegades que hem rigut a costa del Juan Carlos i el generalísimo).

Aquest matí he escoltat a la radio que ja s’està escalfant l’ambient amb la proposta feta per varies plataformes tant d’Euskal Herria i Catalunya per a que en el moment de sonar l’himne d’Espanya tothom es gire de cul. Iniciativa aquesta que es fa per tal de fer-li veure ja d’una vegada per totes al Juan Carlos i a la resta de la seua família que sobren ací, que estem farts de mantindre’ls, a més de ser un acte reivindicatiu en contra de la censura a les seleccions d’Euskal Herria i Catalunya.

Com va ocòrrer l’any passat veient eurovisión, jo riuré molt quan veja per la tele tot el Mestalla ple d’icurrinyes i quatribarrades, sense cap rastre d’una bandera espanyola, damunt això succeirà al mateix camp del València!!! Però encara riuria més si veig aparèixer pels vestuaris a 22 jugadors vestits de rockabillies i amb una guitarreta a la ma.....1 el brikindans, 2 el crusaito, 3 el maiqueljanson, 4 el robocop...Perrea, perrea!

La nit dels gira-sols

Tot i que m’esperava més d’aquesta pel·lícula espanyola que va suposar l’estrena a la gran pantalla del director Jorge Sánchez Cabezudo, i que va rebre tres nominacions als premis Goya del 2007 com a millor guió, millor director novell i millor actor revelació, també he de dir que em va sorprendre el seu intent de guió entravessat, i això és d’agrair. És tracta d’una mena de thriller a l’espanyola que t’enganxa a l’historia amb algunes dosis d’intriga i complicitat amb l’argument.

La nit dels gira-sols, conta el drama que viuen dos espeleòlegs que investiguen la troballa d’una nova cova a un xicotet poble d’Àvila davant de l’expectació de tots els habitants. Gabi, la novia d’un d’ells, els espera al peu de la muntanya quan ocorre un incident que trasbalsa per complet la direcció de la pel·lícula. La conclusió, bona pel·li per a un divendres a la nit si no tens res millor a fer.

Força Barça

De vegades hi han imatges en les que sobren les paraules. Aquesta mateix és una, la del capità del Barça, Carles Puyol, besant el braçalet amb la quatribarrada, en el partit de lliga d'aquest dissabte passat que enfrontava el Madrid amb el Barça i que va acabar amb un històric 2 a 6 que tardarem en oblidar. Tot un símbol en un dels escenaris més centralistes i espanyolistes que hi trobem actualment. Força Barça!

Pandèmia solidària

Els diaris en venen plens de noticies, les ràdios no callen, els telenotícies ens mostren imatges de rius de gent amb mascareta per tal d’evitar contagiar-se. Resulta que ningú sap com, però una espècie de virus ha pringat tot el planeta, hi ha un perill imminent que en pocs dies tota la població del món estiga sota els efectes d’un “mal desconegut” que els experts tertulians han batejat com a grip, pandèmia, plaga, crisi i mil noms més que fan atemorir a tothom.

Les autoritats ja no saben que fer, aquest virus fins ara desconegut és molt fort i s’expandeix de forma exponencial amb gran facilitat, afectant primer els dèbils i després a tots aquells que no tenen cor, els cecs voluntaris, a tots aquells incoherents per natura, i finalment als que tenen el poder de decidir i canviar les coses i no ho fan.

Una vegada actua a dintre del teu organisme ja res el pot aturar. No hi ha vacuna. Els efectes desoladors. T’obri els ulls, de sobte et fa tenir consciència del que està ocorrent al món que t’envolta i no saps com, però a partir del dia en que t’infectes no pots parar de denunciar en veu alta tot allò injust que veus més enllà del teu nas.

Respecte l’origen de la infecció no està clar del tot, alguns diuen que sempre ha estat convivint entre nosaltres de forma latent, altres diuen que s’ha creat de nou de forma espontània. Però el més fiable és la teoria que apunta que l’origen d’aquest “virus globalitzat” ha nascut en un dels barris més empobrits de Ciutat de Mèxic, un lloc casual entre tantes i tantes altres zones semblants que estan farcits de pobresa i injustícia arreu del món.

El primer contagiat va ser una persona anònima d’entre el riu de gent que passen habitualment per un dels carrers principals de la gran ciutat, gent parlant pel mòbil, enfeinats, amb els caps baixos mirant-se les seus sabates de 100 $. Segons els indicis de les autoritats, aquesta persona anònima es va aturar en passar per davant d’una cantonada, en aixecar els ulls del terra, va veure un de tants i tants xiquets bruts, desnutrits, sense sabates, i que per suposat no van a escola, que li va dedicar un somriure sense dents mentre li demanava almoina amb un cistell buid.

Aquesta mostra desconeguda de tendresa li va partir el cor. Els ulls de l’anònim ciutadà mai havien vist un somriure abans. Va sentir com a dintre seu algo li ofegava, potser era la culpa. Va fugir d’allà sense poder deixar de mirar aquell somriure demanant clemència, corria encisat topant-se amb la gent que el miraven als ulls desconcertats, els mateixos ulls que havien descobert abans un somriure entre tanta pobresa. De camí a casa va contagiar amb els seus ulls a 30 persones, d’entre ells a 7 turistes de diferents llocs del món que al dia següent tornaven al seu país. Hui he engegat la tele, a la pantalla ha eixit un expert científic que ha batejat el cas com a "pandèmia solidària" i m'ha semblat el terme més correcte de definir aquest nou virus.

Homenatge a Joan Valls

Hui, com tots els anys quan arriba el primer dia del mes de maig, s'ha rendit homenatge al poeta alcoià Joan Valls i als seus versos. El lloc, la placeta del Fossar, al bellmig del centre d'Alcoi que ja no reconec. En l'acte s'han llegit poemes que ens recordaven el 92é aniversari del seu naixement, la música l'ha posada la coral simfònica alcoiana amb cançons molt nostres, mentre que la màgia, com cada any, sonava a tabalet i dolçaina interpretant la muixaranga.

Aquesta foto, malgrat estar un poc desactualitzada, m'agrada per introduir el poema Tangència de la fi, de Joan Valls.

A fosques divagaves en la nit consirosa,
copsant en la tenebra del son verges vivències
que esclataven al buit de l’existència eixorca.
De la terra nadiua vas deprendre l’oratge
i assolellades fúries t’encrespaven la sang
amb remor de pregària. ¿A qui t’encomanaves?
¿Limitaves amb Déu o amb el confús proïsme?
La idea de la fe era un núvol espés
que envoltava el delit d’una blancor puríssima.
I pressenties l’alba com una lucidesa
que retorna a l’inici de les clares senderes.
I tot el que es diu vida es resumia en tu
com un llamp enfeblit, com una al·legoria
del foc que ens acompanya amb l’última enyorança,
amb l’última esplendor sagrada dels orígens.
Al capdavall només impera un vast silenci,
un foc follet que pauta la general tenebra.

Deixa'm entrar-hi

Pel·lícula sueca del director Tomas Alfredson, basada en la novel·la d’èxit Lat den ratte komma in (deixa’m entrar-hi, en suec) escrita per John Ajvide Lindqvist. No es tracta d’una pel·lícula de vampirs pròpiament, tot i que el gènere és una bona excusa per aprofundir més enllà amb un guió original, impactant i tendre que té com a protagonistes a dos nens veïns que viuen una intensa història de complicitat i estima.

Oskar, de 12 anys, viu amargat entre els constants assetjaments escolars dels seus companys de classe i reclòs al barri de Blackeberg, un fred suburbi d’Estocolm. La seua vida canvia completament en conèixer la nova i rara veïna de la seua edat, Eli, que sols ix de casa per la nit, no té fred i que fa una olor estranya. Entre ells poc a poc s’estableixen nexes més i més forts sota la innocència i la tendresa que desperten els seus personatges que interpreten a la perfecció Kåre Hedebrant i Lina Leandersson.

Deixa’m entrar-hi ha recollit un bon grapat de premis i bones crítiques dels experts cinematogràfics, ha estat guardonat amb el Premi a la Millor Pel·lícula Europea a Sitges 2008 i dos premis del públic en les setmanes del cinema fantàstic de Màlaga i Donosti, a més de millor pel·lícula al Festival de Triberca

Murs

El Muro de Berlín era la noticia de cada día. De la mañana a la noche leíamos, veíamos, escuchábamos: el Muro de la Vergüenza, el Muro de la Infamia, la Cortina de Hierro… por fin, ese muro, que merecía caer, cayó. Pero otros muros han brotado, siguen brotando, en el mundo, y aunque son mucho más grandes que el de Berlín, de ellos se habla poco o nada. Poco se habla del muro que los Estados Unidos están alzando en la frontera mexicana, y poco se habla de las alambradas de Ceuta y Melilla. Casi nada se habla del Muro de Cisjordania, que perpetúa la ocupación israelí de tierras palestinas y de aquí a poco será quince veces más largo que el Muro de Berlín. Y nada, nada de nada, se habla del Muro de Marruecos, que desde hace veinte años perpetúa la ocupación marroquí del Sahara occidental. Este muro, minado de punta a punta y de punta a punta vigilado por miles de soldados, mide sesenta veces más que el Muro de Berlín. ¿Por qué será que hay muros tan altisonantes y muros tan mudos? ¿Será por los muros de la incomunicación, que los grandes medios de comunicación construyen cada día?

Eduardo Galeano

20 segons

20 segons. Portem tres hores al cotxe des de que hem eixit de Barcelona camí de València, ni una paraula en tot el trajecte, ni tan sols he engegat la radio per conèixer les noticies del que ha passat al món, poc importa el món ara pense. 19 segons. La Laura gira el cap per mirar-me, mentre jo continue amb la vista fixa a la carretera absent del moment. 18 segons. Comença a parlar. Diu les primeres paraules en veu baixa i el motor del cotxe les silencia sense poder entendre res. 17 segons. Volte el cap i mire els seus ulls blaus que comencen a brillar per les llàgrimes. 16 segons. -No em deixes-, arribe a entendre. 15 segons. -Perquè ho fas? Teníem un projecte de vida.. 14 segons. Xafe a fons l’accelerador, tinc ganes d’arribar i deixar aquesta conversa per a més tard. 13 segons. Ella continua parlant, mentre jo calcule la distancia exacta que queda de trajecte. 12 segons. Tinc la sensació que el temps no passa, els segons es fan llargues hores. 11 segons. Pose la cinquena marxa i el cotxe marca els 140 km per hora. 10 segons. Definitivament pense que el temps s’ha aturat fruit de les circumstàncies, mentre el to de la Laura puja proporcionalment a la velocitat que agafa el cotxe. 9 segons. La Laura plora i crida, ben fort, diu que sóc un cabró, que sempre havia confiat amb mi i que com havia estat capaç de fer-li això a ella. 8 segons. Continue callat a 160 km per hora, ja queda poc per fugir d’aquest cotxe que m’empresona. 7 segons. Tot passa tan lentament!, tinc la sensació que estic enmig d’una escena gravada a càmera lenta. 6 segons. –Ets un fill de puta, no vull veure’t mai més el pel- diu. 5 segons. No tinc forces per defensar-me, per tornar a justificar-li per que he engegat a la merda aquests 5 anys de relació amb ella. 4 segons. El cotxe tremola, mentre passa els 190 km per hora en una autopista que curiosament no hi ha cap cotxe. 3 segons. No creus que vas massa ràpid?, mata’t tu si vols però a mi em deixes a casa dels meus pares -crida la Laura. 2 segons. Baixa la velocitat fill de puta, estàs boig, deixa’m baixar, frena, mentre el cotxe passa dels 200 km per hora. 1 segon. Continue callat amb la mirada fixa a la carretera que cada cop passa més ràpid. Note mil i un colps a tot el meu cos, la Laura sembla una xiqueta en un atac de ràbia o pànic. Mou els braços i les cames, plora, crida i es belluga nerviosa al seient tractant de desfer-se del cinturó de seguretat. De sobte una llum encegadora ens il·lumina per un instant, una claror que ens fa creure que tot s’ha acabat i és el preludi d’un món millor. 6 mesos després rep a casa una carta amb una foto, és la part posterior del meu cotxe i a l’interior s’endevina el just moment en que la bufetada de la Laura encertava de ple en la meua cara.

Pluja 2050

Plou, plou i plou. Un nou dia que plou en aquest mes d’abril. Recorde com m’agradava veure ploure. Seure’m davant la finestra i descobrir com les primeres gotes s’unien al terra per anar formant poc a poc un toll d’aigua. Mirar cap el cel encapotat i a sota veure la gent corrent sense sentit d’un costat a un altre per a refugiar-se de la xopada. Recorde com m’agradava el soroll de la pluja. Parar-me a escoltar la música de les gotes colpejant el sol, i per un instant el silenci es trencava de forma compassada i constant...xof, xof, xof. M’agradava l’olor de la terra mullada. Olorar la barreja d’aromes que volaven per l’aire amb l’entrada de la primavera, la gespa verda i mullada, les flors que semblaven molt més tendres amb el reflex de la pluja, els fulls dels arbres que renaixien de nou. Ara ho recorde, també m’agradava sentir el tacte de la pluja a sobre la meva pell. Sentir la fina pluja acaronant-me el rostre mentre una sensació de llibertat m’envaïa un cop més. Recorde com m’agradava l’aigua, sabor insípid i neutre, records de quan érem petits i es tombaven a sobre el terra amb la boca oberta esperant que una gota d’aigua es colés a dintre meu.

Ara al 2050 la pluja ja no té sentits, ja no és innocent, tot el contrari, ara cau amb ràbia intentant esborrar tota petjada d’aquests darrers anys, fa por veure aquestes tempestes de llamps i trons i acompanyades de substancies que ningú sap d’on ixen. La gent poregosa es tanca a casa amb les persianes baixades, aixina ho han recomanat des de la radio i els telenotícies. A més, l’aigua té un olor estrany, com a podrit, una barreja de sofre i nitrogen. Cap xiquet juga al carrer a caçar gotes de pluja amb la boca, es troben recluits a casa amb l'escola suspesa fins que torne el sol. La gespa, les flors i els arbres han deixat els colors per convertir-se en paisatges amb tonalitats de gris que no desentonen amb les parets de les industries que han envaït el meu poble. Ja no diferencie les primaveres i els hiverns amb aquesta boira que ho envolta tot. Cada cop hi ha menys peixos als rius i el bestiar no te com a alimentar-se i moren de fam i malaltia. Ara, quan tot just comença la primavera del 2050, la pluja té nom i cognom. Pluja àcida.

Festes i malsons

Hui comencen les festes al meu poble, a Alcoi, uns moros i cristians que mai m’han dit res per moltes raons, però que fa uns anys i des de la llunyania enyore, no pel sant, sinó més per les nits de festa que ens muntàvem per aquesta època quan érem més joves. Permeteu-me que enyore un poquet l’ambient, l’olor i el soroll que segurament ara ja es viurà pels carrers. Permeteu-me imaginar un poble content, ple de vida, engalanat i vessant de gent pel centre, el mateix centre on va nàixer el poble i que ha estat aniquilat per grues i més grues. Permeteu-me pensar per un moment que la gent que ara estan a 700 km de mi, obliden uns dies el projecte que farà destruir la Font Roja, la imatge desoladora de Serelles i el Xorrador, els pàrquings inacabats per tota la ciutat, el nucli històric desaparegut, la memòria silenciada, la llengua menyspreada i la prepotència dels dirigents que ens governen…Permeteu-me somiar que algun dia Alcoi quedarà lliure d'aquesta gent que fan que cada cop que baixe a casa no la reconega. Aquest és el meu poble, Alcoi, un poble que com canta l’Hugo Mas versionant l’Ovidi Montllor, que l’ofeguen i que no mataran.

Amb solidaritat amb l’Hugo Mas...

Diarios de motocicleta

Per fi he vist la peli. Un llargmetratge amb essència a documental que m’havien recomanat mil i una vegades de veure i que sempre deixava de banda per a una ocasió millor, tot tenir-la baixada de l’emule fa ja algun temps. Com ja preveia, la peli no m’ha deixat indiferent, i m’ha fet recordar el meu pas per America Llatina i el calor de la seua gent.

El projecte del director Walter Salles conta la historia del viatge en moto des de la Patagonia fins a Veneçuela, d’un jove estudiant de medicina anomenat Ernesto Guevara en companyia del seu amic Alberto Granado. Dos joves argentins de família aburgesada que amb el pas dels quilòmetres del que se suposava era un viatge d’aventura, van descobrint el vertader batec d’Amèrica Llatina, un batec que sona a corrupció, a injustícia social, i a analfabetisme. Aquesta és la història del naixement del mite revolucionari del Comandant Che Guevara.

Cal destacar la fotografia, amb les localitzacions intactes després de passar pels mateixos indrets els protagonistes a l’Argentina, Xile, Perú o Veneçuela, ara fa poc més de 50 anys. També molt bona la interpretació i caracterització dels personatges a càrrec dels actors Gael García Bernal i Rodrigo de la Serna. La música també destaca i ens transporta al cor de Llatinoamèrica, però l’èxit d’aquesta pel·lícula radica en el seu guió i argument, fiel als escrits que va deixar enregistrat el Che al seu quadern de viatge.

No oblidem

No oblidem mai aquesta data, 14 d'abril, dia de la proclamació de la II República. En memòria de tots aquells que varen morir defensant uns ideals, entre ells el meu iaio, i per tots aquells que varen patir l'exili i la repressió.

Progrés, a quin preu?

Tot s'acaba, tot canvia...però a quin preu?. No estic en contra del progrés, de l'evolució, del canvi, de l'avanç tecnològic, més be tot el contrari, però si que estic en contra total del progrés sense cap mirament sostenible. Moltes vegades tinc la sensació que la societat en compte de mirar cap endavant s'està endarrerint. S'ens ven la idea que ara tenim, consumim, comprem més coses, i per això deuríem ser més feliços. No és cert. La felicitat no s'aconsegueix tenint quantes més coses millor, s'aconsegueix quan ets capaç de valorar el que tens, quan li dones importància a les coses que t'estimes i respectes el que t'envolta.

Aquest matí m'he enfilat les botes i he anat a caminar al Xorrador, un paratge natural als peus de la font de Serelles i el Barranc del Cinc. Un lloc al que no anava feia anys i que recordava verd, ple de camps, de salts d'aigua, amb camins que es creuaven i que anaven a parar a les muntanyes, un lloc lliure i obert on sentir la natura en estat pur a poques passes de la ciutat. Records i més records. Hui, el que m'he trobat al llarg del camí ha estat del tot desolador, esquelets d'urbanitzacions inacabades on abans hi havia bancals plens d'oliveres, bloc de pisos on abans hi havia espais lliures per jugar, asfalt on abans hi havia camins de pedres i sorra i el que queda d'una font que ara cap jubilat té cura. En fi, cement contra records d'infantesa. I ara em pregunte jo, la destrucció és progrés?. Si és aixina, pareu el món que jo em baixe.

Propera parada....Stockholm

Quatre dies a Suècia donen per a molt. Més enllà de que et pots empatxar de veure sueques rubiales i ben plantades, Estocolm destaca per ser una ciutat que quan la xafes té un encant especial, amb molta vida al carrer malgrat el seu cru hivern que s’endevina fixant-se en els canals d’aigua gelats que uneixen les 14 illetes que formen la ciutat.

El casc medieval del Barri del Gamla Stam, una part de l’arxipèlag amb més de 30.000 illes reconegudes, la visita a l’Ajuntament construït sobre vuit milions de rajoles roges i on cada any se celebra la cerimònia d’entrega dels premis Nobel, o el Vasa Museum, que rememora l’època dels antics víkings amb un impressionant vaixell rescatat del fons d’Estocolm ara fa més de 300 anys, són alguns dels llocs que he pogut descobrir en aquest curt però intens viatge.